Un assassinat encara més misteriós a l’Upper West Side

A finals de juny d’enguany, vuit mesos després d’acabar la primera temporada d’Only Murders in the Building, s’estrenava ja la segona. Suposo que calia aprofitar la bona acollida de la sèrie i afanyar-se a extreure’n els rèdits abans que els seus veterans protagonistes decideixin jubilar-se. Aquest cop la víctima és Bunny Folger, la presidenta de la comunitat de veïns, un càrrec que ja és sabut que et crea un munt d’enemistats. Una vegada més la policia sospita de Charles, Oliver i Mabel (és a dir Steve Martin, Martin Short i Selena Gomez) encara que no existeixin proves que els incriminin. El tercet de falsos culpables decideix iniciar una investigació paral·lela per demostrar la seva innocència.

La temporada funciona bàsicament com l’anterior, amb marrades diverses, digressions a dojo i un munt de pistes falses que entretenen l’espectador i l’impedeixen adonar-se que l’únic que importa de cara a la investigació es concentra a l’últim episodi. Això potser no és gaire bo, si ets un fan dels misteris criminals de tipus Agatha Christie; però si no et molesta passar l’estona amb gent simpàtica i una mica excèntrica, entre situacions humorístiques i excursos delirants, no trobaràs millor companyia. Dit això, aquesta vegada els guionistes anaven una mica passats de rosca i caldrà que no es confiïn, si no volen acabar descarrilant en la inversemblança absoluta.

Afortunadament la bona química del trio protagonista fa perdonar moltes incongruències, mentre es contemplen totes aquestes peculiaritats amb complaença tolerant. Tornen alguns bons coneguts de la temporada anterior com Nathan Lane, Amy Ryan o Tina Fey, i s’incorporen noms tan llaminers com els de Cara Delavingne o Shirley MacLaine. No sempre el seu paper està plenament justificat; per això jo per exemple havia oblidat que també hi surt l’Amy Schumer en els dos primers capítols. I és que no hauria passat res si no hi fos. 

Ja és norma del programa que, com a coda de l’últim episodi, es produeixi un nou assassinat que funciona com anunci d’una nova temporada (ja aparaulada) d'Only Murders in the Building. Aquest cop el crim ha tingut lloc fora de l’edifici, però no serem perepunyetes i l’investigarem igualment. Oi que sí? 

Una cara bonica

La sèrie Black Bird (Encerrado con el diablo) d’Apple TV presenta algunes concomitàncies amb Under the Banner of Heaven de fa dos dies: està basada en fets reals, ha estat escrita per un autor de renom (en aquest cas el Dennis Lehane de Mystic River o Shutter Island), presenta una estructura de treure’s el barret, i té al capdavant un grandíssim actor. Apart d’això difereixen en el gènere, aquí típicament carcerari, i amb una temàtica d’assassins en sèrie que no podria ser més americana.

Jimmy Keene és un jove atractiu a qui tot sembla somriure-li a la vida: té un fabulós apartament, un cotxe esportiu i tantes dones com vulgui. Malauradament la policia descobreix els seus negocis amb les drogues i les armes, i és condemnat a deu anys de confinament. No obstant, vista la seva facilitat de tracte, li proposen que s’acosti a un altre reclús, en Larry Hall, i intenti esbrinar la seva relació amb l’assassinat de diverses adolescents. A canvi de trobar proves de la culpabilitat de Hall —un tipus peculiar i bastant sonat— li prometen la llibertat incondicional.

La sèrie consisteix bàsicament en el joc d’acostament i seducció entre els dos presos, tot envoltat pel típic i ben conegut ambient penitenciari: motins, cel·les de càstig, jocs de poder i d’equiparació de forces… Tot això servit per molt bons actors com Greg Kinnear o Ray Liotta en un dels seus últims papers. Taron Egerton, que fa de Jimmy, té el handicap de ser massa atractiu, cosa que distreu a l’hora de valorar el seu treball, però realment està a l’altura d’un oponent tan formidable com és Paul Walter Hauser. Aquest secundari tot terreny, que vam descobrir a Richard Jewell de Clint Eastwood, compon una figura de psicòpata veritablement terrorífica. Ell sol ja justifica el visionat d’una sèrie que és, en general, molt superior a la mitjana.  

El món d'ahir

La lectura l'any 1995 d'El món d'Horaci va descobrir-me Vicenç Pagès Jordà, un autor amb el que vaig connectar immediatament. La seva ment analítica, el seu lleuger experimentalisme, l'amor per les llistes i fins i tot una certa al·lèrgia al sentimentalisme s'adeien perfectament amb el meu caràcter. Desaparegut prematurament ara fa un mes, en lloc de lamentar-se inútilment, el que toca és llegir-lo o rellegir-lo per reivindicar la importància d'un escriptor que potser mereixia una resposta més àmplia del món lector.

Dit i fet, doncs; i el primer que m'ha vingut a les mans és aquest "Memòria vintage" del 2020, un recull d'entrades en format de diccionari, que fa una repàs a fets, paraules, objectes i personatges lligats a dècades passades i que es relacionen íntimament a la vida de l'autor, més concretament a l'interval que abasta des de l'arribada de l'home a la Lluna (1969) fins a l'estrena de Pulp Fiction (1994). I encara que Pagès Jordà pertanyés a la generació posterior a la meva, comparteixo la pràctica totalitat dels seus records, de manera que el llibre em parla molt directament. Però de fet, fins i tot els lectors massa joves per haver participat d'aquestes experiències podran extreure-hi tanta informació com diversió.

Una empresa com aquesta corre el perill de treure profit de la insatisfacció de tots aquells que han superat ja la crisi de la maduresa i que busquen refugi en allò tan masegat dels temps passats que sempre foren millors (o, si més no, nosaltres érem més joves). Però Pagès Jordà és massa intel·ligent per caure en el parany banal del Yo fui a EGB o La década prodigiosa i, en certa manera, fa explícit el seu rebuig a aquesta maniobra acomodatícia.

El pitjor de l'EGB no és el que era, sinó la nostàlgia repugnant amb què alguns productes comercials l'evoquen.

Cartesià com ell sol, el compilador s'imposa la norma de no introduir més d'un exemple per dècada de cadascun dels conceptes escollits; mentre que, com a detall lúdic, fa que algunes entrades remetin a d'altres en un encadenament suggeridor. M'ha fet una mica de pena constatar la quantitat de persones, objectes i idees que han passat a millor vida en un lapse de vida relativament tan curt. En aquestes pàgines retrobarem a les difuntes Sylvia Kristel i  Lola Gaos, a oblidats com l'al·luminosi, l'aeròbic, el fax, el viso i les cassets, i a passats de moda com Simplemente María o Jacqueline Susann.

Un apartat important l'ocupen paraules i expressions d'ús corrent en una època i que, utilitzades ara, representen la marca indeleble del boomer. En alguns casos pertanyen a la moda del moment —camp, yuppie, kumbaià, footing, videopub, fitipaldi...—; però més sovint són mots i locucions genuïnament catalans que corren el perill de perdre's pel desguàs de la memòria, com ara aixafar la guitarra, verro -a, sacsó, petitburgès, pengim-penjam, escurar, enrotllar-se, ganàpia i un inacabable etcètera.

Apareguda originalment en una publicació periòdica i ampliada posteriorment fins formar aquest volum, Memòria vintage pot semblar una mostra lleugera del talent de l'autor, però no deixa de contenir moments d'aguda perspicàcia, intel·ligència i bon humor, servits a més en píndoles que es poden picotejar sota el guiatge de la serendipitat. Un Pagès Jordà, en definitiva, recomanable per a tots els públics.

allavores

La hibridació entre llavors i aleshores ha originat paraules com allavores, allavòrens o allavontes, que eren molt més vives quan no disposàvem de models de llengua consolidats en ràdios i televisions. El català del segle XX era més incorrecte, més intuïtiu i més vivaç —una mica com nosaltres.

—Allavores t'havies de muntar tu mateix la figura de l'ou Kinder.
Vegeu, també, dialecte.

Que el cel la jutgi

Tret de Corea del Nord, poques coses em fascinen tant com els mormons. Potser una de les religions d’èxit d’invenció més recent, la seva accidentada gestació, que els va empènyer a l’aïllament defensiu, els va dificultar la integració en el relativisme de la modernitat. Recomanaria a qualsevol que vulgui aprendre tot delectant-se sobre les dificultats que troba una família de devots mormons per adaptar-se a la vida urbana del segle XXI la cabalosa sèrie Big Love de HBO, que a més està molt ben interpretada. Una forma més fosca d’informar-se sobre l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies és mirar a Disney+ la sèrie Under the Banner of Heaven/Por mandato del cielo. Es basa en un llibre homònim del reputat Jon Krakauer (Hacia rutas salvajes, Mal de altura), amb guió de Dustin Lance Black (autor de l’oscaritzada Milk i de J. Edgar).

En un poblet de Utah el detectiu Jeb Pyre investiga el brutal assassinat d’una jove mare i la seva filleta de pocs mesos. A mesura que s’endinsa en les peculiaritats de la respectada família Lafferty, anirà descobrint fins a quin punt la religió pot servir com a justificant dels crims més abjectes. Paral·lelament el policia patirà una crisi de fe en adonar-se com les autoritats religioses, amb la finalitat de protegir la integritat de l’església, estan disposades a passar per alt certs delictes. I, com a teló de fons, una vegada més el patriarcat, que nega l'agència de les dones i les supedita al marit, pare i senyor.

Tot i que Under the Banner of Heaven es basa en un crim real, es percep que els fets han estat modificats per aconseguir la màxima eficàcia dramàtica, des de la lluitat interior del detectiu protagonista fins a la figura del seu col·lega indi Paiute (i no mormó), que assumeix el punt de vista extern de l’espectador. Inclou a més una bona dosi de voluntat didàctica, atès que el mormonisme és ple de particularitats que la majoria desconeixem; tot i que les escenes retrospectives sobre fragments del patiment dels primers pioners a mitjans del segle XIX se m’han fet sobreres.

El tema no és agradable —feminicidi i infanticidi perpretrat dins de la família—, a més a la sèrie li costa una mica d’arrencar, amb un munt de personatges que li cal presentar, però un cop pren la velocitat de creuer és d’allò més absorbent. Compta amb l’aposta guanyadora del protagonisme d’Andrew Garfield, un actor que fa de tot —super-herois, musicals, drames— i tot ho fa bé. Afegiu-hi per acabar un guió modèlic i convertireu aquest títol en una recomanació segura. 

Filmoteca forçosa (84)

Frida (Julie Taymor, USA 2002 (Filmin))

Malgrat la (inevitable?) submissió a l’anglofonia, aquest biopic de la Kahlo resulta més que correcte i visualment és una preciositat. (8) 

Reds (Warren Beatty, USA 1981(Filmin))

Luxós projecte (grans actors secundaris, magistral fotografia de Vittorio Storaro) al servei de la vanitat del director. Tres hores injustificables d’amor i revolució. (6)

Lightyear (Angus MacLane, USA 2022 (Disney+))

Semblava un disbarat la idea de fer ara aquesta mena de preqüela de «Toy Story», el que no podíem sospitar és que seria tan avorrida i impersonal. El punt més baix de la trajectòria de Pixar. (4)

Ouistreham/En un moll de Normandia (Emmanuel Carrère, França 2021 (Movistar+))

Juliette Binoche és una escriptora que s’infiltra en el món de les dones de neteja per documentar-ne la precarietat. Denúncia incòmoda que es barreja amb la mala consciència liberal. (7)

American Gigolo (Paul Schrader, USA 1980 (Filmin))

Elegant thriller que funciona com a metàfora de la dècada dels 80. Darrera de les superfícies metal·litzades, els neons i el materialisme s’hi troba, com sempre a Schrader, una lectura moral. (8)

Death Becomes Her/La mort us escau tant (Robert Zemeckis, USA 1992 (Filmin))

Sàtira sobre la lluita contra l’envelliment a qualsevol preu. En el seu moment els efectes especials van impactar i el tercet protagonista —Streep, Hawn i Willis— s’hi llueix. (7)

Una mala nit la té qualsevol

Suposo que en un moment o altre havia de passar que What We Do in the Shadows, una de les meves sèries favorites, presentés una temporada més fluixa que les anteriors. No sempre es pot estar a l’altura de les expectatives, però sembla raonable pensar que, quan una fórmula funciona, és millor no introduir gaires innovacions. La temporada tercera acabava amb la colla de vampirs disseminats pel món, cadascun amb un objectiu diferent. Calia esperar que la quarta temporada ens explicaria alguna cosa de les aventures de Nadja i Guillermo a Londres, i de Nandor a la seva terra natal, però a l’inici del primer capítol trobem que tots han tornat dels seus respectius viatges, quasi com si res hagués passat. I, curiosament, malgrat que es troben tots aplegats de nou, passaran la resta de la temporada vivint cadascun d’ells una trama quasi independent.

La més emprenyadora és la de Colin Robinson convertit en una infant rebec, del qual Laszlo s’ha erigit com a mentor. Pel meu gust el personatge de Baby Colin ni funciona ni fa gràcia i només s’ha d’agrair als guionistes que finalment li retornin el cos d’adult. Tampoc m’ha interessat gaire la subtrama del club nocturn que obre Nadja, potser perquè té com a sòcia a The Guide, el personatge que interpreta Kristen Schaal, una actriu cridanera que m’acaba la paciència. Nandor i els 52 desitjos que li concedeix el djinn té força més substància i Guillermo, tot i que ha tingut temporades millors, té algun episodi estupend com el del sopar amb la seva família.

El final de la temporada deixa en el aire una qüestió crucial que podria fer canviar el funcionament intern de la comunitat vampírica. Malgrat la relativa desil·lusió present, allà em tindran esperant el seu retorn. 

Tríptic de la mare

Ja he parlat més d’una vegada aquí dels llibres d’Abdellah Taïa, marroquí de 1973 que va descobrir el do de l’escriptura l’any 1999, quan es va traslladar a viure a París. Atrapat, com tants altres autors del món francòfon, en l’ambient literari de l’ex-metròpoli, ha bastit una sòlida carrera on ha combinat en igual mesura els records del seu Marroc natal amb les experiències com a immigrant en el país d’acollida, unes i altres unificades per l’assumpció de la pròpia homosexualitat.

La seva darrera novel·la Vivre à ta lumière, editada per Seuil enguany (i que de ben segur Cabaret Voltaire traduirà aviat al castellà) té la particularitat de presentar una protagonista femenina, Malika, en tres moments de la seva vida. La coneixerem l’any 1954 com una jove camperola acabada de casar. Aviat el marit parteix a la guerra d’Indoxina, on no trigarà a morir. Els sogres, després d’haver-se embutxacat la indemnització que paga l’estat francès, li fan la vida impossible a la jove vídua i l’obliguen a tornar a viure a casa dels pares.

Retrobem Malika als anys 60. Viu a Rabat, s’ha tornat a casar i té tres fills. El seu marit treballa a la Biblioteca Nacional, just al costat del Palau Reial. Monique, una amable burgesa d’origen francès, vol que la filla gran de Malika vingui a treballar de minyona a la seva vil·la, però la dona marroquina s’hi resisteix. Té aspiracions molt més altes per a ella: la vol casar amb l’hereu del rei.

L’any 1999, la vetlla del traspàs de Hassan II, un jove lladre homosexual entra a casa de Malika per robar-li els diners. El delicte és en realitat una excusa per tornar a ingressar a la presó, on vol retrobar el seu amor. Però la dona veu en ell un reflex del seu fill, també homosexual, el qual va emigrar a París i del que fa temps que no es sap res.

Els dos primers fragments estan narrats en primera persona per la protagonista. Fa servir paraules senzilles, frases curtes, repetitives, i traspua la ingenuïtat d’una dona humil i sense estudis. Transmet però un to poètic, que de vegades s’acosta al realisme màgic, i evidencia una força de voluntat que està per sobre de qualsevol consideració moral. El tercer episodi té el format d’un llarg diàleg entre Malika i el lladre Jaâfar, on la dona vella intenta expiar el maltracte que va infligir al fill.

El motiu de la novel·la no té més misteri, Abdellah Taïa ho explica a la contracoberta: «Malika, és la meva mare: M’Barka Allali Taïa (1930 - 2010). Aquest llibre li és dedicat.» De totes maneres, vist el to fantàstic d’alguns dels passatges, costa de creure que el que es descriu correspongui a la biografia de la mare de l’autor. Es diria que és més aviat una projecció poètica i un rescabalament pels greuges patits per Taïa. No sé si em cau gaire bé que es faci actuar la difunta com una marioneta que actuï tal com ens hagués agradat que actués i no com ho va fer en realitat. No, no m’ha arribat el contingut de Vivre à ta lumière. 

Figurants

HBO ha recuperat la sèrie Extras que va coproduir amb la BBC entre 2005 i 2007. Va ser creada per Ricky Gervais i Stephen Merchant, els quals també la protagonitzaren. Segueix les tristes carreres professionals d’Andy Millman (Gervais) i la seva col·lega Maggie Jacobs (Ashley Jensen) en el món de la figuració, tant en teatre com en cinema i televisió. Durant la primera temporada la seva única obsessió és obtenir un paper amb dret a frase. A la segona temporada Millman troba feina en una sitcom d’humor extremadament vulgar i adquireix una gens envejable notorietat pública.

Encara que sigui més convencional que The Office (em refereixo a la britànica, esclar), Extras conté totes les característiques de l’humor de Gervais, basat en l’exhibició incòmoda de les pitjors lacres de l’ésser humà. Com caldria esperar, Millman és mesquí, insolidari, mentider i mal amic; tampoc té inconvenient d’ofendre amb les seves opinions a grassos, lletjos, homosexuals i discapacitats. Res de nou per a qui conegui el seu estil. El detall distintiu d’aquesta sèrie —que més endavant possiblement inspiraria la francesa Dix pour cent— és la inclusió en cada episodi d’una o més celebritats interpretant una versió perversament distorsionada de si mateixes.

Potser no totes les suposades celebritats ens resultaran familiars, ja que l’star system britànic de vegades ens queda lluny, però deu-n’hi do la colla de famosos que aplega Gervais! I com xalen subvertint la seva persona pública! Daniel Radcliffe es comporta com un adolescent més calent que un bonobo, mentre que Patrick Stewart està obsessionat en despullar les seves companyes de repartiment. David Bowie improvisa una cançó satírica al piano i Kate Winslet (en hàbit de monja) demostra la seva destresa en proferir obscenitats. És una combinació realment divertida que només s’espatlla una mica en el sentimentalisme final de l’episodi nadalenc. A mi doneu-me sempre el Gervais més àcid.  

Posar-se al dia

La irrupció l’any 1999 a Channel 4 de Queer as Folk va causar una moderada i necessària commoció que va posar en evidència com de minvada era la representació de l’homosexualitat a la televisió. La sèrie de Russell T Davies seguia les vides de tres joves gais de Manchester, molt especialment en el vessant de les seves relacions sexuals, les quals eren mostrades amb admirable franquesa. Malgrat que tot plegat consistí en deu episodis repartits en dues temporades i que la crítica respongué de forma molt tèbia, el ressò que tingueren a nivell de les converses de carrer fou molt superior. Apart de normalitzar la imatge hedonista dels homosexuals urbans, la sèrie significà també el llançament de les carreres d’Aidan Gillen i el joveníssim Charlie Hunnam.

Com sol passar amb totes les sèries britàniques d’èxit, aviat (concretament el 2000) s’estrenà una adaptació americana ambientada a Philadelphia. Com sol passar amb les adaptacions americanes, en resultà una versió menys trencadora i visualment més púdica. Encara així constituí un dels grans èxits de la cadena Showtime, i la seva emissió es va prolongar durant cinc temporades i 83 capítols. Tot un serial, en definitiva.

L’any 2022, en temps de remakes i refregits, s’ha cregut convenient ressuscitar Queer as Folk en una nova encarnació que es pot veure a la plataforma Starz, fillola d’Amazon Prime. Ara l’acció s’ha traslladat a New Orleans, una de les capitals americanes del vici, i el centre de l’activitat social torna a ser la discoteca Babylon, on té lloc un tiroteig massiu inspirat en el cas similar del nightclub Pulse d’Orlando. Aquest tràgic incident, amb les seves conseqüències, forma l’espina dramàtica de tota la temporada.

La nova Queer as Folk s’esforça a posar-se al dia en la representació del major nombre de membres del col·lectiu LGBT… Conformar-se amb gais i lesbianes ja no li és suficient, així que també s’introdueixen transsexuals, bisexuals, persones no binàries, neurodiversos i discapacitats, apart d’una bona col·lecció de drags. Tota aquesta panòplia tan completa sembla respondre més a una intenció programàtica que a una necessitat dramàtica. De fet aquesta colla de personatges, més que humans amb vides creïbles, semblen ideals platònics immersos en decorats plens de bombetes de colors que fan pensar en un escenari teatral.

Per descomptat que tenen problemes, quin personatge d’un serial no en té!, però tot es resol de la millor manera possible. Així un jove amb paràlisi cerebral i un altre a qui han amputat les cames són els que s’emporten al catre els homes més apetitosos, una circumstància que rarament succeeix a la vida real. De la mateixa manera, les úniques mares que hi surten —una espatllada Juliette Lewis i Kim Cattrall, rebotada de Sex and the City— no podrien ser més comprensives i protectores. Tot contribueix, i el físic dels actors no n’és aliè, a formar un espectacle visualment agradable, però inconsistent. Correcció política de manual, escassament inspiradora. 

Rebel·lió al menjador

La col·lecció Petits Plaers de l’editorial Viena, apart de les seves boniques cobertes, em sembla ideal per algú que comença a tenir problemes per llegir textos més llargs com ara jo. Integrada per nouvelles, novel·les curtes o contes llargs, es tracta d’obres de llargària suficient per familiaritzar-se amb el seu marc argumental tot evitant la volatilitat dels contes, que et solen obligar a reiniciar el sistema cada poques pàgines. El títol amb el que m’he estrenat és Musclos per sopar de Birgit Vanderbeke (1956 - 2021), traduït per Marisa Presas i editat l’octubre de 2021, dos mesos abans de la seva mort. Aquesta fou la novel·la amb la que va debutar l’autora l’any 1990 i la que li proporcionà el prestigiós premi Ingeborg Bachmann.

Un vespre una família composta per la mare, un fill i una filla joves esperen l’arribada del pare, que ha estat en viatge de treball. Per celebrar el seu recent ascens li han preparat una cassola de musclos, el seu plat preferit, encara que sigui una menja que a la resta de la família no els diu gran cosa. Està previst que el pare arribi a les sis, i quan a les 18:03 encara no ha comparegut, comencen a preocupar-se (són alemanys). La novel·la està narrada per la filla, que deu tenir uns divuit anys, i que entreté l’espera compartint amb la mare i el germà passades històries sobre les rareses del pare. Així, de mica en mica, la figura paterna que inicialment ha sigut presentada com a convencional persona d’ordre, va desvelant-se com a implacable tirà que s’entesta a reconduir els impulsos naturals de tots els membres de la família.

El text està format per llarguíssims paràgrafs, a penes hi ha punts i apart, en un to obsessiu, on es repeteixen algunes expressions una vegada i una altra. Per això m’ha recordat Thomas Bernhard. També per un humor subterrani que alleugereix una mica la seriositat del contingut.

Fos com fos, el diumenge s’acabava inexorablement i definitivament a l’hora de trobar una plaça d’aparcament, perquè la meva mare deia que darrere de casa hi havia aire més que suficient per respirar, i nosaltres dèiem que en aquell moment els nens dels veins estaven jugant a naus especials i nosaltres mai no havíem pogut jugar a naus especials amb els altres nens, perquè havíem d’anar a respirar aire pur tots junts a uns indrets on no hi havia manera d’aparcar, mentre que darrere de casa hi havia lloc per aparcar i prou aire per respirar. Aleshores el meu pare s’enfadava per la nostra manca d’esperit familiar, però la meva mare s’afanyava a demostrar el seu esperit familiar i deia que en aquell indret la natura era especialment bonica, molt més bonica que darrere de casa nostra, a part que la de casa nostra la vèiem cada dia, i aquella només la podíem veure perquè el nostre pare havia tingut la magnífica idea de portar-nos en aquell indret tan natural a respirar aire pur.

Atès que Vanderbeke provenia d’una família que va fugir de l’Alemanya Oriental, igual que la d’aquest llibre, s’ha fet una interpretació política de l’argument i s’ha identificat el pare autoritari que indueix a la delació amb les pràctiques usuals del règim comunista. De totes maneres el relat funciona perfectament sense necessitat d’aplicar-hi segones lectures: el crescendo està molt ben dosificat fins arribar a una conclusió plena de malícia. Aquest petit llibre ha estat un bon descobriment. 

Filmoteca forçosa (83)

La cadutta degli dei (Luchino Visconti, Itàlia 1969 (Filmin))

Crònica de l’ascensió del nazisme a través d’una família d’industrials alemanys. En mans de Visconti es converteix en un melodrama sumptuós, però excessiu. (8) 

Cluedo (Jonathan Lynn, USA 1985 (Filmin))

Comèdia de crims amb mansió sinistra. Malgrat alguns excel·lents actors i (sobretot) actrius, resulta beneita i fatigosa. Preu per preu, doneu-me «Un cadàver a les postres». (6)

Smoke (Wayne Wang i Paul Auster, USA 1994 (Filmin))

Meravellosa faula sobre el poder d’imaginar històries. William Hurt i Harvey Keitel en estat de gràcia. (8)

Three Thousand Days of Longing (George Miller, Austràlia 2022 (Balmes))

Colorista col·lecció d’històries, a partir d’un conte d’A. S. Byatt, que sembla defensar el poder de la ficció per damunt de la tecnologia. Excèntrica, notable, emocionant. (8)

South Park: Bigger, Longer & Uncut (Matt Stone i Trey Parker, USA 1999 (HBO max))

Calia esperar una bretolada més o menys divertida, però sorprèn que sigui també un musical força competent. (8)

Good Luck to You (Sophie Hyde, Regne Unit 2022 (Movistar+))

Crònica amb regust molt teatral de les trobades consentides entre una mestra reprimida i un treballador sexual. Val sobretot per la professionalitat d’Emma Thompson. (7)

Els mil i un somnis

L’actual producció massiva d’obres audiovisuals que parteixen de textos literaris em temo que no hauran fet augmentar precisament els nivells de lectura, tot i que sempre hi haurà espectadors entusiastes que acudiran a les fonts per prolongar el seu gaudi. La relació entre l’original i la seva adaptació és un tema que ha generat incomptables debats i que caldria contemplar cas per cas. Si assumim una certa fidelitat en la còpia, convindrem que l’única conclusió objectiva és que els productes audiovisuals requereixen un menor esforç de consum que la lletra impresa, tot i que el temps invertit en l’un i l’altre no estaria tan clar quin seria superior. En qualsevol cas, quan l’obra de partida rep consideració canònica, em costa molt no començar-ne la coneixença per la peça escrita, tot deixant per a les postres el suc que n’hagin pogut extreure les plataformes televisives. Tot aquest preàmbul per dir-vos que no havia llegit cap títol de la sèrie de The Sandman de Neil Gaiman, malgrat que ha sigut valorat com una de les grans obres del còmic adult, comparable a Maus o The Watchmen; i, no obstant això, vaig escollir tirar pel dret i acudir directament a la sèrie de Netflix, amb l’únic eximent que Gaiman mateix firmava l’adaptació, amb el que la sanció de l’autor quedava implícita.

The Sandman està protagonitzada per Morpheus, una representació antropomòrfica del responsable de tots els nostres somnis, però la sèrie no segueix una trama lineal convencional, sinó que es ramifica en històries i en històries d’històries. I encara que Morpheus sigui la figura central de tots els episodis, la seva presència no és sempre visible. Els relats més o menys llargs que componen The Sandman pertanyen tots al gènere de la fantasia, però el seu to és enormement divers, terrorífic o tendre segons convingui a l’ocasió. Això vol dir que cadascú es quedarà amb moments diferents, depenent dels gustos de l’espectador.

A mi particularment, els fragments més portentosos i al·legòrics, com la visita a l’infern, m’han deixat bastant fred, tot i reconèixer l’excel·lent estètica dantesca de la producció. Tampoc m’acaba de convèncer el regne de la fantasia, quan intenta ser «bonic» però acaba enfarfegant. M’han seduït en canvi els moments més intimistes i més propers a l’experiència humana, com la faula de Caín, Abel i la seva gàrgola de companyia o la jornada laboral de la Mort, i sobretot el preciós conte sobre la relació entre Morpheus i l’immortal Hob Gadling. En general m’han agradat més els episodis inicials que els finals, quan s’emboliquen amb allò del «vòrtex», per entendre’ns.

L’extens repartiment compta amb bons encerts, començant pel Morpheus de Tom Sturridge, molt en el seu paper de jove gòtic de veu cavernosa. David Thewlis està absolutament terrorífic, mentre que grans actors de caràcter com Charles Dance, Stephen Fry o Charles Dance dominen amb les seves intervencions. També m’ha sorprès molt favorablement Jenna Coleman, a qui coneixia de la sèrie de la reina Victòria i que aquí fa de detectiu amb atractiva autoritat (i deixa amb ganes de saber-ne més). En canvi al Llucifer de la pobra Gwendoline Christie li han clavat una perruca que la fa semblar una bacallanera del mercat del Ninot.

Com que The Sandman és obra de culte, du a la gepa una colla de fanàtics que tenen cura de la fidelitat de les adaptacions. No els ha agradat gens que s’hagi alterat el gènere, raça i orientació sexual d’alguns dels personatges originals; i ho han expressat sorollosament. Gaiman (cada dia em cau millor aquest paio) els ha respost que s’hi posin fulles, que per alguna cosa és el pare de la criatura.

Un cop emesos els deu episodis de la primera temporada, es van treure de la màniga un onzè capítol. Es compon de dues històries independents, una d’elles d’animació i amb gats, l’altra amb Derek Jacobi. Trobo que és la millor prova de la flexibilitat i la llibertat amb la que funciona aquesta sèrie inusual, un cas insòlit que caldrà seguir amb atenció.  

Grans invents de la humanitat

Farà cosa d’any i mig hi va haver un cert enrenou amb l’aparició del llibre Les estructures elementals de la narrativa d’Albert Sánchez Piñol, ja que en la presentació als mitjans l’autor proclamava sense gota de modèstia que havia estat estudiant les estructures narratives del cinema i la literatura —una qüestió escassament investigada, segons deia ell— i de la qual n’havia extret tots els secrets, fins al punt de referir-se a l’estructura narrativa primordial amb l’apel·latiu familiar de «Papitu». Tant la presumpció d’originalitat en una matèria que s’ha estat estudiant des que els grecs feien teatre (si no d’abans) com la peregrina terminologia van escandalitzar els benpensants de l’acadèmia, sense adonar-se que havien caigut de quatre grapes en les estratègies promocionals de l’autor (innegablement un tipus llest).

Excitada la meva curiositat, no vaig poder evitar manllevar el llibre, quan el vaig veure exposat a la meva biblioteca, i aviat vaig descobrir que el to de l’assaig era tan fatxenda com la campanya publicitària que s’hi havia bastit al voltant, «Papitu» inclòs. En quant al seu contingut, exposava de forma molt assequible, amb exemples, definicions i gràfiques, quins són els elements bàsics d’un relat i la manera més eficaç de disposar-los. Sánchez Piñol se centra exclusivament en la capacitat d’un text per encuriosir el lector/espectador i empènyer-lo a saber-ne més, tot conduint-lo finalment a un desenllaç satisfactori. Es tracta de la funció narrativa més primària, aquella que descobrim a les rondalles infantils i que ja no ens sol abandonar la resta de la vida. Com que l’autor es dedica majoritàriament a la literatura de gènere, aquella en la qual l’estructura de la trama té una gran prioritat, és lògic que dediqui el seu estudi als ressorts mecànics de la narrativa que permeten tenir «entretingut» al lector; però dol una mica que deixi fora tantes àrees de la literatura, per les quals no pot dissimular un franc menyspreu:

Hi ha dos grans exemples «no-narratius»: Joyce i Proust. A l’Ulisses Joyce substitueix els tres actes per un torrent de consciència. Per la seva banda, Proust reemplaça els tres actes per una observació minuciosa de l’ànima humana.

Aquests autors tenen legions d’admiradors. També és cert, i això s’acostuma a callar, que no els falten detractors. Personalment, l’Ulisses sempre m’ha semblat insofrible, mai he pogut acabar-lo. Per què? Justament perquè no té tres actes, i això el fa àrid i estèril. De Proust, senzillament, m’estalviaré cap comentari perquè els seus seguidors no em lapidin.

Crec detectar en aquest anti-elitisme i en la professió de fe en les fórmules (els tres actes) una complaença populista que s’oposa a qualsevol ambició. Diria que les novel·les i pel·lícules que més m’han fet gaudir han estat aquelles en les quals l’estructura s’endinsava en l’imprevist. Apart d’això, moltes de les asseveracions del llibre, em semblen més que discutibles, per molt que després s’intenti aclarir-les:

Què és narrativa? Un relat compost per tres actes.

Què és literatura? Qualsevol cosa.

De vegades es pressuposa que el nivell del lector que està llegint Les estructures elementals de la narrativa ha de ser efectivament «elemental»: 

…si jo dic la frase «Cel el és blau», tots els catalanoparlants saben que és una frase incorrecta, però tampoc sabrien dir exactament per què.

No sé, Sánchez, jo crec que alguns catalans (que no han oblidat els estudis de primària) sí que sabrien dir-te què falla a la frase, que una cosa és fer divulgació i una altra tractar-nos de rucs. No descartaria tanmateix que tot plegat fos una màscara adoptada per l’autor per crear-se un personatge de ficció superb i paternalista. Segons aquesta hipòtesi Les estructures elementals de la narrativa podria constituir un cas insòlit de llibre d’assaig escrit des de la veu d’un narrador no fiable, un conflicte entre objectivitat i subjectivitat abocat al curt circuit. A partir d’aquí, ja és qüestió de gustos si ens diverteix o no que un discurs teòric es vegi acompanyat d’observacions amb tendència a l’estirabot:

No ho heu entès? No us amoïneu. En primer lloc, i per àrida que sigui la definició, us aconsello que torneu a llegir-la. (M’ho mereixo: em va costar molt precisar-la amb les paraules exactes. I en qualsevol cas, llegir una cosa important dues vegades sempre ajuda.) 

No, no ha estat del meu gust. 

Subvencions sobre rodes

No sé si us vau assabentar que el govern alemany, amb el propòsit d’alleugir els efectes de la crisi econòmica que ens afecta a tots, aquest estiu va posar a disposició del públic uns passis de transport mensuals (en principi pels mesos de juny, juliol i agost) que per una tarifa única de 9 euros permetien viatges il·limitats en tota mena de mitjans de proximitat: trens de rodalies, cotxes de línia, autobusos urbans, metros, trams, etcètera… Només en quedaven exclosos els trens de llarga distància (i els taxis).

Us prometo que no va ser aquesta oferta irresistible la que ens va fer decidir per passar les vacances a Alemanya, però cal reconèixer que ens va posar les coses molt fàcils. Renània del nord i Westfàlia, el land que vam visitar, és una de les regions d’Europa amb una densitat de població més alta. Onze milions de persones s’apinyen en grans ciutats —Colònia, Düsseldorf, Essen, Duisburg, Bochum, Dortmund— que oscil·len entre el milió i els 300.000 habitants i que rarament disten entre elles més de 40 quilòmetres. El desplaçament d’una a l’altra no podia suposar cap gran complicació, perquè la xarxa de transports públics no pot ser més completa. Admireu-la en la imatge de dalt, amb tota la seva complexitat (en el ben entès que hi manquen encara els transports urbans). El meu racó de cervell que estima els mapes dels metros es veu obligat a confessar que el diagrama és d’una llegibilitat discutible; però no se m’acut com es podria millorar.

No puc negar que l’existència d’aquest bitllet prodigiós i multi-ús ens va facilitar enormement les vacances, ja que es podia adquirir a qualsevol màquina expenedora de qualsevol estació. No calia sinó escriure el teu nom al tiquet per convertir-lo en plenament vàlid (molt més senzill que les ofertes equivalents que ens està oferint el govern espanyol). Al principi em va costar de creure que el moderat import de nou euros fos suficient per oferir-me tantes possibilitats. Vaig fer uns quants viatges sentint-me un impostor, fins que el primer revisor amb el que vaig topar va validar-me el bitllet amb impavidesa tranquil·litzadora.

De totes maneres, no voldria faltar a la dolorosa veritat: la mítica eficiència de la xarxa ferroviària alemanya ha passat a millor vida i ja es pot equiparar a l’infamat servei de rodalies catalanes. Diria que més de la meitat dels nostres viatges patiren retards considerables, alguns combois ens obligaren a canvis ràpids de via, d’altres simplement desaparegueren sense cap menció per megafonia. Fins i tot els serveis «de pagament», com aquell intercity a Maastricht que costava 19 euros els 22 minuts de trajecte, anava tan ple com un transport ramader. Afortunadament la majoria dels desplaçaments no superaven la mitja hora de durada i aquestes incidències imprevistes no ens representaren mai un daltabaix logístic, tot i que feren trontollar l’alt concepte que havíem tingut fins ara de la fiabilitat alemanya.

No toqueu les criatures

L’acusació és una d’aquelles sèries tan pròpies de Filmin on el seu major atractiu rau en la lluita contra el clixé. Està escrita per Ferdinand von Schirach —un advocat que ha fet fortuna convertint en bona literatura alguns casos judicials reals (ha estat traduït al català)— a partir d’uns fets que van succeir a Worms entre 1994 i 1997, però que han estat traslladats a l’actualitat i s’han ambientat a la molt pintoresca vila bavaresa d’Ottern.

A Berlín una atractiva clienta contracta l’advocat Richard Schlesinger perquè defensi un dels acusats en un cas de pederàstia massiu a Ottern, on hi ha hagut altres 26 persones implicades. Un cop vençuda la reticència del lletrat —un home vençut pels revessos de la vida—, aquest es trasllada a la població i intenta mantenir el cap fred davant de la histèria generalitzada. De mica en mica va descobrint errors de procediment que el fan sospitar que potser les acusacions no tenien fonament.

Els casos d’abusos infantils solen disparar totes les alarmes i deriven amb facilitat en el linxament públic. L’acusació funciona en part com a advertiment sobre la cautela que cal mostrar davant d’aquest tipus de delictes,  pels quals l’opinió pública està molt sensibilitzada; però no pas per minimitzar la seva incidència, sinó per advocar per un estricte protocol que estigui a l’altura de la gravetat d’aquests actes. Potser no és aquest el punt de vista més popular, però és el que millor harmonitza amb la justícia estricta.

La sèrie compta amb un guió de ferro que farà les delícies de tots els aficionats a les ficcions jurídiques. A més la petita ciutat on passa tot és veritablement fotogènica. I, més prosaicament, està molt bé que les ficcions dramàtiques es distribueixin en píndoles de 30 minuts (o menys). Però l’arma gens secreta que té L’acusació és el protagonisme de Peter Kurth, un gat vell capaç d’insuflar carisma a un tòpic tan masegat com el del professional desencantat que ha entrat de ple a la depressió. La sèrie corre el risc de passar desapercebuda, però no s’ho mereix. 

Filmoteca forçosa (82)

Plein soleil (René Clement, França 1960 (Filmin))

Adaptació lliure de «The Talented Mr Rippley» de Patricia Highsmith. Treu molt bon profit de les localitzacions italianes, de la música de Nino Rotta i sobretot del magnetisme d’Alain Delon. (8) 

Animals (Nabil Ben Yadir, Bèlgica 2022 (Filmin))

Recreació del primer crim homòfob reconegut com a tal a Bèlgica. Rodat en tensos plans seqüència de visió puntualment insuportable. Un parell de detalls de guió desactiven part de les bones intencions de la cinta. (6)

Nope (Jordan Peele, USA 2022 (Renoir))

Mira que les cintes de gènere ho admeten gairebé tot, però no recordo cap pel·lícula recent amb un guió tan beneit i desequilibrat. La «bèstia» que centra el film és tot un desastre de disseny i les dues hores de durada, un suplici. (4)

My Friend Dahmer (Marc Meyers, USA 2017 (Filmin))

Retrat biogràfic de l’adolescència de l’assassí Jeffrey Dahmer a partir d’un còmic creat per un amic seu de l’institut. O com esprémer al màxim la fascinació americana per la figura dels «serial killers». (6)

Contact (Robert Zemeckis, USA 1997 (HBO max))

Un «Close Encounters» per a escèptics amb alguna escena espectacular, però també personatges plans, cursileria i una sobrera trama amorosa. (7)

Petite nature (Samuel Theis, França 2021 (Filmin))

Crònica sensible i màgicament interpretada d’un nen precoç i enamorat d’un adult. (8)

Nine to Five/Com eliminar el teu cap (Collin Higgins, USA 1980 (Disney+))

Precursora de l’empoderament femení en el món del treball, ha perdut malgrat tot molta pistonada. Dolly Parton demostra que té fusta com a actriu i Lily Tomlin confirma la seva vis còmica. (6)

Honor de cavalleria (Albert Serra, Catalunya 2006 (Filmin))

El debut de Serra: una versió minimalista del Quixot. Uns nivells de producció tan austers com els seus diàlegs. Curiosament entranyable. (6)