El lector sempre torna al lloc del crim

Els russos en general són de naturalesa ampla, Avdótia Romànovna, ampla com la seva terra, i extraordinàriament proclius al que és fantàstic i desgavellat. Però ser ample i no tenir cap genialitat en particular, és un problema.

Qui em llegeix de fa temps ja sap que amb Fiódor Dostoievski tinc un problema, i aquest no és tant que no em convencin els seus escrits com que no accepti la possibilitat que no em puguin agradar. Per això no paro de donar-li noves oportunitats i insisteixo una i altra vegada en les seves novel·les i contes amb una contumàcia digna de millors resultats. Així és com he tornat (crec que per tercera vegada!) a Crim i càstig, una de les seves obres indiscutides i, per tant, totalment mereixedora dels meus esforços. En lloc de refiar-me d’una de les traduccions nothifixis dels Grans Clàssics Universals que corren per totes les cases, aquest cop he fet servir l’edició de la col·lecció Bernat Metge Universal, traduïda del rus per Miquel Cabal Guarro, una garantia total.

I sí, he de reconèixer que en aquesta ocasió l’obra ha lliscat molt bé pel que fa al nivell del llenguatge. La versió de Cabal resol perfectament les diverses parles dels personatges, tant els col·loquialismes com els vulgarismes i els accents estrangers, i fa el text proper i lliure d’encarcaraments. Potser per això m’he sentit més que mai immers a l’acció i he percebut la xafogor sufocant de l’estiu de Sant Petersburg. També he notat la proximitat claustrofòbica dels habitatges on es mouen els personatges de la novel·la, autèntiques cofurnes curulles de gent que fan pensar immediatament en la cabina dels Germans Marx. Dostoievski treu bon profit d’aquesta promiscuïtat forçada per solucionar alguns moments de la trama on calen orelles atentes darrera d’un envà.

Algunes coses de Crim i càstig m’agraden molt, com aquest principi agosarat i sense més preàmbuls, on Raskólnikov avança pel carrer amb una idea criminal ben plantada al cap, o els moments de suspens, quan tems que l’assassí serà descobert o et preguntes qui ha eixugat els deutes de l’estudiant. La conclusió també és perfecta (no hi incloc els epílegs), com ho és el capítol final de Svidrigàilov, un dels personatges més contradictoris i fascinants de la novel·la.

Sorprenen els mètodes de la policia, aquí representats pel Porfiri Petrovitx i en Zamétov, a l’hora d’investigar, ben poc professionals en les seves disteses tertúlies amb el sospitós. I, per cert, quina loquacitat la seva!; ja es nota que al segle XIX tenien molt de temps per perdre tant les forces de l’ordre com els lectors. Aquests soliloquis inacabables enmig d’un diàleg semblen tan excessius com algunes mostres de sentimentalisme exacerbat; penso sobretot en la vídua de Marmelàdov, embogida i fent espectacle envoltada dels seus orfenets. Tot i que el personatge que potser més grinyola és el de Sónia, la prostituta de bon cor decidida a redimir el protagonista tant si vol com si no. El seu grau d’abnegada humiliació afortunadament ja no és d’aquest món.

Però si no m’acabo d’empassar Crim i càstig és responsabilitat sobretot de Raskólnikov. Aquest estudiant que no estudia i que a sobre dilapida la minsa fortuna de la seva sacrificada família, s’empatolla unes idees filosòfiques aberrants que l’únic que aconsegueixen és augmentar la desgràcia universal. Definitivament no t’agrada llegir una novel·la on el capteniment del protagonista només et provoca ganes de clavar-li un calbot rere l’altre. Al seu costat l’irresponsable, però bon jan, Razumikhin sembla un reconfortant model de seny i un dels pocs personatges pels que pots sentir una simpatia autèntica. 

En resum i malgrat tot, aquesta ha estat la meva experiència més satisfactòria amb Fiódor Dostoievski. Potser no hi insistiré més i, de comú acord, ho deixarem en empat. 

Filmoteca forçosa (89)

Peter von Kant (François Ozon, França 2021 (Boliche))
Versió en clau masculina del melodrama clàssic de Fassbinder, més histèric i amb un punt còmic. Destacable Denis Menochet i unes impagables Isabelle Adjani i Hanna Schygulla. (7)

Cerdita (Carlota Pereda, Espanya 2021 (Verdi))

Expansió d’un curt homònim que ja no era gran cosa. Mal interpretada, pèssimament escrita i amb unes bones intencions que es queden a mig camí. (4)

Catherine Called Birdy/El llibre de Catherine (Lena Dunham, Regne Unit 2022 (Amazon Prime))

Comèdia medieval sobre política matrimonial de les joves nobles. La primera obra després de Girls que ha obtingut resposta positiva de la crítica. D’ús quasi exclusiu per a adolescents. (6)

The Lost City (Aaron i Adam Nee, USA 2022 (Amazon Prime))

Comèdia d’aventures selvàtiques amb escriptora de novel·les romàntiques i el model que surt retratat a la coberta. Empal·lideix si la comparem amb «Darrere el cor verd», el seu obvi model. (6)

Un año, una noche (Isaki Lacuesta, Espanya 2022 (Verdi Park))

Les seqüeles que pateix una parella de víctimes d’un acte terrorista. Massa llarga i amb un ritme irregular, però també amb grans moments dramàtics i amb dues excel·lents interpretacions de Noémie Merlant i Nahuel Pérez Biscayart. (7)

Argentina 1985 (Santiago Mitre, Argentina 2022 (Amazon))

Crònica de la liquidació d’una dictadura a través de la justícia. Molt ben escrita, molt didàctica i perfectament interpretada (ai, Darín!) (8)

 

Mort al veïnat

El gènere del true crime que dramatitza crims extrets de la vida real està gaudint d’una enorme popularitat en els últims anys, fins al punt que es corre el perill d’exhaurir els casos més escandalosos o intrigants i cal acudir a exemples menors, curiositats de nota a peu de pàgina que amb prou feines justificarien l’interès i que cal decorar amb gràcia perquè l’espectador se’ls empassi. Aquest seria el cas de Candy: A Death in Texas, que es pot veure a Disney+, el relat d’un assassinat que es va produir en un suburbi de Dallas el juny de 1980, quan a causa d’una trifulga entre veïnes, una d’elles va acabar amb la vida d’una altra mitjançant 41 cops de destral.

Tant la contundència del crim com l’actitud de qui el va perpetrar no va suposar cap dificultat per establir-ne l’autoria, per tant la crònica dels fets resulta breu en excés i, com deia abans, s’ha d’acudir a recursos de guió que inflin el relat i el facin passador. Així en el primer episodi ja s’exposa la jornada de l’assassinat, amb títols premonitoris del tipus «dues hores abans de morir», i només en capítols posteriors es fa la presentació dels personatges i el seu entorn. Cal reconèixer que la vida dels protagonistes i el seu món no podria ser més anodí: classe mitja de casetes amb jardí, dones dedicades a la llar i els fills, i una comunitat que té l’església com a centre social. Si no fos per la mirada tenyida d’ironia i per algun estirabot inesperat, el tedi que descriuen els capítols centrals de la sèrie serien inaguantables.

També hi ajuda la presència de Jessica Biel a la qual, per una vegada a la vida, li deixen demostrar que és alguna cosa més que una cara bonica. I al seu costat la sempre eficaç Melanie Lynskey en un paper absolutament ingrat. Amb tot, i malgrat un desenllaç sorprenent, els cinc capítols es fan llargs pel que volen explicar, de manera que Candy acredita només un aprovat molt justet. 

Coreografies i bombes

El febrer del 2019 escrivia a propòsit de la primera temporada de Derry Girls:

(…) la va emetre Channel 4 fa un any, però ara es pot veure a Netflix. La protagonitzen quatre alumnes d'una escola de monges (i el cosí anglès d'una d'elles) a Derry (Irlanda del Nord) durant The Troubles (els problemes) entre catòlics i protestants dels anys 90 del segle passat. Aquest ambient de guerra civil de baixa intensitat, amb un exèrcit en funcions d'ocupant i una activitat terrorista de presència intermitent no sembla l'entorn més propici per a una comèdia trinxeraire i populista com aquesta. 

Però ningú com els britànics per combinar els vents (i les ventositats) de la Història, amb el costumisme vulgar de "Gent del barri" i les bretolades d'"Els joves". Es tracta d'un entreteniment lleuger, que mai no arriba a la píndola de mitja hora, de manera que els sis capítols passen com un no res. Recomanada per assistents al concert de "Yo fui a EGB"; els catòlics integristes l'hauríeu d'evitar.

Al Regne Unit va fer furor i a Irlanda del Nord va gaudir d'un extraordinari 64,2 % d'audiència. No cal dir que, des de l'emissió del pilot, està aparaulada la segona temporada.

Noto en el to que emprava una certa condescendència; potser per això no em vaig molestar a veure la segona temporada (2019, però emesa a Netflix amb posterioritat) i només l’entusiasme retrospectiu que va provocar la tercera i última temporada (2022) em va impel·lir a recuperar-la. I certament que Derry Girls mereixia aquesta revisió, perquè poques sèries de la televisió actual ofereixen un humor tan alegre i poca-solta sense cap coartada de segones intencions, i no em negareu que estem molt necessitats de fer unes quantes rialles alliberadores.

A més els seus personatges —tant el quintet protagonista, com els seus familiars i la formidable i pragmàtica Sister George Michael— estan perfectament delineats amb quatre trets senzills que els fan tan còmics com entranyables. Pel que fa al vessant històric, la sèrie abasta des del 1994 fins el 1997, amb un episodi final de doble durada que inclou les votacions pels Acords del Divendres Sant que tingueren lloc el 1998. Si bé la violència de la situació s'exposa a la majoria dels episodis com un inconvenient i com a font de gags, a mesura que Derry Girls s'acosta a la seva conclusió es permet introduir algunes notes més serioses que, sense perdre la lleugeresa humorística, aposten per la reconciliació. Vivament recomanada.

Tot sobre el meu barri

La scuola cattolica d’Edoardo Albinati ha de ser per força un llibre important. No tan sols per haver guanyat l’any 2016 el premi Strega, el més prestigiós que s’atorga a Itàlia a l’obra publicada, sinó també per les seves prop de 1300 pàgines, que converteixen aquesta novel·la en un objecte veritablement contundent com a arma llancívola. Si algú volgués satisfer la curiositat, l’any 2019 Va ser editada a Lumen sota el nom de La escuela católica amb traducció d’Ana Ciurans Ferrándiz.

Tot i que en aparença el narrador de la novel·la intenta reconstruir els anys de la seva adolescència en un barri benestant del nord de Roma i la seva experiència com a estudiant en un institut privat dirigit pels maristes, aviat es revelarà que en el cor del text es troba un cèlebre cas de la crònica negra italiana, l’anomenada Massacre del Circeo. A finals de setembre de 1975 tres joves de casa bona segrestaren dues noies a les que havien engalipat i durant un parell de dies les sotmeteren a tota mena de violència i vexacions sexuals fins a causar la mort d’una d’elles. Albinati confessa que va compartir escola amb aquests criminals i, en un intent de comprendre què va provocar aquestes atrocitats, elabora un informe minuciós del context on es van criar tant l’autor com el trio letal.

Això comporta escriure pàgines i pàgines teoritzant sobre tot el que és humà i (sobretot) diví: la religió, l’educació catòlica, la masculinitat, la sexualitat adolescent, les famílies burgeses, el feixisme, la pràctica de l’esport, el terrorisme i fins i tot la decoració interior de les cases del seu barri. I quan dic pàgines i pàgines m’estic referint a centenars de fulls on tot és elucubració d’alta volada i no hi ha gota d’acció ni de personatges. Sense exagerar, fins passada la pàgina 250 no hi figura una escena entre persones de carn i ossos (i encara sense continuïtat!)

No sé, aquesta idea maximalista de la novel·la, que en comparació converteix les vomitades de Knausgård en poc més que un haiku, no és la meva. No hi busco tractats filosòfics, sociològics i morals, sinó alguna cosa molt més viva i menys alliçonadora. Després d’intentar avançar una estona per entre tota aquesta teorització eixuta, vaig optar pel sistema Guerra i Pau: saltar-me les filosofades i anar directament al tall. Malauradament, si li lleves la teoria, La escuela católica queda en res. Per exemple la Massacre, que hauria de ser central al llibre, es redueix a una desena de pàgines. I la resta de parts narratives, relativament breus i desconnectades les unes de les altres, no podrien ser menys suggeridores: aquí una descripció de tots els professors d’educació física que va tenir l’autor durant el batxillerat, allà una llista de les pel·lícules que va anar a veure al cinema l’any 75.

Crec que Albinati és molt conscient del suplici al que està sotmetent el lector i de tant en tant ens pregunta si encara hi som, amb la promesa que més endavant trobarem teca de la bona. Em sap greu, però ho vaig deixar córrer cap a la pàgina 500; al cap i a la fi ja no em queden tants anys de lectura com per castigar-me d’aquesta manera.

    Con las misas pasaba lo mismo. Tenía los escrúpulos propios de un viejo fariseo, y si hubiera nacido hebreo ortodoxo o musulmán integrista o pertenecido a cualquier otra confesión tan repleta de preceptos que incluso debes tener cuidado con cómo caminas, cómo respiras, con lo que bebes, miras, comes, con la mano que utilizas, el gorro que llevas y cuántas veces te lavas al día, una confesión en la que todas las acciones están estrictamente reglamentadas desde el principio, creo que me habría sentido cómodo. ¡Ay! Una vida pautada minuto a minuto por la observancia de las leyes, como el reloj que hace tictac, tranquila e ineludiblemente, que apenas las respetas vives en paz y nadie puede reprocharte nada. Estás a salvo. Has pagado por adelantado. La ley más severa funciona de este modo: el hecho mismo de observarla constituye un castigo suficiente. Te castiga al obedecerla.

    El inconveniente es que, poco a poco, vas perdiendo de vista su esencia moral y te limitas a cumplir con el mínimo necesario; ni un gramo, ni un céntimo, ni un segundo ni una genuflexión más de lo establecido. La regla se reduce a un hueso pulido de tanto mordisquearlo. «Misión cumplida», dices cada vez que observas un precepto. «¡Ya he cumplido!»

    Cuando descubrí que la misa tenía validez si llegabas a tiempo al padrenuestro, no volví a asistir a una desde el principio. Nunca. Llegaba en el minuto exacto en que empezaba la liturgia eucarística.

El meu interès per aquesta novel·la el va desvetllar l’adaptació cinematogràfica homònima que va dirigir Stefano Mordini l’any 2021 i que es pot veure a Netflix. Ja s’entendrà que amb una durada d’una hora i tres quarts difícilment s’hi podrà enquibir tot el contingut del llibre amb les seves desenes de personatges i les seves tones de reflexions de tota mena. Els actors —alguns tan coneguts com Jasmine Trinca, Riccardo Scamarcio o Valeria Golino— surten a un parell de frases per cap, mentre una veu en off intenta lligar-ho tot en un relat que finalment queda en no res. A la fi l’únic que recordarem del film seran les escenes de les noies segrestades i humiliades; vint minuts de patiment gratuït i descontextualitzat. Us el podeu estalviar. 

Filmoteca forçosa (88) - Angela Lansbury

Gaslight/Llum de gas (George Cukor, USA 1944 (Filmin))

Fascinant exercici de suspens psicològic. Tant Ingrid Bergman com Charles Boyer estan més que perfectes. Angela Lansbury debutava en el paper de la minyoneta descarada i s’endugué una candidatura a l’Oscar ben merescuda. (8)

The Picture of Dorian Grey (Albert Lewin, USA 1945 (Filmin))

Molt literària i molt elegant adaptació de la novel·la d’Oscar Wilde per part de l'esteta Lewin. Lansbury fa, amb l’habitual solvència, el petit paper de la cupletista Sybil Vane. (8) 

The Manchurian Candidate (John Frankenheimer, USA 1962 (Filmin))

Deliri paranoic, però amb innegable sentit del suspens, molt propi dels anys de la Guerra Freda. Angela Lansbury va rebre una nominació a l’Oscar fent de mare de Laurence Harvey (que era tres anys més jove que ella) interpretant un personatge a les antípodes dels que sol fer. (7)

Bedknobs and Broomsticks/L’aprenenta de bruixa (Robert Stevenson, USA 1971 (Disney+))

Intent de repetir l’èxit de Mary Poppins amb ingredients similars que funciona sorprenentment bé, gràcies a l’encant de Lansbury i la bona química que té amb David Tomlinson. Insòlita la presència de nazis, més pròpia d’un film propagandístic dels 40. (8)

The Lady Vanishes (Anthony Page, Regne Unit 1979 (Filmin))

Malgrat el deliciós precedent de Hitchcock, aquesta versió m’ha fet força gràcia. Lansbury no pot fer ombra a l’entranyable May Whitty, però Cybill Shepherd sí que funciona. (7)

The Mirror Cracked/El mirall trencat (Guy Hamilton, Regne Unit 1980 (Filmin))

Encartonada versió d’una novel·la d’Agatha Christie plena de velles glòries —Liz Taylor, Kim Novak, Rock Hudson, Tony Curtis…— en diversos graus de sobreactuació. Lansbury, com a Miss Marple, sembla fer un assaig general de la seva Jessica Fletcher. (6)

El pitjor cunyat del món

Anys enrere les sogres solien ser els membres de la família més vilipendiats, un paper que en temps recents han usurpat els cunyats. No cal dir que aquest clixé, com tots els clixés, sol tenir més excepcions que no pas casos que confirmin la regla; però el que és segur és que no deuen córrer gaires cunyats més nocius que aquest John Paul que els hi ha tocat a les germanes Garvey a Bad Sisters (Apple TV). El marit de Grace, la germana segona, és autoritari, manipulador, mentider, xantatgista i calumniador, fins al punt que les quatre germanes restants tenen cadascuna motius de sobres per acabar amb ell.

El principi de la sèrie ens mostra el funeral de John Paul, que ha mort en circumstàncies indeterminades però sospitoses. A partir d’aquí presenciarem en abundants flash-backs com les germanes han intentat en diverses ocasions assassinar el cunyat i com totes elles han fracassat. Mentrestant en el present dos germans d’una companyia asseguradora en fallida intenten trobar alguna irregularitat en la defunció de John Paul per no haver de pagar la pòlissa de vida.

Amb aquest argument ja es pot suposar que ens trobem davant d’una comèdia negra, però una d’aquelles on pesa més l’amargor que les rialles. La intriga que propulsa la sèrie per saber com s’ha produït la mort del cunyat és eficaç i té un desenllaç força satisfactori, tot i que si s’eliminessin un parell de capítols potser l’interès seria més sostingut. L’elenc és molt solvent: Sharon Horgan (Catastrophe), Anne-Marie Duff (His Dark Materials, Sex Education), Eve Hewson (The Knick), Daryl McCormack (Good Luck to You, Leo Grande) i Claes Bang (The Square, The Northman). Les localitzacions a la costa propera a Dublín són molt atractives i, si se’m permet la frivolitat, hi abunden les cases espaioses i ben moblades, que fan goig de veure.

Bad Sisters no revoluciona res, però permet un entreteniment ben acabat, amb sorpreses puntuals i una mostra exemplar (i literal) de sororitat. 

Fast cuisine

Ha arribat discretament, sense cap mena de propaganda, però el boca orella l’ha convertit en una de les sèries del moment. Parlo de The Bear, una producció de FX que es pot veure a Disney+. Ran del suïcidi del seu germà Michael, Carmy Berzatto hereta el seu modest restaurant a Chicago. Com que Carmy és un xef que ha treballat en alguns dels millors restaurants, decideix aplicar els procediments de l’haute cuisine en l’elaboració dels llardosos plats que constituïen el seu menú. El personal de la cuina no es prendrà gaire bé tota aquesta sofisticació importada. El conflicte està servit.

El punt de partida no pot ser més absurd —gairebé a l’altura d’aquell Ted Lasso que anava a Anglaterra per fer d’entrenador de futbol sense tenir-ne ni idea— però garanteix un punt de fricció entre els personatges; al menys durant els primers capítols, fins que aprenguin a conviure i estimar-se. Cal reconèixer que la tensió frenètica que es viu durant gran part dels capítols és alimentada artificialment per un muntatge ràpid de plans molt breus, uns diàlegs proferits a crits i una música enervant. A més cada episodi és un cúmul de desgràcies perquè els pobres protagonistes no tinguin ni un moment de respir: quan no els cau la salsa a terra, es fonen els ploms o els explota el vàter.

Malgrat aquesta manipulació quasi pavloviana de l’espectador, s’ha de dir que els actors estan molt bé, en especial Jeremy Allen White, que els seguidors de Shameless coneixeran de sobres. La banda sonora, previsible i eficacíssima, presenta molts lligams amb la ciutat on té lloc The Bear (Wilco, Sufjan Stevens, Andrew Bird), però també conté altres celebritats com Radiohead, The Beach Boys o Eno/Byrne. I, com que en el fons ens agraden aquestes trames on un grup de gent diversa i multiracial acaba entenent-se i fent pinya, farem veure que el tractament del suïcidi fratern ens emociona i passarem per alt el final, amb un deus ex machina com una casa de pagès.

Filmoteca forçosa (87)

L’Incroyable Histoire du facteur Cheval (Nils Tavernier, França 2018 (Filmin))

Emocionant història del carter Cheval i el temple «naïf» que va construir per a la seva filla. O com no hi ha res millor que una obra feta des de l’amor. (8)

Moneyboys (C.B. Yi, Taiwan 2021 (Filmin))

Drama estètic i estàtic sobre un noi que sosté la família mitjançant la prostitució i el menyspreu que rep a canvi. Una curiositat interessant i ben resolta. (7) 

Elephant (Gus Van Sant, USA 2003 (HBO max))

Freda i polièdrica visió d’una massacre en un institut. L’aparent absència de motivació indueix una incòmoda ambigüitat moral. (7)

After Yang (Kogonada, USA 2021 (Amazon))

Ficció metafísica i ensopida sobre l’eterna qüestió dels sentiments dels robots. No, no és «Blade Runner». (6)

Cyrano (Joe Wright, Regne Unit 2021 (Amazon))

Adaptació musical de l’obra de Rostand a càrrec de la gent de The National. L’apèndix nasal conflictiu ha estat substituït pel nanisme del protagonista, una ocasió ideal per fer brillar els talents de Peter Dinklage. (7)

Ascension (Jessica Kingdon, USA 2021 (Filmin))

Explotació i consumisme a la Xina moderna. Un documental que mostra sense fer cap comentari un panorama que fa feredat per les seves aclaparadores dimensions. (7)

En un tram hi cap tot

Prossegueixo les meves lectures de Vicenç Pagès i Jordà amb Un tramvia anomenat text. El plaer en l’aprenentatge de l’escriptura, un assaig editat per Empúries l’any 1998 i que manté prou vigència fins el punt d’haver estat reeditat el passat 2021. L’autor aprofita el títol d’una coneguda obra teatral de Tennessee Williams per fer una metàfora sobre el text (escrit, però també dibuixat o filmat) com a vehicle que transporta el significat; metàfora que fa extensiva a les diverses circumstàncies  que l’acompanyen i que tradueix en forma dels paisatges que travessa, les condicions de les vies o la carrosseria que el protegeix. Tot el llibre és una successió de conceptes aparentment antagònics que Pagès intenta fer harmonitzar amb el propòsit de millorar la qualitat dels nostres textos.

La primera (falsa) oposició que es presenta és la del talent (o la inspiració o la musa) enfrontat a la tècnica. Lluny de prioritzar un o l’altre, l’autor dona la raó als clàssics —cita repetidament la Poetiké d’Aristòtil i l’Ars poetica d’Horaci— que defensen treure tot el partit de la inventiva sense tancar les portes a l’aprenentatge, preferiblement a càrrec d’un professor que tingui coneixements pràctics. En defensa de la retòrica clàssica, que considera injustament postergada, estableix un arbre genealògic de divinitats que han de presidir la bondat d’un text. Al capdamunt del panteó es troba el matrimoni format pel Plaer i la Mesura, del qual depenen els seus fills (la Unitat, l’Ordre, la Coherència, la Claredat), nets (la Bellesa, l’Oportunitat, la Versemblança, la Precisió) i besnets (l’Escaiença i la Naturalitat). Cada concepte és degudament definit per establir la seva contribució a l’excel·lència del text.

A la segona part es condemna l’aprenentatge separat de la gramàtica i la literatura, reduïda una a la inacabable anàlisi de frases artificials i l’altra a una taxonomia de literatures nacionals i moviments estètics. Pagès defensa l’estudi de la gramàtica a través de la literatura i el d’aquesta des del plaer de la lectura, iniciant l’alumne amb textos atractius i entenedors, encara que estiguin allunyats del canon. L’assaig rebutja encara un tercer antagonisme entre periodisme i literatura, una dicotomia que apareix forçada, atès que els dos treballen amb les paraules i amb similars recursos tècnics, sense oblidar que els primers periodistes foren també grans escriptors.

Un tramvia anomenat text té un to divulgatiu que no suposa cap dificultat (sense entrar en aquelles pallassades del Papitu); però, com que sembla adreçat al col·lectiu docent, té un interès relatiu per al públic general. Almenys aquesta és la sensació que n’he extret de la lectura. 

La conquesta de l’espai

Entre els anys 1969 i 1972 dotze éssers humans —mascles, blancs i americans— van posar els peus a la Lluna. Després, tret dels viatges d’anada i vinguda a les estacions espacials, es diria que la humanitat va perdre l’interès pels viatges tripulats… Almenys fins ara, que el projecte Artemis pretén tornar a enviar astronautes a la Lluna en una data propera que ja s’ha postergat un parell de vegades. Davant d’un panorama tan galdós, la sèrie For All Mankind d’Apple TV intenta recuperar l’alè èpic de l’exploració espacial per a un públic que mai no l’havia viscuda en directe (o bé ja l’havia oblidada).

A la primera escena del seu primer capítol contemplem com una nau aterra a la Lluna el juny de 1969 i en baixa el cosmonauta rus Alexei Leonov, el primer home que trepitja el satèl·lit. Això ja marca les intencions de For All Mankind de traçar una història paral·lela de la carrera espacial, divergent de la realitat, però absolutament versemblant (i molt més entretinguda que la de debò). Així es podria dir que ens trobem davant d’una sèrie de ciència ficció, on l’especulació (sempre sota el signe de la prudència) gira la vista cap a un futur que ja és passat.

El primer gest distòpic important que fa la sèrie, i amb el qual agafa la seva velocitat de creuer després d’uns titubejos inicials, és la incorporació de les dones a les tripulacions del projecte Apollo. Aquest és el tema unificador de la primera temporada i mostra la sensibilitat per a les qüestions de gènere que té For All Mankind, amb un grapat de dones fortes ocupant llocs de responsabilitat també en l’estament tècnic i el polític.

Una característica d’aquesta sèrie és que cada temporada té lloc una desena d’anys després de l’anterior. Així, la segona s’inicia el 1983 i tracta especialment de la colonització de la Lluna i del disputes territorials entre americans i russos. Si bé s’intenta donar una imatge humanista on triomfa la solidaritat i el bé comú, els guions no poden evitar els vells clixés de la Guerra Freda amb uns soviètics desconfiats i traïdors. La tercera temporada (i última fins al moment) ens situa l’any 1992 i ens catapulta a la conquesta de Mart; però també ens presenta els inicis del turisme a l’espai per part d’un promotor privat que sembla inspirat en Elon Musk. Aquesta és sens dubte la temporada més fantasiosa, però també la més engrescadora.

For All Mankind és una sèrie coral amb un munt de protagonistes. A la pràctica això vol dir que no tothom t’interessa igual i, encara que predominen els personatges forts, també n’hi ha alguns que fan la guitza i no t’importaria que desapareguessin. Una altra pega que hi trobo és que, tot i que la sèrie abasta prop de trenta anys, els actors a penes envelleixen (a alguns crec que els maten per no haver-los de posar els cabells blancs) i alguns mantenen una trajectòria incongruent d’una temporada a l’altra.

De totes maneres, sense ser perfecta, For All Mankind és una sèrie molt generosa en els al·licients que ofereix, ja que aglutina política-ficció, sociologia, qüestions de gènere, drama humà, intrigues d’espionatge i sobretot molta aventura. No anem tan ben servits de programes de televisió dedicats a l’aventura pura com per menysprear aquesta sèrie. 

Filmoteca forçosa (86)

 

The Hours (Stephen Daldry (USA, 2002 (Filmin))

Meravellós tríptic quasi simfònic sobre el combat de la felicitat fugaç amb la mort. Un repartiment sensacional, fins en els papers més petits, i una envoltant banda sonora de Philip Glass. (9)

Where’d You Go, Bernadette (Richard Linklater (USA, 2019 (Filmin))

Tragicomèdia de color de rosa sobre persones poc interessants i problemes del primer món. Malaguanyat esforç el de Cate Blanchett. (5)

Daisy Miller (Peter Bogdanovich (USA, 1974 (Filmin))

Interessant adaptació d’una novel·leta de Henry James malmesa per una desencertada Cybill Shepherd, que vol ser fresca i resulta insofrible. (6)

Yentl (Barbra Streisand (USA, 1983 (Filmin))

Encantadora faula amb tints feministes. Llàstima que Streisand no sembli un mascle en cap moment i l’efecte quedi molt diluït. (7)

Harold and Maud (Hal Ashby (USA, 1971 (Filmin))

Deliciosa crònica de la trobada entre un jove autodestructiu i una anciana vitalista. Entre la contracultura i Wes Anderson. Inoblidable Ruth Gordon. (8)

Moonage Daydream (Brett Morgen (USA, 2022 (Balmes))

Documental de creació amb escassa línia narrativa, com una mena de calidoscopi cacofònic. Els fans de David Bowie podrien assolir l’èxtasi. (7)

Com peix a l’aigua

 

En Nicolau és un noi que, tot i ser fill d’una família de pagesos, es veu més atret per l’aigua que per la terra: passa les hores nedant a mar i sense atendre les seves responsabilitats. Un dia la seva mare enfurismada li llença una maledicció:

—Nicolau! Tal que sempre ets a l’aigua, així et tornis peix.

A partir d’aquest moment en Nicolau inicia una transformació que el converteix en un híbrid d’humà i de peix que es dedica explorar la mar cada cop més lluny de casa seva. De mica en mica aprendrà a treure profit de les seves aptituds, primer ajudant els pescadors, després endegant un negoci familiar de cartografia.

Aquesta és la història que ens explica el reusenc Antoni Veciana a «Nicolau» (La Segona Perifèria, maig del 2022), una novel·la plena de fantasia, però amb un substrat pragmàtic que li confereix una tonalitat molt especial. Sembla ser que aquest mite de l’home-peix està molt estès per tota la Mediterrània, igual com altres llegendes que s’expliquen al llarg del llibre (la ciutat de Gandòfia, la història de Glaucos, l’illa de les dones…) En certa manera es podria prendre «Nicolau» com una rondalla de rondalles, amb el seu caràcter episòdic i sempre sorprenent.

Hi acompanya la vaguetat de la geografia i del marc històric, tot i que es podria fixar el relat en temps pre-industrials de l’edat moderna. El seu llenguatge, amarat del dialecte del Camp de Tarragona, ens ajudarà a situar-nos en el mapa. Més desconcertant és la tècnica d’anar alternant sense gaire sentit la narració en primera persona (d’en Nicolau i més endavant de la seva germana Pineda) amb la tercera persona.

Pel seu contingut d’aventures es podria prendre «Nicolau» com una novel·la destinada al prestatge de la literatura juvenil, tot i que el llibre també té un vessant més adult amb violència racial, guerres i sexe. Encara així confesso que no seria el tipus de novel·la que em pogués atraure si no fos per la gràcia (o malícia) amb la que està escrita. Es nota que Veciana no és un narrador innocent (fins i tot fa una citació explícita de Kafka!) La seva obra permet lectures que van més enllà de la faula encisadora que és en un primer nivell. Un debut absolutament madur.

El judici dels remitgers va durar tres minuts i van ser penjats als tres dies. Des del vell fins al xiquet, tota la barcada va ser penjada d’una forca que havien anuat amb una de les simes del bastiment del fill del mercader. Quan els van despenjar els van llençar a l’aigua com a grumeig per als peixos. Els pobres no tenen segones oportunitats i als rics no els calen les supersticions.

El fill del mercader i la filla del rei es van casar, se suposa que havien cregut que s’havien enamorat, i se suposa que aquest casament era la manera del rei de desfer-se de la filla sense pagar ni rescat ni dot. Això no es deia, i explicat d’aquesta altra manera tot semblava més bonic i feliç.

Un altre rei trempat

Un secret reial (crec que l’original es diu Un afer reial) és una sèrie sueca de Filmin que explica la hipotètica relació eròtico-sentimental que a partir de 1933 mantingueren el rei Gustau V i el restaurador Kurt Haijby. En el moment de la trobada el monarca era un vidu de setanta-cinc anys, mentre que Haijby era un home de trenta-sis anys amb antecedents penals i una aparença (si hem de fer cas a les fotografies) gens apol·línia. A la sèrie televisiva l’actor Sverrir Gudnason llueix una clenxa d’estil Anasagasti que sembla confirmar la natura improbable de l’afer. Fos com fos, en arribar a orelles de la dona de Haijby, aquesta va demanar el divorci. Per tal que no esclatés un escàndol, el consell reial va fer tot el possible per silenciar els rumors, primer amb aportacions monetàries, després allunyant de totes les maneres l’indiscret amant.

Començà així un llarg calvari per a Haijby, que va intentar emigrar als Estats Units (però fou retornat a causa de la seva fitxa policial), va ser deportat a l’Alemanya nazi (on l’empresonaren per activitats homosexuals) i finalment el van recloure en un sanatori mental a la seva Suècia natal. L’any 1950, un cop mort el rei, fou jutjat per extorsionador i va haver de passar uns anys a la presó. Una peripècia, com es pot veure, tan variada com dramàtica, que indubtablement mereixia ser explicada, tot i que el seu punt de partida —la relació sexual amb el rei— és d’una veracitat mai del tot confirmada.

Aquesta producció compta amb bons actors, una ambientació decent i la història que explica és d’entrada curiosa i interessant; llàstima que els quatre capítols siguin tan ensopits i provoquin a la llarga algun badall. 

Perdó pels infidels

El dissabte em vaig precipitar, quan escrivia que encara no estava disponible la segona temporada de All You Need a Filmin, ja que no han trigat ni un dia a incorporar-la. No es pot anar amb presses... Són sis capítols que intenten resoldre el daltabaix sentimental i amical amb el que concloïa el cinquè episodi. Com a novetats més importants arriba un germà particularment irritant de l'única dona que sortia i hi apareix un equip de rugby per a gais amb ganes de descarregar adrenalina. Tot de molt baix pressupost i amb unes trames de molt poca volada. De nou acaba en un moment de conflicte, però no tan escandalós com el de la temporada anterior. O sigui que, si la cosa no continua, no crec que ningú la trobi a faltar.

Mons creuats

Ja fa un temps que Benson i Mike viuen plegats a Houston. Benson és afroamericà i treballa en un parvulari, mentre que Mike té origen japonès i fa de cuiner en un restaurant mexicà. La seva mare Mitsuko arriba per fer-li una visita, just en el moment que ell se’n va a Tòquio per tenir cura del seu pare malalt terminal. Amb la distància i les experiències que viuran per separat, la parella es començarà a replantejar el seu futur.

Aquesta podria ser una sinopsi bastant acurada del que succeeix a «Memorial» de Bryan Washington, novel·la publicada a l’altra editorial amb traducció de Yannick Garcia. [Per cert, el títol sembla referir-se a un carrer de Houston, si no no s’entén gaire perquè l’hi han posat]. Ben mirat, el punt de partida és bastant inversemblant: no té sentit marxar de casa precisament quan la teva mare ve a visitar-te; però això permet el joc paral·lel de contrastos que propulsa la novel·la. D’una banda el jove negre i la dama nipona, dos desconeguts obligats a conviure malgrat les seves moltes diferències; de l’altra el jove perdut en una ciutat estrangera, encara que sigui la dels seus pares, i amb una benvinguda ben poc calorosa. 

Té una mica regust de comèdia de situació i potser no és gaire imaginatiu pintar tots dos pares malalts i lleugerament homòfobs; però tot plegat permet introduir apunts sobre diferències culturals, racisme, parelles gais i noves famílies. A més l’estil lacònic, els paràgrafs sovint breus o molt breus i el contingut més factual que reflexiu fan que la lectura sigui tan amena com àgil. No obstant, no sé si per causa de l’estil el·líptic de Washington o per la traducció, en alguns moments no he acabat d’entendre el significat del que estava llegint. En qualsevol cas «Memorial» té prou interès per aconsellar-ne la lectura.

A mi no em perdràs, li dic. Encara que te’n vagis. Facis el que facis.

Això ho diu tothom, diu en Mike.

Jo no soc tothom, li dic. I no em perdràs. Queda clar?

D’acord.

Em creus?

Molt bé, diu en Mike.

Molt bé, doncs, dic jo.

Li dic: I així.

Li dic: la teva idea és que jo et segueixi i ja està? I així tot seran flors i violes?

En Mike frega els palmells sobre els meus. Els masega, lentament, com si estigués aplanant arrugues.

Al cap d’una estona diu: No existeix, això.

Podria passar, li dic.

Podria passar, diu en Mike.

Li estrenyo fort els dits. Li peten els ossos com petits focs d’artifici.

Però no, diu en Mike. No crec que ens surti bé.

I, sense esperar-m’ho, se’m desinfla tot el cos.

I dic a en Mike que jo tampoc no ho crec.

I, un cop les paraules m’han fugit de la boca, resulta que les crec sinceres.