divendres, 7 d’octubre de 2022

Com peix a l’aigua

 


En Nicolau és un noi que, tot i ser fill d’una família de pagesos, es veu més atret per l’aigua que per la terra: passa les hores nedant a mar i sense atendre les seves responsabilitats. Un dia la seva mare enfurismada li llença una maledicció:

—Nicolau! Tal que sempre ets a l’aigua, així et tornis peix.

A partir d’aquest moment en Nicolau inicia una transformació que el converteix en un híbrid d’humà i de peix que es dedica explorar la mar cada cop més lluny de casa seva. De mica en mica aprendrà a treure profit de les seves aptituds, primer ajudant els pescadors, després endegant un negoci familiar de cartografia.


Aquesta és la història que ens explica el reusenc Antoni Veciana a «Nicolau» (La Segona Perifèria, maig del 2022), una novel·la plena de fantasia, però amb un substrat pragmàtic que li confereix una tonalitat molt especial. Sembla ser que aquest mite de l’home-peix està molt estès per tota la Mediterrània, igual com altres llegendes que s’expliquen al llarg del llibre (la ciutat de Gandòfia, la història de Glaucos, l’illa de les dones…) En certa manera es podria prendre «Nicolau» com una rondalla de rondalles, amb el seu caràcter episòdic i sempre sorprenent.


Hi acompanya la vaguetat de la geografia i del marc històric, tot i que es podria fixar el relat en temps pre-industrials de l’edat moderna. El seu llenguatge, amarat del dialecte del Camp de Tarragona, ens ajudarà a situar-nos en el mapa. Més desconcertant és la tècnica d’anar alternant sense gaire sentit la narració en primera persona (d’en Nicolau i més endavant de la seva germana Pineda) amb la tercera persona.


Pel seu contingut d’aventures es podria prendre «Nicolau» com una novel·la destinada al prestatge de la literatura juvenil, tot i que el llibre també té un vessant més adult amb violència racial, guerres i sexe. Encara així confesso que no seria el tipus de novel·la que em pogués atraure si no fos per la gràcia (o malícia) amb la que està escrita. Es nota que Veciana no és un narrador innocent (fins i tot fa una citació explícita de Kafka!) La seva obra permet lectures que van més enllà de la faula encisadora que és en un primer nivell. Un debut absolutament madur.

El judici dels remitgers va durar tres minuts i van ser penjats als tres dies. Des del vell fins al xiquet, tota la barcada va ser penjada d’una forca que havien anuat amb una de les simes del bastiment del fill del mercader. Quan els van despenjar els van llençar a l’aigua com a grumeig per als peixos. Els pobres no tenen segones oportunitats i als rics no els calen les supersticions.


El fill del mercader i la filla del rei es van casar, se suposa que havien cregut que s’havien enamorat, i se suposa que aquest casament era la manera del rei de desfer-se de la filla sense pagar ni rescat ni dot. Això no es deia, i explicat d’aquesta altra manera tot semblava més bonic i feliç.

2 comentaris:

  1. Gràcies per la lectura i la ressenya.
    Una pista d'això de la primera i tercera persona: veges en quin medi està el protagonista en cada veu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu pel llibre! No hi vaig caure amb el motiu de distingir les veus, m'hi hauré de fixar més.

      Elimina