dilluns, 24 d’octubre de 2022

Tot sobre el meu barri

La scuola cattolica d’Edoardo Albinati ha de ser per força un llibre important. No tan sols per haver guanyat l’any 2016 el premi Strega, el més prestigiós que s’atorga a Itàlia a l’obra publicada, sinó també per les seves prop de 1300 pàgines, que converteixen aquesta novel·la en un objecte veritablement contundent com a arma llancívola. Si algú volgués satisfer la curiositat, l’any 2019 Va ser editada a Lumen sota el nom de La escuela católica amb traducció d’Ana Ciurans Ferrándiz.


Tot i que en aparença el narrador de la novel·la intenta reconstruir els anys de la seva adolescència en un barri benestant del nord de Roma i la seva experiència com a estudiant en un institut privat dirigit pels maristes, aviat es revelarà que en el cor del text es troba un cèlebre cas de la crònica negra italiana, l’anomenada Massacre del Circeo. A finals de setembre de 1975 tres joves de casa bona segrestaren dues noies a les que havien engalipat i durant un parell de dies les sotmeteren a tota mena de violència i vexacions sexuals fins a causar la mort d’una d’elles. Albinati confessa que va compartir escola amb aquests criminals i, en un intent de comprendre què va provocar aquestes atrocitats, elabora un informe minuciós del context on es van criar tant l’autor com el trio letal.


Això comporta escriure pàgines i pàgines teoritzant sobre tot el que és humà i (sobretot) diví: la religió, l’educació catòlica, la masculinitat, la sexualitat adolescent, les famílies burgeses, el feixisme, la pràctica de l’esport, el terrorisme i fins i tot la decoració interior de les cases del seu barri. I quan dic pàgines i pàgines m’estic referint a centenars de fulls on tot és elucubració d’alta volada i no hi ha gota d’acció ni de personatges. Sense exagerar, fins passada la pàgina 250 no hi figura una escena entre persones de carn i ossos (i encara sense continuïtat!)


No sé, aquesta idea maximalista de la novel·la, que en comparació converteix les vomitades de Knausgård en poc més que un haiku, no és la meva. No hi busco tractats filosòfics, sociològics i morals, sinó alguna cosa molt més viva i menys alliçonadora. Després d’intentar avançar una estona per entre tota aquesta teorització eixuta, vaig optar pel sistema Guerra i Pau: saltar-me les filosofades i anar directament al tall. Malauradament, si li lleves la teoria, La escuela católica queda en res. Per exemple la Massacre, que hauria de ser central al llibre, es redueix a una desena de pàgines. I la resta de parts narratives, relativament breus i desconnectades les unes de les altres, no podrien ser menys suggeridores: aquí una descripció de tots els professors d’educació física que va tenir l’autor durant el batxillerat, allà una llista de les pel·lícules que va anar a veure al cinema l’any 75.


Crec que Albinati és molt conscient del suplici al que està sotmetent el lector i de tant en tant ens pregunta si encara hi som, amb la promesa que més endavant trobarem teca de la bona. Em sap greu, però ho vaig deixar córrer cap a la pàgina 500; al cap i a la fi ja no em queden tants anys de lectura com per castigar-me d’aquesta manera.

    Con las misas pasaba lo mismo. Tenía los escrúpulos propios de un viejo fariseo, y si hubiera nacido hebreo ortodoxo o musulmán integrista o pertenecido a cualquier otra confesión tan repleta de preceptos que incluso debes tener cuidado con cómo caminas, cómo respiras, con lo que bebes, miras, comes, con la mano que utilizas, el gorro que llevas y cuántas veces te lavas al día, una confesión en la que todas las acciones están estrictamente reglamentadas desde el principio, creo que me habría sentido cómodo. ¡Ay! Una vida pautada minuto a minuto por la observancia de las leyes, como el reloj que hace tictac, tranquila e ineludiblemente, que apenas las respetas vives en paz y nadie puede reprocharte nada. Estás a salvo. Has pagado por adelantado. La ley más severa funciona de este modo: el hecho mismo de observarla constituye un castigo suficiente. Te castiga al obedecerla.

    El inconveniente es que, poco a poco, vas perdiendo de vista su esencia moral y te limitas a cumplir con el mínimo necesario; ni un gramo, ni un céntimo, ni un segundo ni una genuflexión más de lo establecido. La regla se reduce a un hueso pulido de tanto mordisquearlo. «Misión cumplida», dices cada vez que observas un precepto. «¡Ya he cumplido!»

    Cuando descubrí que la misa tenía validez si llegabas a tiempo al padrenuestro, no volví a asistir a una desde el principio. Nunca. Llegaba en el minuto exacto en que empezaba la liturgia eucarística.

El meu interès per aquesta novel·la el va desvetllar l’adaptació cinematogràfica homònima que va dirigir Stefano Mordini l’any 2021 i que es pot veure a Netflix. Ja s’entendrà que amb una durada d’una hora i tres quarts difícilment s’hi podrà enquibir tot el contingut del llibre amb les seves desenes de personatges i les seves tones de reflexions de tota mena. Els actors —alguns tan coneguts com Jasmine Trinca, Riccardo Scamarcio o Valeria Golino— surten a un parell de frases per cap, mentre una veu en off intenta lligar-ho tot en un relat que finalment queda en no res. A la fi l’únic que recordarem del film seran les escenes de les noies segrestades i humiliades; vint minuts de patiment gratuït i descontextualitzat. Us el podeu estalviar. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada