dilluns, 31 d’octubre de 2022

El lector sempre torna al lloc del crim


Els russos en general són de naturalesa ampla, Avdótia Romànovna, ampla com la seva terra, i extraordinàriament proclius al que és fantàstic i desgavellat. Però ser ample i no tenir cap genialitat en particular, és un problema.

Qui em llegeix de fa temps ja sap que amb Fiódor Dostoievski tinc un problema, i aquest no és tant que no em convencin els seus escrits com que no accepti la possibilitat que no em puguin agradar. Per això no paro de donar-li noves oportunitats i insisteixo una i altra vegada en les seves novel·les i contes amb una contumàcia digna de millors resultats. Així és com he tornat (crec que per tercera vegada!) a Crim i càstig, una de les seves obres indiscutides i, per tant, totalment mereixedora dels meus esforços. En lloc de refiar-me d’una de les traduccions nothifixis dels Grans Clàssics Universals que corren per totes les cases, aquest cop he fet servir l’edició de la col·lecció Bernat Metge Universal, traduïda del rus per Miquel Cabal Guarro, una garantia total.


I sí, he de reconèixer que en aquesta ocasió l’obra ha lliscat molt bé pel que fa al nivell del llenguatge. La versió de Cabal resol perfectament les diverses parles dels personatges, tant els col·loquialismes com els vulgarismes i els accents estrangers, i fa el text proper i lliure d’encarcaraments. Potser per això m’he sentit més que mai immers a l’acció i he percebut la xafogor sufocant de l’estiu de Sant Petersburg. També he notat la proximitat claustrofòbica dels habitatges on es mouen els personatges de la novel·la, autèntiques cofurnes curulles de gent que fan pensar immediatament en la cabina dels Germans Marx. Dostoievski treu bon profit d’aquesta promiscuïtat forçada per solucionar alguns moments de la trama on calen orelles atentes darrera d’un envà.


Algunes coses de Crim i càstig m’agraden molt, com aquest principi agosarat i sense més preàmbuls, on Raskólnikov avança pel carrer amb una idea criminal ben plantada al cap, o els moments de suspens, quan tems que l’assassí serà descobert o et preguntes qui ha eixugat els deutes de l’estudiant. La conclusió també és perfecta (no hi incloc els epílegs), com ho és el capítol final de Svidrigàilov, un dels personatges més contradictoris i fascinants de la novel·la.


Sorprenen els mètodes de la policia, aquí representats pel Porfiri Petrovitx i en Zamétov, a l’hora d’investigar, ben poc professionals en les seves disteses tertúlies amb el sospitós. I, per cert, quina loquacitat la seva!; ja es nota que al segle XIX tenien molt de temps per perdre tant les forces de l’ordre com els lectors. Aquests soliloquis inacabables enmig d’un diàleg semblen tan excessius com algunes mostres de sentimentalisme exacerbat; penso sobretot en la vídua de Marmelàdov, embogida i fent espectacle envoltada dels seus orfenets. Tot i que el personatge que potser més grinyola és el de Sónia, la prostituta de bon cor decidida a redimir el protagonista tant si vol com si no. El seu grau d’abnegada humiliació afortunadament ja no és d’aquest món.


Però si no m’acabo d’empassar Crim i càstig és responsabilitat sobretot de Raskólnikov. Aquest estudiant que no estudia i que a sobre dilapida la minsa fortuna de la seva sacrificada família, s’empatolla unes idees filosòfiques aberrants que l’únic que aconsegueixen és augmentar la desgràcia universal. Definitivament no t’agrada llegir una novel·la on el capteniment del protagonista només et provoca ganes de clavar-li un calbot rere l’altre. Al seu costat l’irresponsable, però bon jan, Razumikhin sembla un reconfortant model de seny i un dels pocs personatges pels que pots sentir una simpatia autèntica. 


En resum i malgrat tot, aquesta ha estat la meva experiència més satisfactòria amb Fiódor Dostoievski. Potser no hi insistiré més i, de comú acord, ho deixarem en empat. 

2 comentaris:

  1. Vaig llegir-la ara farà just un any. Vaig fer-ho en la traducció d'Andreu Nin que segur que no seria un "nothifixis", però que sí que és força antiga i vaig notar molt aquests gairebé cent anys que té. L'ús d'expressions i paraules que vaig trobar desfasades feia que, a estones, la lectura no fos prou fluida i em va impedir gaudir del tot de la novel·la. No puc dir que no m'agradés perquè sí que em va agradar, però suposo que ho hauria fet més amb aquesta altra traducció més moderna d'en Miquel Cabal. Potser ho provo en un futur, perquè aquest clàssic es mereix una relectura certament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per descomptat la traducció de Nin és digna de consideració, com reconeix el mateix Cabal, però segurament una versió més moderna facilita el gaudi ple de la lectura.

      Elimina