A còpia de plagis

El plagi és una de les pràctiques més mal vistes dins de l’àmbit literari, objecte fins i tot de persecució jurídica en algunes ocasions. Els nostres són temps que, almenys de paraula, abominen de la còpia mentre valoren l’originalitat, l’autoria i la propietat intel·lectual; i així ha estat des del moment que la literatura esdevingué un lucratiu negoci a partir del segle XIX. No sempre fou així, no cal sinó recordar l’obra de William Shakespeare que, quan no es basava en figures històriques, partia de rondalles populars o d’arguments ideats per altri. Per demostrar que el plagi no sempre és censurable i fins i tot pot ser una estratègia vàlida per crear nous textos, Manel Ollé ha escrit el breu assaig Plagia millor!, aparegut en coedició entre Periscopi i l’Escola Bloom, on es fa un passeig per les possibilitats del joc de la imitació des d’un punt de vista positiu.

Per descomptat també es mencionen alguns casos reprovables coneguts per tothom, com el d’aquella periodista televisiva amb ínfules literàries, que va protagonitzar un petit escàndol periodístic, tot i que no judicial. O bé els afusellaments que perpetren alguns divulgadors amb l’ajuda innocent de la pobra Viquipèdia. O encara aquells plagis involuntaris en els quals l’escriptor reprodueix sense ser-ne conscient alguna història que ha llegit en el passat. Però Ollé, enlloc de fer sang amb aquests casos, prefereix explorar les ocasions en les quals el mimetisme és plenament lícit.

Podríem partir de la coneguda dita d’Eugeni D’Ors el que no és tradició és plagi, la qual sembla indicar que l’única manera d’aconseguir una obra original és a través del coneixement de tots els artistes que ens han precedit i han perdurat, els anomenats «clàssics». L’autor posa un exemple d’aquesta creativitat mitjançant la tradició a través de les anomenades cançons d’opòsits [Un sonet fatz malvatz e bo], tot dibuixant una cadena de transmissió que comença amb Giraut de Bornelh i arriba fins a Luis Alberto de Cuenca, amb parades a Petrarca, Jordi de Sant Jordi, Louise Labé i J. V. Foix.

La recerca del plagi ens porta a indrets insòlits com són les paròdies —que es basen en la burla a partir d’una col·lecció de peces anteriors—, les traduccions indirectes —que pretén traslladar l’original tot ignorant-lo— o els contagis literaris, escrits sota la influència (involuntària) d’algun autor que estigui de moda aquesta temporada. Plagia millor! de vegades estira massa el braç per trobar possibles formes de plagiar allà on jo no les sé veure; però en tot moment mostra una inquietud inquisidora que convida a pensar. A més, lluny de tractar-se d’un assaig d’eixutesa acadèmica, té cura de dir les coses amb tanta gràcia com estil.

El malplagi és com el mal sexe. Mig calca gestos i girs argumentals, i no se n’adona. Fa passar per autenticitats intensament viscudes el que tot just són mimetismes abduïts. Absent, gasiu, encapsulat i ben aviat anguniós, el malplagi no hi és tot, i a sobre quan narra no es treu els mitjons. El malplagi fa el seu joc, emfàtic i sobreactuat, i et fa sentir violent i violentat a base de copets al cul o carícies toves, retòriques, evidents i llefiscoses. O bé és mecànic i passivament repetitiu; o bé és invasiu i dolorosament xantatgista. Com més vol fer com si fos la primera vegada, més se n’allunya. Fingeix el plaer literari, només pendent de l’efecte que fa, i del benefici simbòlic i literal que en traurà.

Filmoteca forçosa (95)

Le pupille (Alice Rohrwacher, Itàlia 2022 (Disney+))
Nenes internes en un col·legi de monges passen molta gana durant la Segona Guerra Mundial. Deliciós conte de Nadal de l’autora de Lazaro felice ple d’originalitat i humor que desgraciadament ha passat molt desapercebut. (8)

Amsterdam (David O. Russell, USA 2022 (Disney+))

Estèril dispendi de talent interpretatiu per a un empatx de peripècies que no saben dir si són comèdia o drama. La desastrosa mitja hora final intenta advertir-nos contra les temptacions del feixisme amb la subtilesa d’una piconadora. (4)

À plein temps/A temps complet (Éric Gravel, França 2021 (Movistar+))

Les trifulgues d’una mare separada per dur a terme el seu complicat dia a dia, explicades en clau de thriller. Una agradable sorpresa tan notable com el treball de Laure Calamy. (8)

Close Encounters of the Third Kind (Steven Spielberg, USA 1977 (Filmin))

Anys abans d’E.T. Spielberg ja il·lustra a la perfecció la fascinació que produeix la vida extraterrestre. La part central, amb Richard Dreyfuss tornant-se boig, se m’ha fet una mica pesada, però el gran final m’ha fet saltar les llàgrimes en el moment més musical de tots. (8)

Holy Spider (Ali Abbasi, Dinamarca-Alemanya-Suècia-França 2022 (Cinemes Girona))

Crònica sobre un criminal iranià que es dedicava a assassinar prostitutes a principis d’aquest segle. Queda prou clar que, quan es considera les dones com éssers inferiors, qualsevol violència és justificada. Ofereix una imatge terrorífica més d’aquest dissortat país. (8)

Les Olympiades/París, districte 13 (Jacques Audiard, França 2021 (Movistar+))

Audiard, amb la col·laboració de Céline Sciamma, adapta uns còmics d’Adrian Tomine, amb resultats no del tot conclusius. Joves que barregen amistat i sexe mentre van canviant de treball i d’estudis en un París inhabitual, però fotogènic. Irregular, però amb alguns gran moments. (7)

Teletreball

Durant els mesos de la pandèmia molts ens vam haver de familiaritzar, si us plau per força, amb les alegries del teletreball. De les discussions sobre la seva conveniència i, encara més, sobre la seva eficàcia, no crec que s’hagi arribat a un consens, tot i que sospito que als treballadors, així en general, ja els estava bé dur a terme la seva feina no gaire lluny del sofà i de la cuina. Gairebé deu anys abans que la Covid ens tanqués a casa el dibuixant valencià Paco Roca ja ens havia il·lustrat sobre els avantatges i inconvenients de treballar al lloc on vius a través del personatge de l'home en pijama. Nascut el 14 de maig de 2010 al diari Las Provincias, aquesta versió més o menys fictícia de l’autor relata com compagina la seva faceta de dibuixant de còmics davant de l’ordinador amb les demandes de la vida domèstica, tot retratant en un primer temps la vida en parella i posteriorment com a pare d’una criatura. La totalitat d’aquestes aventures les ha recollit l’editorial Astiberri en un consistent volum titulat Memorias de un dibujante en pijama, el qual inclou els toms ja publicats Memorias de un hombre en pijama (2011), Andanzas de un hombre en pijama (2014) i Confesiones de un hombre en pijama (2017), a més d’algunes pàgines inèdites fetes per a l’ocasió.

Com indica l’apel·latiu, l’uniforme de treball del protagonista és un pijama (blau i de tall clàssic) que al principi només es treu per baixar al supermercat. Si a les primeres historietes el personatge apareix com a neuròtic, tímid i incapaç de donar un no, de mica en mica es veu obligat a relacionar-se més amb desconeguts i fins i tot a fer algun viatge, una situació que reflecteix la fama pujant del propi Paco Roca. 

El nivell de les històries fluctua molt: algunes són un model d’observació humorística, mentre que d’altres s’acosten una mica massa als clixés del club de la comèdia. Encara n’hi ha d’altres, que sospito que les devia encarregar El País Semanal, que fan divulgació de qüestions candents com les patents farmacèutiques, el frau fiscal, la immigració o la distribució de la riquesa sota una pàtina d’humor una mica forçat.

En tot cas predomina la diversió reflexiva en una dosi considerable que supera les dues-centes pàgines. La qualitat del dibuix de Roca, simpàtic parent valencià de la línia clara amb exuberants jocs coloristes, és prou coneguda i, com a valor afegit, aquest generós volum pot servir per seguir l’evolució tècnica del dibuixant durant els últims deu anys.

Les dones també volen carn

 

Fa uns anys hi havia a Mercabarna un espectacle d’striptease que durant un temps va gaudir de força èxit. No sé què va passar amb aquell local, que imagino clausurat, però dubto que l’interès femení per veure cossos d’homes semi-nus ballant hagi desaparegut del tot. Suposo que ara l’activitat s’ha canalitzat més aviat en les festes de comiat de soltera, tot i que no descartaria l’oferta d’algun servei online. El que és cert és que aquest tipus de diversió no sempre va existir i la sèrie Welcome to Chippendales (Disney+) explica precisament la creació del primer local de striptease masculí i de la companyia de ballarins eròtics que a hores d’ara encara funciona a ple rendiment.

Tot començà a Los Angeles a finals dels anys 70, quan l’immigrant indi Somen «Steve» Banerjee obre un club de sofisticades pretensions on jugar al backgammon. El local és un fracàs, però la sort l’acompanya quan el rebateja amb el nom de Chippendales i el dedica a l’striptease per a un públic femení. El camí cap a l’èxit presenta alguns problemes, en especial per l’enfrontament amb el coreògraf Nick de Noia, el qual té idees pròpies per dur el negoci i una iniciativa que quadra poc amb el lideratge de Bannerjee. Però tot plegat no justificaria dedicar-hi vuit capítols, si no fos per un fet criminal que transcendeix les peripècies més aviat frívoles del conjunt.

Amb tot Welcome to Chippendales no pot ocultar que pertany a la sèrie B, amb un pressupost ajustadet i un guió tot just correcte (bé, l’últim capítol és molt i molt fluix). Tampoc els actors són com per tirar coets. Kumail Nanjiani, com a Bannerjee, fa permanent cara de pomes agres, mentre que Juliette Lewis fa un cop més de boja histèrica. La més salvable és (un cop més) Annaleigh Ashford com a dona de Bannerjee. Aquesta actriu que vam descobrir a Masters of Sex s’ha especialitzat en ser la cara amable en ficcions on predominen els friquis.

El principal motiu per mirar aquesta sèrie són els cossos masculins que s’exhibeixen de tant en tant. És una raó tan digna com qualsevol altra, però no estaria malament que hi brillessin també altres incentius.

La forja d’un rebel

Després d’haver vist alguns nyaps, s’entendrà que últimament vagi amb molt de compte a l’hora d’escollir quins títols de la franquícia Star Wars miraré. Entre tots ells, Andor (a Disney+) és el que més ben parat ha sortit per part de la crítica, valoració que puc corroborar vigorosament. A més de les seves qualitats intrínseques, té per a mi la virtut suplementària de ser una ficció que, per a funcionar, no depèn del coneixement d’altres peces de la saga. En altres paraules a la sèrie no hi ha aparicions estel·lars (i poc justificades, si no és per satisfer els fans) de personatges de pel·lícules anteriors. Cert que el protagonista Cassian Andor ja el coneixem del film Rogue One; però el que s’explica a Andor té lloc cinc anys abans i per tant no requereix conèixer l’argument de la pel·lícula. També hi figura la senadora Mon Mothma, un personatge de llarg recorregut, tot i que no m’ha calgut conèixer els seus antecedents per seguir la trama.

En el primer episodi Andor és un orfe del planeta Kenari que ha estat adoptat per Maarva i actualment sobreviu traficant peces tecnològiques robades. Una nit que intenta localitzar la seva germana perduda mata accidentalment dos policies i es converteix en un fugitiu de la justícia. Els esdeveniments posteriors i el contacte amb faccions rebels que lluiten contra l’Imperi faran canviar l’actitud d’Andor i el sensibilitzaran davant la repressió que pateixen les classes populars. El seu egoisme inicial esdevindrà lluita solidària al costat dels més desvalguts. 

Aquesta evolució està narrada en un llenguatge més fosc i adult del que sol emprar-se a les històries de Star Wars. A més, els dotze capítols de prop d’una hora ofereixen una generosa quantitat de temps que permet una narrativa molt detallada i plena de personatges de tots els estaments. De fet, la gran quantitat de personatges que intervenen a la trama de vegades no justifiquen la seva presència i poden arribar a ser elements de distracció. Això s’evidencia especialment en totes les escenes que tenen a veure amb el funcionament intern de les forces repressives i en menor mesura el de les forces polítiques.

En canvi tot el que es refereix a Andor i els grups de persones —veïns, guerrillers, presoners— amb els que es va relacionant, tenen l’excitant aroma de l’aventura més clàssica. En aquesta primera temporada alguns episodis estan dedicats a alguns dels temes més engrescadors de la ficció com són un atracament curosament planificat, la fuga d’una presó d’alta seguretat o una revolta popular nascuda de la improvisació. Afegiu-hi un protagonista competent com Diego Luna, alguns actors de prestigi —Fiona Shaw, Stellan Skarsgard, Forest Whitaker— i una actuació estupenda d’Andy Serkis (aquest cop sense afegitons digitals), i obtindreu una sèrie d’aventures interestel·lars més que recomanable.

Déu en guaret

L’any 2022 li va tocar a Déus menuts ser el meu Terry Pratchett anual, una novel·la de 1992 que l’editorial Mai Més va editar el 2021 traduïda per l’habitual Ernest Riera. Dins del cicle Discmón Déus menuts és una obra singular, ja que forma part del petit grup dels títols que no formen part de les sèries establertes. Tracta dels déus d’aquest particular univers, els quals ja havien aparegut com a secundaris en altres novel·les: éssers essencialment estúpids que des del seu Olimp particular (anomenat Nommanifestut) controlen el destí dels humans a cop de dau.

Confessaré que l’argument d’aquest llibre resulta una mica difícil de seguir, ja que la motivació d’alguns personatges és francament nebulosa. Parlo sobretot d’aquest déu Om reencarnat en una tortuga sense més explicacions, fet pel qual ha perdut l’omnipotència. L’únic que el percep, com una veu interior, és el novici Gedmà, un noi analfabet però dotat d’una memòria prodigiosa. Junts emprendran un viatge amb la intenció que la divinitat d’Om sigui reconeguda.

Com podeu veure, no és una problemàtica amb la qual sigui fàcil identificar-se; i menys quan Pratchett presenta els fets consumats, sense donar cap explicació sobre la pèrdua de poders del déu protagonista. Entre això i un tractament erràtic del desenvolupament de la història, més un desenllaç (via Nommanifestut) molt fluix, s’han traduït en una lectura bastant feixuga, impròpia de l’autor. Tampoc ajuda la seva aversió a posar acotacions, de manera que els diàlegs sovint apareixen del no-res sense saber qui està parlant. Quan parla Mort, encara ho podem distingir pel text en versaleta; però el lector no està preparat per trobar tot de sobte monòlegs que sorgeixen de l’interior del cap d’un dels personatges.

Però, si estructuralment aquesta novel·la no acaba de ser reeixida, no deixa de tenir moments brillants. I és que tant la teologia com la religió són temàtiques en les quals un gran escèptic i ateu confés com Pratchett pot esplaiar-se de gust. La cosmogonia, els profetes, els manaments, els místics, els llibres sagrats, els inquisidors o els màrtirs…, de tot en fa broma l’autor amb alguns acudits veritablement memorables. Es dona a més la circumstància que, contràriament al que caldria esperar, el llibre va agradar tant a creients com a descreguts: els uns perquè, en fer els déus protagonistes, s’admetia tàcitament la seva existència; els altres perquè el poder de cada déu (i originalment la seva existència) depèn a la novel·la només de la quantitat de fidels que aconsegueix arreplegar.

—Com pot ser? —va dir Gedmà—. Un món al damunt de la closca d’una tortuga? Per què m’ho diu tothom, això? No pot ser veritat!

—Ves a dir-ho als mariners —va replicar Didactylos—. Tothom qui ha navegat alguna vegada per l’Oceà de la Vora ho sap. Per què s’ha de negar el que és evident?

—Però sens dubte el món és una esfera perfecta, que dona voltes a l’esfera del sol, tal com ens diu el Septateuc —va exclamar Gedmà—. Sembla tant i tant… lògic. És tal com haurien de ser les coses.

—Haurien? —va dir Didactylos—. Doncs no sé què dir-te… haurien. No és una paraula filosòfica.

En resum, Deus menors no és lectura prioritària de la biblioteca del Discmón, però mereix ser qualificada com a «interessant per determinats conceptes».

Gedmà havia sentit a parlar dels anacoretes, que eren com una mena de profeta en una sola direcció. Se n’anaven al desert, però no tornaven, perquè preferien la vida d’un ermità, plena de brutícia i penúries i brutícia i contemplació sagrada i brutícia. N’hi havia molts als quals els agradava fer-se la vida encara més incòmoda, i es tancaven en cel·les o vivien, molt apropiadament, al capdamunt d’un pal. L’Església omniana els encoratjava, sobre la base que era millor tenir els bojos el més lluny possible, en un lloc on no portessin problemes i la comunitat pogués tenir cura d’ells, sempre que la comunitat estigués constituïda per lleons i voltors i brutícia.

Àpats endarrerits (i III)

 

Amb més de seixanta anys dedicat al cinema el director Marco Bellocchio va debutar l’any passat en el món de les sèries televisives amb Esterno notte/Exterior nit (Filmin) sobre el segrest i posterior assassinat del líder de la democràcia cristiana Aldo Moro, assumpte al qual ja havia dedicat la pel·lícula Buongiorno, notte l’any 2003. La sèrie està articulada en sis episodis, cadascun dedicat a un personatge diferent, excepte l’últim que relata el desenllaç; per això no es respecta l’ordre cronològic i hi ha moments que apareixen des de diversos punts de vista. El primer capítol està dedicat a Aldo Moro i el moment del segrest, el segon a Francesco Cossiga, ministre d’interior, el tercer al papa Pau VI, el quart als terroristes i el cinquè a l’esposa de Moro. Aquesta visió polièdrica no sempre és igual d’interessant —per a mi el tros dels segrestadors és el més fluix—, però permet aprofundir en uns fets que ressonaren amb complexitat en la realitat italiana del moment, com fou la incòmoda aliança entre democristians i comunistes o la presència quotidiana de l’amenaça terrorista.

Tanmateix per a un espectador d’aquí el que s’exposa queda lluny, no tant en l’espai com en el temps, ja que han passat més de quaranta anys d’aquell segrest. No ajuden algunes inexplicables decisions de guió que alteren els fets històrics o els deformen grotescament. No s’entén, per exemple, per què en dues ocasions es presenta Moro com a sobrevivent de l’experiència. També xoca aquella taula al Vaticà on s’amunteguen les donacions monetàries com si fossin una peça de la decoració, o la cançó de Jeanette que se sent com a reacció a l’acció terrorista.

Amb tot, quan Esterno notte va al gra, conté bons moments de drama històric, tens i humanament ric. Hi ajuda la presència d’alguns actors de primera categoria com Fabrizio Gifuni en el paper d’Aldo Moro, menys protagonista del que caldria esperar, o Margherita Buy, que fa de la seva dona, o encara Toni Servilio (que no s’assembla gens al papa Pau VI). En canvi Fausto Russo Alessi fa un Francesco Cossiga molt poc convincent.

He llegit en més d’un lloc que aquesta és la millor sèrie de l’any. Tot i el seu valor indubtable, i per les raons que he exposat abans, crec que exageren una mica.

La croata L’últim artefacte socialista (Filmin) també consta de sis episodis que se centren cadascun en un personatge diferent. Dos espavilats de Zagreb viatgen fins a un poblet deixat de la mà de Déu amb la intenció de fer reflotar una antiga factoria metal·lúrgica. A través d’un munt d’obstacles, els deprimits habitants del llogarret recuperen part de l’autoestima, tan malmesa d’ençà la caiguda de la federació iugoslava.

Malgrat algunes asprors al llarg del camí, les coses s’acaben solucionant de forma gairebé irreal de tan bonica. Reivindicació orgullosa de la producció autogestionda, per la qual es va fer tan famosa Iugoslàvia, així com recuperació de la dignitat i la solidaritat dels obrers, valors actualment a la baixa, L’últim artefacte socialista és converteix en un títol anòmal però benvingut. Pel seu to càlid i positiu s’ha convertit en un dels preferits del públic a la plataforma; no penso ser jo l’aixafaguitarres que hi digui res en contra.

Quan una sèrie tan panoràmica i amb tants personatges involucrats com és Babylon Berlin (Movistar+) deixa passar gairebé dos anys entre temporades corre el perill de deixar el telespectador mig descol·locat abans no reprengui el ritme de l’acció, handicap que he viscut amb aquesta quarta temporada de la caríssima sèrie alemanya. La narració prossegueix amb els últims anys de la república de Weimar, en aquest cas durant alguns mesos de 1931 i documentant l’imparable ascens d’Adolf Hitler. Aquesta temporada posa l’accent en els enfrontaments entre les SS i les SA (on s’ha infiltrat el policia Gereon Rath). De totes maneres la indubtable base històrica del programa s’hauria de prendre amb una certa prevenció, ja que hi predomina el component fantasiós.

Així, a les lluites internes dins del nacional-socialisme, a la guerra oberta entre bandes criminals i a la descripció de la misèria en els baixos fons, s’hi ha d’afegir una subtrama sobre una pedra preciosa arrabassada a una família jueva, un grapat de mad doctors que experimenten amb drogues psicotròpiques i bombes projectils, uns espies soviètics especialment malignes o uns artistes de cabaret experimental. De vegades la sèrie fa pensar en els truculents fulletons de Feuillade; però Babylon Berlin no té res de cinema mut. Al contrari, afavoreix els moments musicals i els quadres coreogràfics en una producció d’una ambició evident que es fa palesa en la quantitat de figuració i en la monumentalitat dels decorats.

Molt recomanable si busqueu una barreja d’aventures, crim, sociologia i ciència-ficció, sempre que el rigor històric no sigui un requisit imprescindible.

Filmoteca forçosa (94)

Downton Abbey: A New Era (Simon Curtis, Regne Unit 2022 (Movistar+))
Part de la família visita una vil·la al Sud de França que acaba d’heretar la comtessa, mentre la mansió està ocupada per un equip de rodatge. El guió fa el que pot per enquibir el fotimer de personatges (i alguns més d’afegits). No tan rodona com la primera pel·lícula, però encara així de visió obligada pels amants de la sèrie. (7)

Bardo (Alejandro González Iñárritu, Mèxic 2022 (Netflix))

Excessiva i pretensiosa, com gairebé tot el que fa Iñárritu. En aquest cas també narcisista. Però l’Otto e mezzo del mexicà també conté alguna escena pel record. (6)

Aftersun (Charlotte Wells, Regne Unit 2022 (Renoir))

Delicada, minuciosa i finalment devastadora crònica d’unes vacances compartides entre pare i filla, probablement les darreres. Prodigiosos Frankie Corio i Alex Mecum. (8)

In from the Side/Dins del camp (Matt Carter, Regne Unit 2022 (Filmin))

La relació entre dos jugadors en un club gai de rugbi del sud de Londres deriva en problemes tant esportius com de parella. Suposo que la normalització de l’homosexualitat comporta l’existència de pel·lícules com aquesta, mancades de cap distinció. (6) 

Matilda, the Musical (Matthew Warchus, Regne Unit 2022 (Netflix))

Excel·lent (però fosca) versió musical del clàssic de Roald Dahl. Nens empoderats i una delirant Emma Thompson. (8)

Glass Onion (Ryan Johnson, USA 2022 (Netflix))

La primera «Knives Out» ens va caure en gràcia, però aquesta sona amanerada i excessiva. He trobat a faltar l’Ana de Armas. (6)

Top Gun: Maverick (Joseph Kosinsky, USA 2022 (Amazon Prime))

Pel·lícula super-funcional on res no hi sobra, gairebé passada de moda en la seva eficàcia clàssica. Que no m’hagi interessat en absolut no li treu cap mèrit. (8)

Weird: The Al Yankovic Story (Eric Appel, USA 2022, Movistar+))

Yankovic, que es va fer famós parodiant èxits del pop, firma el seu propi biopic; en to paròdic, evidentment. Beneitó, però simpàtic per les poques pretensions. Daniel Radcliffe continua amb la seva carrera de papers francament excèntrics. (6)

Endevina qui t’ha matat

Pocs gèneres literaris més britànics que el whodunnit, aquest misteri criminal l’objectiu principal del qual és contemplar com el detectiu protagonista esbrina qui ha estat entre un grapat de sospitosos el perpetrador d’un o més assassinats. El seu patró narratiu es pot traslladar fàcilment al cinema i a la televisió, on es beneficia d’un aire lleuger i poc seriós, apte per a tots els públics, i permet reunir una bona colla d’actors i actrius de renom en papers que no solen suposar-los cap dificultat. Com a virtut dramàtica afegida, sovint aquestes trames compleixen el triple requeriment aristotèlic de la unitat d’espai, de temps i d’acció, un fet que probablement augmenta la satisfacció de l’espectador. Agatha Christie, conreadora més conspícua del gènere, des de l’any 1928 està nodrint les trames de nombroses pel·lícules que, tot i ser pensades com a drames, no es pot evitar mirar-les amb una temptació de somriure als llavis.

De fet el whodunnit cinematogràfic modern té un important component de comèdia, potser perquè la seva estructura excessivament formal ens recorda en tot moment que es tracta d’un artifici i, per tant, l’empatia no és un dels requisits primordials. D’entre els exemples de l’últim mig segle el meu favorit —perquè és el que em fa més gràcia— deu ser Un cadàver a les postres (Murder by Death, Robert Moore, 1976), que es beneficia d’un hilarant guió de Neil Simon i una colla d’actors de primera categoria que interpreten a una col·lecció de detectius igualment famosos. Difícil imaginar un equip que superi a la reunió de gent com David Niven, Maggie Smith, Peter Falk, Elsa Lanchester, Alec Guinness o Peter Sellers. La presència excèntrica de Truman Capote tampoc fa cap mal.

Una mica posterior, però amb l’estructura similar d’un grup de desconeguts convidats a sopar en una mansió, tenim Clue (1985) de Jonathan Lynn. Aquí es va titular Cluedo, perquè així és com anomenem el joc en el que es basa i, encara que les pel·lícules inspirades en un joc de taula acostumin a ser justetes, aquesta ha aplegat una munió d’admiradors al llarg dels anys. El guió de Lynne —recordem-lo com a coautor de Sí, ministre— juntament amb John Landis és força enginyós, però també enrevessat, i la profusió de falsos finals acaba irritant. Tot i no gaudir de la pàtina clàssica dels actors citats abans, Clue reuneix alguns dels millors comediants de l’època; gent com Eileen Brennan, Tim Curry, Lesley Anne Warren, Christopher Lloyd o Madeline Kahn. 

En temps recents el gènere ha gaudit d’un reviscolament comercial gràcies al director i guionista Rian Johnson, creador del detectiu privat Benoit Blanc, amb el qual ja ha lliurat dos episodis: Knives Out/Punyals per l’esquena (2019) i Glass Onion (2022). El primer va sorprendre agradablement pel seu aire passat de moda i per un repartiment llaminer on destacava Daniel Craig en un paper que li era inhabitual, tot i que l’autèntica triomfadora va ser Ana de Armas, que des d’aquí va saltar a l’escena internacional. En canvi a Glass Onion, malgrat la visible injecció de diners, els actors ja no són tan potents, Craig apareix amanerat i la intriga neix fatigada. A més la crítica a gurús de la tecnologia, influencers mediàtics i top models cap de pardals és, a aquestes altures, escassament perspicaç.

Ran d’aquesta pel·lícula centrada en una excursió a una illa grega, Rian Johnson va citar com a influència un altre film que tenia lloc en un iot davant de les costes franceses: The Last of Sheila (La fi de Sheila) de 1973. La va dirigir Herbert Ross amb un guió d’Anthony Perkins i Stephen Sondheim (precisament Sondheim feia un cameo quasi pòstum a Glass Onion). Es tracta d’un film molt irregular, amb idees ben trobades i d’altres totalment ridícules, i amb un final que no podria ser més anticlimàtic. Malgrat els esforços de James Mason, tot plegat té aire de telefilm dels 70, idea reforçada per la presència d’actors com Dyan Cannon, Richard Benjamin o Rachel Welch. 

També té factura televisiva (i uns decorats d’allò més kitsch) la pel·lícula italiana 7 donne e un mistero (Alessandro Genovesi, 2021) que Netflix ha acollit generosament. En un casalot voltat per la neu set dones emparentades revelen els seus secrets mentre el paterfamilias jeu mort al dormitori de dalt. Sap greu que la gran Margherita Buy participi en un projecte tan mediocre. Al seu costat s’hi troba la Sabrina Impacciatore, que acabem de descobrir a The White Lotus, i la cantant Ornella Vanoni en molt mal estat de conservació. El millor d’aquest film és la seva sòlida arquitectura teatral que de fet prové d’una vella peça del francès Robert Thomas, que ja va adaptar François Ozon a Huit femmes l’any 2002 en format de musical i amb uns resultats clarament superiors, gràcies a un repartiment de somni —Danielle Darrieux, Catherine Deneuve, Isabelle Huppert, Fanny Ardant, Emmanuelle Béart…— i un director que controla les estridències de l’estètica pop.

I acabaré per on havia començat amb See How They Run (Tom George, 2022) ambientada l’any 1953 a Londres en el moment precís que La ratera, l’obra teatral d’Agatha Christie, celebra la seva representació número 100. A la festa que s’organitza per l’ocasió és assassinat el director de cinema americà contractat per filmar-ne l’adaptació. Les localitzacions d’època i el vestuari exhibeixen la qualitat habitual de l’audiovisual britànic, mentre que actors com Saoirse Ronan, Sam Rockwell, Adrien Brody, David Oyelowo o Ruth Wilson són la cirereta del pastís, mentre que personatges històrics com Richard Attenborough o la mateixa Agatha Christie hi tenen papers secundaris. No és una obra rodona, però garanteix una estona moderadament divertida i anuncia un futur en el qual els whodunnits continuaran satisfent el nostre desig puntual de viure enjòlit.

Amor de maduresa

Elise és una periodista que supera la cinquantena. Fa trenta anys que està feliçment casada amb en Henrik i té dos fills que ja s’han independitzat. Un dia en una festa coneix la Dagmar i no pot evitar enamorar-se encara que sàpiga que està també casada i té fills amb una altra dona. Elise i Dagmar inicien una relació malgrat que viuen a 700 quilòmetres de distància i no estan disposades a separar-se de les seves parelles. ¿Serà possible satisfer el seu desig sense que res no es trenqui?

Anneli Furmark (Luleå, 1962) és una pintora i historietista sueca molt guardonada a Escandinàvia que amb Llévame contigo. Walk me to the corner és publicada per primer cop en castellà (traducció d’Alba Pagán per a Blackie Books). Amb un dibuix senzill, de traç negre gruixut, i uns fons acolorits plens de textures, Furmark aconsegueix anar a l’essència de la història que vol explicar, el d’un passió aclaparadora que pren possessió de tu quan pensaves que només et quedava viure en un plàcid envelliment conjugal. No és un assumpte que la novel·la gràfica hagi tractat sovint i menys amb aquesta sinceritat pessimista on les reaccions dels personatges són tan comprensibles com reals. És aquest un còmic adult i profund que justifica plenament el component novel·lístic del terme «novel·la gràfica».

Àpats endarrerits (II)

Arribat a una considerable edat que alguns anomenen tercera i encara sense cap intenció de treure’m el carnet de conduir, s’entendrà que subscrigui amb simpatia el títol No me gusta conducir de la sèrie de TNT que es pot veure a Movistar+. En ella un professor universitari esquerp i condescendent (perfectament encarnat per Juan Diego Botto) decideix treure’s el carnet amb més de quaranta anys per raons que tenen a veure amb la mort del seu pare. Home d’inquietuds eminentment intel·lectuals, contempla amb menyspreu (però també pànic) les humiliacions a les quals s’ha de sotmetre per poder passar l’examen. La sèrie va bàsicament d’aquest procés d’aprenentatge perfectament ordinari que prop del 58% de la població del país ha superat, però que per algunes persones pot representar un autèntic suplici, i un dels seus majors mèrits és la modèstia del seu plantejament.

Amb un to aparentment menor i uns personatges propers i humans el seu creador Borja Cobeaga aconsegueix un relat tan simpàtic com poc previsible. Bona part de l’èxit es deu a un repartiment ajustadíssim, on al costat d’actors coneguts com Leonor Watling o Javier Cámara, apareixen altres que brillen amb llum pròpia. Un d’ells és la jove Lucía Caraballo, que construeix el paper d’una estudiant universitària que, per una vegada, no s’enamora del seu professor. Però el personatge més sensacional és el del professor de l’acadèmia que interpreta David Lorente, un home bastit a partir de frases fetes i acudits dolents que alegra la funció cap cop que apareix.

Així, de forma molt discreta però també afable, No me gusta conducir s’erigeix com una de les millors sèries de l’any, apta a més per a tots els públics. 

De tant en tant els Estats Units recorden que és un país creat en gran mesura per l’arribada de forasters. Llavors munten un programa com Little America (Apple TV+), on s’expliquen les emotives històries personals d’una colla d’immigrants, totes elles en un to amable i amb una conclusió encoratjadora, pur pensament positiu. De caire menys ensucrat, però definitivament més divertit, tenim Mo (Netflix) sobre les desventures tragicòmiques d’un refugiat palestí que malviu a Houston, Texas. Ja havíem vist Ramy (Amazon Prime) sobre una família de musulmans egipcis instal·lats a un suburbi de Nova Jersey, però la seva vida podria semblar plenament consolidada en comparació a la d’aquest jove corpulent i escassament devot. 

El principal problema de Mohammed «Mo» Najja (interpretat pel monologuista de comèdia Mo Amer) és que, després de vint anys d’estada als Estats Units, encara no ha aconseguit el permís de residència. Això l’impedeix trobar una feina estable, ja que contínuament s’ha de veure acomiadat perquè no el descobreixin els inspectors de treball. Per descomptat a la mare de Mo no li fa gaire gràcia que tingui una xicota mexicana, ni que mostri poques inclinacions a comportar-se com un musulmà com cal.

Sense defugir els reptes reals de la immigració, però amb un aire decididament lleuger, on més que la discriminació regna el desconeixement (sembla que a Texas no distingeixen un palestí d’un jueu), Mo és un breu i agradable excurs que deixa molt bon sabor de boca.

A causa de l’èxit instantani de la primera temporada de The White Lotus (HBO), en poc més d’un any s’ha estrenat la segona. La fórmula és si fa no fa la mateixa: un grup de turistes instal·lats durant uns dies en un hotel de luxe, interaccionant entre ells i amb el personal del servei fins a provocar algunes reaccions explosives. Si el 2021 va ser Maui, l’any següent ha estat Sicília; llavors el tema imperant foren els diners, ara és el sexe, i l’únic nexe d’unió entre les dues temporades ha estat la presència de la insegura Tanya (un paper ideal per a la comedianta Jennifer Coolidge) i el seu sospitós marit Greg.

Els personatges d’aquesta sèrie són sempre privilegiats odiosos i/o estúpids que no susciten cap simpatia i que, si interessen, és sobretot per presenciar com es buscaran la seva pròpia desgràcia. Al seu costat el personal de l’hotel, reclutat entre la població local, funciona com un accessori més de la diversió dels clients en un paper clarament subaltern però que pot sorprendre’ns amb algun cop amagat. En realitat no passa gran cosa en cada episodi, si no és el joc lent de la seducció i el rebuig en un entorn espectacular que abasta Taormina, Notto, Cefalú i Palermo (l’espectador que conegui l’illa, patirà una mica per les distorsions a la qual és sotmesa la seva geografia).

La diversió que aporta The White Lotus és lleugera i gairebé frívola; mentre que la idea que els rics són vacus i deplorables no és precisament el súmmum de la perspicàcia. Això no treu que la diversió està assegurada. Diuen que aquesta temporada és millor que l’anterior. No n’estic segur, però el millor que podeu fer és comprovar-ho.

Àpats endarrerits (I)

 

Un cop acabat el prolongat parèntesi de les festes de Nadal, reprenc la publicació de textos d’una forma (esperem-ho) periòdica. Com voleu que comenci, amb una bona o amb una mala notícia? Començaré amb una de dolenta, que així després tot anirà necessàriament millor. I és que he de parlar de The Old Man, una de les experiències més tedioses que he hagut de patir davant d’una pantalla de televisió. La sèrie, que emet Disney+, està protagonitzada per Jeff Bridges, un actor que sembla reunir totes les garanties de carisma i veterania, a més de la indubtable simpatia personal que desvetlla; però aquesta història no particularment original de vells agents de la CIA que han d’assumir les decisions que van fer en un passat força llunyà no podria ser menys engrescadora.

Segurament, atesa l’edat respectable de Bridges (i dels igualment sòlids John Lithgow i Joel Grey), no abunden les escenes d’acció en un gènere on solen ser un dels ingredients principals. En el seu lloc hi ha inacabables converses de to oblic i metafòric, la majoria de les quals no sabries dir cap a on van. Aquests interludis lànguids donen ocasió suficient per adonar-nos de les moltes inconseqüències del guió. Si la història tingués un ritme frenètic, possiblement ens empassaríem tots aquests detalls absurds, com fem en moltes pel·lícules d’acció. Però aquí no podem deixar de fer-nos preguntes. Per què algú emprèn una venjança després de trenta anys d’inactivitat? Com pots pretendre estimar la teva filla mentre li destrosses la vida infiltrant-la en el camp enemic? Com una mestressa de casa d’un dia per l’altra s’embarca en una carrera d’espia internacional?

Vam mirar els sets capítols de The Old Man amb desmai creixent i l’únic propòsit de descobrir com acabava la intriga. Ja us puc avançar que la cosa acaba amb un «continuarà» dels de tota la vida. He apuntat a l’agenda que de cap de les maneres se m’acudeixi mirar la segona temporada (que ja està aparaulada), no fos cas que amb el temps oblidés aquesta penosa experiència.

Poques sèries més universalment admirades que Succession, tot i que a mi fa temps que les batusses familiars d’aquesta colla deplorable em són del tot indiferents. Sense moure’ns de la mateixa nacionalitat (britànica) i plataforma (HBO) ens trobarem Industry, amb similars dosis de cobdícia i sed de poder, però que a mi m’estimulen molt més. L’acció té lloc en un banc d’inversions a la City de Londres, en el qual (a la primera temporada) hi entra un grapat de becaris en període de proves durant sis mesos. Un cop vençut el termini, només els que hagin mostrat millors resultats, romandran a la companyia. Conseqüentment els que passen la prova són els que protagonitzen la segona temporada.

Res no podria estar més allunyat dels meus interessos que el trading i les inversions milionàries vistes des del punt de vista dels operadors financers, però la sèrie t’atrapa igualment amb una barreja molt calculada de sexe, diners i manipulacions personals. Si exceptuem Ken Leung i Jay Duplass, la majoria dels actors són desconeguts, però joves i atractius, a més de sexualment molt actius. Amb aquest material, que té uns certs aires de serial de luxe, es lliguen unes trames absolutament absorbents i plenes de tensió. La cosa té merit, perquè l’espectador ho té difícil per identificar-se amb uns personatges tan poc edificants, mentre que les operacions financeres que són el cor del negoci resulten totalment abstruses per a un profà.

Es pot recomanar una sèrie que tot sovint se t’apareix incomprensible i sense cap pista sobre el que està passant? I tant que sí, Industry n’és la prova.

Feia temps que The Good Fight (Movistar+) volava lliure, amb unes sortides de to i uns exabruptes que mai s’hagués permès la seva sèrie mare The Good Wife; però la sisena temporada supera les anteriors en moments surrealistes i absurds. Atès que Diane des del primer episodi segueix un tractament farmacològic que la fa al·lucinar, no fora estrany que tot el que succeeix en aquest temporada en realitat tingués lloc en el cap de l’advocada protagonista. 

En tot cas el to és decididament apocalíptic —amb franctiradors a les finestres, suïcides saltant des de les altures i contínues revoltes als carrers de Chicago—, com correspondria a la visió que té el matrimoni King de l’actual política americana i que s’avé també amb el que cal esperar del comiat definitiu de la sèrie. Encara així molesta una mica la tendència dels guionistes a recórrer als mètodes il·legals de la justícia paral·lela per resoldre el que no fa l’ordinària. Si a la temporada anterior hi havia Mandy Patinkin exercint de jutge fora del sistema, en aquesta existeix tota una organització clandestina dedicada a la protecció dels afroamericans.

S’incorporen com a protagonistes un nou associat interpretat per Andre Braugher (el capità gai de Brooklyn Nine-Nine) i el terapeuta de Diane que fa John Slattery (Mad Men); però els que atrauran veritablement la nostra atenció són les aparicions finals de vells coneguts —ja presents a The Good Wife— com Zach Grenier/David Lee, Carrie Preston/Elsbeth Tascioni, John Benjamin Hickey/Neil Gross o Alan Cumming/Eli Gold.

Amb seguretat no és la millor de les temporades de The Good Fight, però els seguidors de Christine Baranski, Audra McDonald i companyia no se la voldran perdre.