Cromo

Gentilesa de JT

 

Caça de gais

Els anys 70 del segle XX visqueren una inusual època de visibilització de l’homosexualitat, especialment als Estats Units, però també als països de l’Europa occidental. A les grans ciutats s’establiren barris on l’heterodòxia sexual trobava refugi, s’inauguraren locals —bars, cafès, saunes…— destinats al públic gai, i aparegueren les primeres publicacions periòdiques homosexuals, mentre que el cinema, el teatre i la televisió en començava a parlar de forma no exclusivament condemnatòria. Foren uns anys de tan inaudita bonança que, mentre els conservadors més furibunds clamaven al cel per un càstig diví, els mateixos beneficiats començaren a témer que allò no podia acabar bé. Fruit d’aquesta aprensió autopunitiva, corrien pels ghettos gais llegendes sobre assassins en sèrie que operaven en la foscor anònima de les saunes, backrooms i altres zones de cruising (precisament el títol d’un film de 1980 que especulava sobre un d’aquests possibles criminals). Com tots sabem la profecia s’acomplí a principis dels 80 amb l’aparició de la sida, una malaltia vírica que va actuar exactament com ho faria un assassí en sèrie.

Aquest temps i aquestes circumstàncies centren l’onzena temporada de la d’American Horror Story (Disney+), la denominada NYC, emesa entre octubre i novembre de 2022. La sèrie creada per Ryan Murphy i Brad Falchuk té com a denominador comú de les seves diverses encarnacions l’horror genèric i aquí barreja sense cap vergonya els fets històrics amb les ocurrències més abracadabrants. Del que explica sobre l’aparició del VIH dubto que res tingui cap base científica sòlida i l’únic que importa és contaminar al major nombre de personatges possibles. En quant a l’assassí —en realitat assassins, perquè n’hi ha dos— apareix sempre quan menys te l’esperes en un racó de la imatge, amb la improbabilitat i la truculència pròpia d’un serial de sèrie Z. Tot s’hi val per suggerir una atmosfera horrífica, on la trama és pràcticament inexistent.

Una col·lecció d’actors queer, habituals a les produccions de Murphy, interpreten sense cap rellevància els principals personatges de l’auca: Russell Tovey (un policia armaritzat), Denis O’Hare (un mafiós aficionat als vestits roses), Charlie Carver (un jove convertit en activista a causa de la indolència de la policia), Sandra Bernhard (una lesbiana que tira el tarot amb una baralla on totes les cartes corresponen a la mort) o Zachary Quinto (un milionari de tendències sado-masoquistes). Si totes les actuacions són mediocres, Billie Lourd les supera com a inexpressiva investigadora del virus i embarassada d’un infectat; però encara fa més pena Patti LuPone, eminent estrella de Broadway, en un ingrat paper de cantant i animadora en uns banys de vapor. Probablement està inspirada en Bette Midler, que va començar la seva carrera actuant en saunes gais. Hi ha a la sèrie altres homòlegs a personatges de la vida real com el fotògraf Robert Maplethorpe, el seu mecenes Sam Wagstaff o el cantant Klaus Nomi, uns homenatges que bé es podrien haver estalviat.

Per una banda cal agrair l’existència de Ryan Murphy, un dels principals responsables de la presència de temàtiques LGTB a la televisió actual, fins i tot si ens retrata força sovint de forma negativa i amb tendències criminals (al cap i a la fi no hi ha res menys interessant que una hagiografia); però el que resulta imperdonable és que engendri ficcions tan vergonyoses i matusseres com aquesta, on cada capítol té el dubtós mèrit de ser pitjor que l’anterior. Vaig abandonar American Horror Story en la seva segona temporada i comprovo ara amb l’onzena que de segur vaig fer santament.

Filmoteca forçosa (98)

 

Guest of Honor/Convidat d’honor (Atom Egoyan, Canadà 2019 (Filmin))

Egoyan recupera part de les seves millors virtuts en un elaborat trencaclosques sobre la culpa i els conills. (7)

Sin/El pecat (Andrei Konchalovsky (Rússia/Itàlia 2019 (Movistar+))

Crònica literalment dantesca dels anys centrals de la vida de Miquel Àngel, més ocupat en els problemes econòmics i les lluites polítiques entre els della Rovere i els Medici. Aspra, però amb veu pròpia. (7)

The Banshees of Inisherin (Martin McDonagh (Irlanda 2022 (Girona))

Idiosincràtica, excèntrica i plena de tipus pintorescos, com ho són gairebé totes les pel·lícules ambientades a Irlanda. Excel·lents tots els actors així com el particular ritme dels diàlegs. I tanmateix no he entès que m’han volgut explicar. (6)

1976 (Manuela Martelli (Xile 2022 (Filmin))

El procés de conscienciació d’una dona burgesa en el Xile del cop d’estat. Correcta, un xic convencional i amb innecessaris subratllats musicals. (7)

F/X (Robert Mandel (USA 1986 (Filmin))

Thriller molt distret i amb algunes agradables sorpreses. Homenatge involuntari a una forma d’aconseguir efectes especials que ja estava en vies d’extinció. (7)

To Olivia (John Hay (Regne Unit 2021 (Movistar+))

De com Roald Dahl i Patricia Neal van superar la pèrdua d’una filla petita. Malgrat els esforços del senyor de Downton Abbey i la senyora de Bodyguard, es nota molt que és una pel·lícula per a la televisió. (5)

Esbarjos provincians

Vincent és un perruquer de vida monòtona d’ençà que la seva xicota se’n va anar a París. Un dia veu al carrer una dona que li sona vagament i comença a seguir-la. Es tracta de Rosalie, propietària d’una botiga de queviures, passejadora solitària i bevedora encara més solitària. La seva neboda Aude, una estudiant peresosa que ha abandonat la universitat sense dir-ho als seus pares, s’encarregarà de seguir Vincent per esbrinar què vol de la seva tia. Aquest és l’inici de Rosalie Blum la novel·la gràfica de Camille Jourdy editada per La Cúpula el 2012 en un volum que reuneix els àlbums Une impression de déjà-vu (2007), Haut les mains, peau de lapin! (2008) i Au hasard Balthazar! (2009).

El llibre entra a fons en el joc de les vides creuades en un indret poc engrescador com ho és una ciutat de províncies. Els seus habitants, limitats per les previsibles distraccions que ofereixen el bar de la plaça, el cant coral o el cafè-cantant, s’evadeixen imaginant vides que no són, tot i que potser la realitat serà molt més difícil de creure que totes les cabòries inspirades pel tedi.

Deliciosa comèdia social, molt tendra amb els seus personatges aparentment insignificants, que tanmateix ens conduiran cap a girs inesperats. També bones dosis d’humor amb aquesta mare de Vincent, dominadora i excèntrica, o el company de pis d’Aude, que pretén muntar un circ amb un pressupost inexistent.

Malgrat la seva aparença modesta Rosalie Blum és un excel·lent exercici sobre el punt de vista i una demostració que de les vides ordinàries se’n pot extreure una gran història. A més amb un dibuix amable i ple de gràcia, on destaca la precisió minuciosa de l’atrezzo, és a dir, la profusió de petits objectes que decoren les habitacions.

L’any 2015 Julien Rappenau en va fer una adaptació cinematogràfica que, segons les meves notes, no em va fer el pes. Rebutgeu succedanis i aneu a les fonts, llegiu la Rosalie que va dibuixar Jourdy i descobriu a les darreres pàgines el secret de l’aparentment grisa protagonista.

Lletres en una pantalla

Ja fa anys que la idea de posar crèdits inicials a les pel·lícules va de baixa, fins al punt que en alguns casos s’arriben a estalviar fins i tot el rètol amb el títol, pràctica perillosa que pot generar equívocs si reunim un espectador despistat amb un complex de multisales. No estic demanant que tornin meravelles de disseny com les que ens regalava Saul Bass a la dècada dels cinquanta i seixanta del segle passat, però estaria bé que el contingut del film vingués precedit d’una informació succinta del títol de l’obra, els principals actors, el guionista i el director com a mínim. Tot acompanyat d’unes imatges adients i una música suggeridora que ens ajudi a posar-nos en situació. Em pregunto si aquesta introducció no mediatitzada que ara sembla estar tan de moda, obeeix a una intenció immersiva que pretén dissimular l’artifici que representa tota obra d’art. En tot cas, igual que no acceptem un llibre sense la corresponent coberta, caldria esperar que les pel·lícules (tret d’excepcions degudament autoritzades) es presentessin de forma convenient.

El que no falta mai, abans que el film entri en matèria, és la menció de totes les companyies, associacions, organismes, societats i colles d’amics que hi han posat diners, totes amb el logo ben a la vista, no fos cas que l’espectador —a qui aquestes minúcies importen entre poc i gens— no s’adonés que fer pel·lícules és molt car i algú les ha de pagar abans que no comencin a produir rèdits.

Sorprenentment tota la informació que se’ns escatima al principi sobre les persones que han intervingut a la pel·lícula, ens és retornada amb interessos en els crèdits finals. En el cinema clàssic això ho enllestien amb quatre rètols ben atapeïts a l’inici, mentre que a la conclusió es limitaven a un concís THE END; però en l’actualitat sembla que s’han de donar dades de fins a l’últim mico que remotament ha tingut alguna cosa a veure amb l’elaboració del film que acabem de veure. No dic que no tingui interès donar detall dels actors, de qui ha escrit el guió, de qui ha compost la música o tingut cura de la fotografia, fins i tot del responsable del vestuari o la direcció artistica. I no negaré que de vegades he aguantat fins al final per assabentar-me del títol de la cançó que sonava a l’escena de l’enterrament o del nom del poblet tan bufó on la protagonista es comprava un xalet. Però cal saber el nom del personal sanitari, el dels encarregats del catering o el dels transportistes? (De totes maneres, dades il·legibles per la lletra menuda i la velocitat a la que es projecten). Potser hi ha una norma sindical que obliga a fer constar tota aquesta corrua de noms? Es tracta d’un tortuós aperitiu d’aquest vici modern de la seqüència post-crèdits?

I el que és una plaga que afecta a tot el cinema de gran pressupost infecta també les vostres sèries de televisió favorites. Comproveu si no com dels 45 minuts de mitjana que dura un episodi d’Andor, 7 minuts són ocupats per aquestes llistes de lletres blanc sobre negre. En aquests moments d’esbarjo televisiu sí que vivim de debò a l’era de la informació.

Vida d’un terraplanista

No agrairem mai prou la tasca que fa l’editorial Mai Més per acostar-nos l’obra completa de Terry Pratchett en català; a més en unes edicions amb cara i ulls, sense aquell tuf de literatura d’estació de trens que solien exhibir les novel·les de Discmón traduïdes al castellà. Afegiu a aquest esforç la ràpida traducció que han fet de la biografia de Pratchett Terry Pratchett Una vida amb notes a peu de pàgina de Rob Wilkins, tot just apareguda al Regne Unit el 2022, traslladada al català per Marta Armengol Royo (però també al castellà per Manu Viciano).

Quan Pratchett fou diagnosticat amb una malaltia mental degenerativa l’any 2006, va començar a aplegar notes per a la seva autobiografia, una obra que mai va arribar a completar. Wilkins, que fou l’assistent personal de l’autor durant els últims quinze anys de vida, ha partit d’aquestes notes —apart de la seva pròpia privilegiada experiència— per escriure una biografia molt informada, però on potser el biògraf està massa present.

Cal reconèixer que la vida de Pratchett no és la més apassionant del món, no trobareu aquí cap drama dickensià. Va néixer com a fill únic i estimat en un poblet perfectament pintoresc no gaire lluny de Londres. Fou un alumne normalet que des de l’adolescència va interessar-se en la literatura fantàstica i la ciència-ficció. Als disset anys va deixar els estudis per treballar de periodista i més endavant de cap de premsa d’un organisme que proporcionava energia elèctrica a partir de quatre centrals nuclears.

El 1987, quan s’apropava ja a la quarantena i vist l’èxit creixent de les seves novel·les, va decidir dedicar-se exclusivament a la literatura. i quan Terry es decidia a fer una cosa, la feia a fons, sense mitges tintes. O sigui que a partir d’aquest moment l’home no va fer altra cosa que escriure (un mínim de dues obres anuals), emprendre viatges promocionals i firmar llibres a establiments de tot el Regne Unit. Tot plegat admirable, però d’un interès limitat. Amb tot, el llibre està escrit amb l’amenitat i l’humor que caldria esperar d’algú com Pratchett; també amb una profusió de notes a peu de pàgina, ja anunciades des del títol mateix. No cal ni dir que els fans de l’autor devoraran aquesta biografia i seran premiats amb algunes curiositats sobre l’origen de certs detalls del Discmón; per a la resta serà un llibre tan agradable com escassament prioritari. 

Filmoteca forçosa (97)

Pelham 1-2-3 (Joseph Sargent, USA 1974 (Filmin))
Un vagó de metro segrestat i 17 hostatges que seran executats si no es paga un milió de dòlars. Tan electritzant com divertida, un tipus de cinema que ja no es fa. Per a un amant dels metros, un regal. (8)

La vida padre (Joaquín Mazón, Espanya 2022 (Movistar+))
Comèdia absurda amb un xef amnèsic per arbitrarietats del guió. Ni dos excel·lents actors com Karra Elejalde i Enric Auquer poden salvar-la. (5) 

The Fall (Tarsim Singh, Índia 2006 (Filmin))

Visualment prodigiosa i (oh miracle!) sense efectes digitals. Llàstima que la història es vagi enfonsant lentament cap al tedi ensucrat. (7)

Seules les bêtes (Dóminik Moll, França 2019 (Filmin))

Tragicomèdia dels errors on res no és el que sembla: cal anar seguint els diferents punts de vista per treure l’entrellat. Enginyosa. (8)

Babylon (Damien Chazelle, USA 2022 (Balmes))

Reconstrucció del Hollywood de l’arribada del cinema sonor amb la intenció de retre-li un homenatge emocionat (que no emociona). Un festival d’excessos que cal veure per creure’l. Inigualable. (5)

The Burnt Orange Heresy/Una obra mestra (Giuseppe Capotondi, USA/Itàlia 2019 (Filmin))

Intriga moderadament distreta i elegant sobre el món de l’art i les lleis del mercat. Amb l’encisadora Elizabeth Debicki. (6)

Els oblidats

Sembla que les temporades de Slow Horses (Apple TV+) les filmen a preu fet: al final de cadascuna ja t’ensenyen un tast de la següent. Es diria que estan segurs del seu èxit i bé que fan, perquè és una sèrie que funciona de conya. Seguint el metòdic procés d’adaptar les novel·les del cicle Slough House de Mick Herron, la segona temporada ha estat dedicada a Dead Lions i crec que va d’agents russos infiltrats al Regne Unit i dels que tothom ha oblidat l’existència després de la fi de la guerra freda.

Les històries d’espies no crec que siguin les més estimades del públic, perquè sempre fan de mal seguir. Slow Horses no n’és una excepció: és tan embolicada i incomprensible com les millors mostres del gènere. I malgrat tot es pot contemplar amb plàcida satisfacció (i alguna esgarrifança puntual). Hi ajuda molt el fet que està protagonitzada per una colla d’arreplegats, cadascun amb una taca o altra a l’historial; uns perdedors de manual que, quan deixen de llepar-se les ferides, són capaços de posar-se a treballar en equip i fins i tot de salvar el país de les amenaces estrangeres. Reconec que aquest joc col·laboratiu que implica a tots els membres de la Slough House (i que recorda situacions similars a Mission: Impossible, la sèrie de televisió) no pot ser més engrescador, encara que no sempre tingui lògica.

Però l’element definitiu de l’excepcionalitat de Slow Horses és el personatge de Jackson Lamb que interpreta Gary Oldman. Home de tots els vicis, tan negat per a la diplomàcia com pel sentit de la higiene, pot arribar a semblar que ha acabat aquí per la seva ineptitud. Però la seva desagradable façana oculta moments de lleialtat i de brillantor professional que el redimeixen. Si el programa ja era bo, amb la presència de Lamb excel·leix. 

Punts de vista

Literalment, la coberta té delicte

Ko Tazawa, traspassat fa uns mesos, a més de traduir grans obres de la literatura catalana al japonès, va ser també un actiu divulgador de la seva cultura entre nosaltres, com demostra la curosa edició que va fer del clàssic Rashōmon de Ryūnosuke Akutagawa (Lapislàtzuli, setembre 2017, cotraduït amb Joaquim Pijoan). Aquest títol esdevingué cèlebre gràcies a  l’adaptació homònima que va fer Akira Kurosawa l’any 1950, notable com a obra cinematogràfica, però també per haver batejat una tècnica narrativa en la qual diversos testimonis expliquen de forma contradictòria uns mateixos fets, una prova que corrobora la impossibilitat de trobar un testimoni objectiu.

Curiosament el conte d’Akutagawa, on un fet determinat és relatat des de diferents punts de vista, no es titula Rashōmon sinó Dins un bosc, tot i que Kurosawa va emprar les dues peces en la seva pel·lícula, la primera com a marc narratiu de la segona. L’acció del conte de 1915 Rashōmon (El Portal de Rashō) es desenvolupa en aquest edifici de la ciutat de Kyoto durant una època particularment turbulenta. L’indret, utilitzat sovint com a cementiri dels desposseïts, atrau una vella que es dedica a tallar els cabells dels cadàvers. Un criat a qui acaben d’acomiadar, es debat entre passar gana o fer-se lladre. El dilema ètic que li planteja l’actitud de la vella, l’acabarà de decidir.

Tot i la seva brevetat, de la lectura en queda una impressió macabra i la defensa d’una moral popular de la supervivència, reflectida en parèmies com «El mort, al sot, i el viu, al rebost». També se’n desprèn, és clar, l’estranyesa que provoca la descripció de determinats elements de l’escena, quelcom que podríem atribuir a una manera «japonesa» de contemplar la vida.

Els corbs s’hi aplegaven, no se sabia des d’on, com si compensessin la solitud. De dia, volaven dibuixant cercles al voltant de l’ornament de la teulada alta i cantaven. Sobretot, quan el cel es tenyia de vermell pel capvespre, els corbs es veien clarament i semblaven grans de sèsam negres. Els corbs venien naturalment a picotejar la carn dels morts abandonats al pis superior del Portal —aquell dia, però, no se’n veia cap, segurament perquè ja era molt tard. Únicament es veien les taques blanques dels excrements dels corbs enganxats sobre l’escala de pedra mig enderrocada i per les escletxes per on creixien les herbes llargues—. El servent mirava distret la pluja que queia amb el cul del quimono blau destenyit posat al més alt dels set esglaons, i es tocava un gra de la galta dreta.

El conte Dins el bosc (1921) gira entorn l’encontre en una clariana d’un samurai, la seva dama i un lladre, del qual se sap que n’ha resultat una violació i una mort. L’originalitat del relat és que es compon de la declaració de diversos personatges —un llenyataire, un bonze itinerant, un guàrdia, la mare de la dama, el lladre, la dona violada i l’esperit del mort (a través d’una mèdium)—, cadascun precedit per un títol que identifica qui parla i sense cap altre marc narratiu. Les respectives versions es contradiuen les unes a les altres i Dins del bosc conclou sense que sapiguem realment què va passar. En una decisió sorprenentment moderna, no és que l’autor opti per un final obert, sinó per un ventall de finals tancats i mútuament excloents. Kurosawa, que en la seva adaptació cinematogràfica es va inclinar per una solució més humanista, va trair en certa manera l’ambigüitat original. A la pel·lícula, després d’haver contemplat les declaracions de tots els testimonis davant del jutge, el llenyataire explica al bonze i el servent el que va veure al bosc. Com que tot el film ha estat narrat des del punt de vista d’aquests tres personatges que s’aixopluguen al portal de Rashō i com que el llenyataire té l’última paraula, dona la sensació que aquesta és la versió «veritable».

Malgrat que aquesta edició de Rashōmon és molt completa —inclou els dos contes, una taula cronològica de la literatura japonesa, la biografia d’Akutagawa, una explicació sobre la seva importància i les diferències que hi ha a la pel·lícula de Kurosawa— el volum no arriba a les setanta pàgines. Hagués estat bé que, enlloc de tant d’aparat informatiu, s’inclogués algun conte més de l’autor, per poder-nos fer una idea més cabal de la seva obra.

Medicina fantàstica

Fa uns mesos veiérem WeCrashed, aquella sèrie on Ann Hathaway i Jared Leto es dedicaven a estafar el personal amb la camanduleria hipster del «coworking». A The Dropout (Disney+) trobem un cas similar (encara més greu pel seu possible cost en vides humanes), també extret de la vida real, d’una altra enganyifa monumental en la qual van caure de quatre grapes algunes de les ments més privilegiades dels Estats Units. Parlo d’Elizabeth Holmes, una jove emprenedora que després de deixar els estudis a mitges (perquè això és el que significa la paraula «dropout») va proposar-se crear un nou sistema d’anàlisis clíniques que permetrien obtenir tota mena de resultats diagnòstics a partir d’una sola gota de sang.

El fet que els experiments successius fossin un absolut fracàs no l’impedí tirar endavant a base de mentides i del recolzament de gent tan poderosa com ignorant del veritable abast dels esforços d’Elizabeth. Sempre m’ha admirat com algunes empreses del tot dubtoses reben un suport inusitat gràcies a la por de quedar exclòs del seu èxit que tenen els influencers d’aquest món, sovint refiant-se en autoritats amb les que comparteixen la mateixa credulitat. En el cas de la companyia Theranos i la seva creadora Elizabeth Holmes hi va contribuir força l’autoestima exagerada que lluïa l’entabanadora o, millor encara, unes penques colossals que vorejaven la psicopatia.

L’auge i caiguda de la protagonista ocupa de forma monotemàtica els vuit capítols de The Dropout; afortunadament els guions estan tan ben escrits i amb una dosificació dramàtica tan equilibrada que en cap moment delaten ni monotonia ni redundància (ni l’eixutesa que podrien suggerir aquests temes mèdics). Hi intervenen en papers més o menys principals actors com Naveen Andrews, Laurie Metcalf, William H. Macy, Stephen Fry, Anne Archer, Sam Waterston o l’Ebon Moss-Bachrach que acabo de conèixer a Andor i a The Bear, de manera que es pot considerar que el repartiment és d’autèntic luxe. I al capdavant hi és l’Amanda Seyfried fent d’Elizabeth amb ulls d’esperitada i un solipsisme que no saps si és patològic o premeditat, un veritable tour de force que ofereix una de les actuacions de l’any.

Malgrat que la sèrie pertany a la collita del 2022, tinc la seguretat que serà una de les millors que veuré enguany: una recomanació sense cap reserva.

Filmoteca forçosa (96)

The Menu (Mark Mylod, USA 2022 (Disney+))
Crítica populista dels excessos de l’alta gastronomia actual. Funciona molt bé com a comèdia negra, ben dissenyada, perfectament actuada i amb una interpretació excel·lent de Ralph Fiennes. (8)

La nuit du 12 (Dominik Moll, França 2022 (Filmin))

A l’inici del film ja se’ns adverteix sobre la falta de resolució del cas que contemplarem, el d’una noia cremada viva una nit d’octubre als afores de Grenoble. Tot i això és una obra absorbent, molt realista pel que fa als procediments policials i sorprenentment reflexiva. (8)

Decision to Leave (Pak Chan-wook, Corea del Sud 2022 (Balmes))

Una història de passió i crim que és tant una filigrana visual com un maldecap argumental. Malgrat la coherència entre forma i fons, potser no calia fer-ho tot tan complicat. (6)

White Noise/Soroll de fons (Noah Baumbach, USA 2022 (Netflix))

Desconec la novel·la de Don DeLillo en la qual es basa, però aquesta adaptació té alguns diàlegs que sonen forçadament literaris al costat d’alguns moments espectacularment cinematogràfics. Aquesta reflexió sobre la mortalitat resulta finalment abstrusa, però impactant. (6)

Pacifiction (Albert Serra, França 2022 (Filmin))

Llarga, però molt menys temible del que podria semblar. Bella fotografia i un seguit de situacions intrigants en un entorn insòlit. (7)

El dios de madera (Vicente Molina Foix, Espanya 2010 (Netflix))

Curiós enfocament de la immigració com a oportunitat per satisfer les fantasies sexuals. Un guió a mig embastar i rodat amb matusseria. (3)

Anys de foscor

La primera notícia sobre la guerra sino-japonesa que va precedir a Segona Guerra Mundial la vaig tenir de nen via El lotus blau, una de les aventures més serioses de Tintín. Potser per la seva llunyania en el temps i l’espai, no va ser fins l’any passat que la sèrie Pachinko em va recordar aquest conflicte i com s’havia estès fins afectar Corea. Ara retorna, i en els seus aspectes més cruels, a través de la novel·la gràfica Hierba de Keum Suk Gendry-Kim, originalment editada el 2018 i que Reservoir Books, gràcies a Joo Hasun, va traduir al castellà el 2022. 

Es tracta d’un volum gruixut de quasi cinc-centes pàgines, on l’anciana supervivent Lee Ok-Sun, tot responent les preguntes de l’autora, narra tota una vida de contínues desgràcies en la qual (segons el propi testimoni) no hi hagué lloc per cap moment de felicitat. Nascuda en una família coreana molt humil, des de ben petita va tenir cura dels seus germans. Fou enviada a fer de criada, quan encara era una nena, i va anar passant d’una mala experiència a una altra de pitjor fins que va acabar com a esclava sexual al servei de l’exèrcit japonès en una base aèria xinesa. Dona analfabeta i ignorant de les beceroles de la vida, Lee Ok-Sun ho va haver d’aprendre tot a la força, demostrant una admirable resiliència.

Podeu comptar que es tracta d’una història molt cruel, que només es permet respirar de tant en tant a través de les amargues riallades que deixa anar la protagonista. El llibre serveix com a denúncia d’aquest sinistre episodi no gaire conegut i que el govern japonès només va reconèixer quan ja era massa tard.

El tractament gràfic és molt interessant, perquè en les escenes infantils inicials adopta un estil ingenu i amb grans espais de fons blanc. A mesura que Lee es fa adulta, les vinyetes s’omplen d’obscuritat i el dibuix esdevé molt més madur en la representació de la gestualitat humana. Obren i tanquen cada capítol il·lustracions que ocupen tota la plana amb belles però amenaçadores imatges de la natura i el paisatge.

«Hierba» ha guanyat un munt de premis i ha estat comparada amb altres novel·les gràfiques que han explicat de forma corprenedora terribles desastres humanitaris amb la intenció d'anomenar-lo el còmic de l'any. Poc importa buscar-li més mèrits dels que ja té, els d’una història de negra humanitat que deixa una petja indeleble en el lector que gosi acostar-s’hi.

Esclaves de la dansa

La sèrie francesa L’Opéra (Disney+), encara que tingui aquest títol, va de ballet. La raó d’aquesta discrepància aparent és senzilla: la sèrie està ambientada al Palais Garnier de París, edifici que des de l’any 1875 fins el 1989 (quan es va inaugurar el teatre de la Bastilla) va funcionar com a òpera de la ciutat i que actualment està dedicat exclusivament a la dansa. I, encara que un rètol inicial adverteixi que qualsevol similaritat amb la realitat és pura coincidència, fa la sensació que el que s’explica té una important base documental. (Farem els ulls grossos que algunes escenes han estat filmades a l’interior de l’òpera de Lieja).

Com sempre que es parla de ballet, s’insisteix molt en els sacrificis que comporten la seva pràctica i en la quantitat de víctimes que van quedant pel camí, de les quals L’Opéra se centra en tres. Zoé Monin és una primera ballarina («étoile») que, a causa de desenganys amorosos, ara viu una mica de les rendes i corre el perill de ser acomiadada. Flora Soumaré és una becària que, pel fet de ser de raça negra, no rep les oportunitats que mereixeria. Aurore Grandsire es dedica a la dansa per tradició familiar, però no té gens clar que aquesta sigui la seva veritable vocació. Finalment, per tancar el cercle de protagonistes, hi ha Sébastien Cheneau, el director de la companyia, que ha de fer equilibris per controlar el nivell artístic sense indisposar-se amb cap dels nombrosos mecenes.

Del correcte repartiment, on abunda la jovenalla, destaca la bella Ariane Labed, que ja ha rebut més d’un premi pel paper de la ballarina desencantada i una mica cabra boja. Sempre em sorprèn com els actors poden passar per grans dansaires (o per mestres del piano) en una pantalla. Suposo que això també és actuar, tot i que algunes ajudes digitals hi deu haver.

Les trames incideixen en qüestions del tot previsibles —sexe, enveges, competitivitat, drogues, intrigues polítiques,  problemes de logística…—, però sempre en un to ponderat que evita qualsevol truculència. Aquesta és la principal virtut o el principal defecte de L’Opéra, que tanta equanimitat pot convertir els seus excel·lents episodis en luxosos embolcalls una mica insípids des del costat dramàtic. De segur que el programa guanya molt, si ets un aficionat a la dansa (que jo no soc).