Alícia: un intent de guia de lectura

Començaré pel que potser sigui una obvietat: Alícia és la protagonista de dos llibres de Carroll. Després de l’èxit espaterrant d’Alice’s Adventures in Wonderland (1865), l’any 1871 es publicà Through the Looking-Glass And What Alice Found There. És una aventura més autoconscient, més cerebral i potser un xic més fosca. Moltes adaptacions posteriors han barrejat els episodis de les dues obres i a mi sovint se’m fa difícil destriar quin personatge pertany a quin llibre. Si se’m demana l’opinió, crec que cal llegir-los tots dos, i en l’ordre en que foren escrits, encara que són narracions gairebé independents.

Les aventures d’Alícia, com cap altre llibre, han atret excel·lents il·lustradors (i algun dia parlaré d’ells), però els dibuixos de John Tenniel estan tan íntimament lligats al text original que en qualsevol biblioteca familiar hi hauria d’haver una edició d’Alícia que els inclogués (a més, són molt bons!).

Queda la qüestió més peluda. Cal explicar Alícia? Vull dir, si cal acompanyar el text amb notes a peu de pàgina. Quan Carroll publicà el seu llibre, petits i grans rigueren i en gaudiren sense necessitat de més aclariments. Malauradament, de nens victorians ja no en queda cap sobre la capa del planeta, per no quedar, ja no queden ni adults eduardians. Els temps han canviat tant que moltes bromes han esdevingut incomprensibles fins i tot pels britànics. Explicar el mecanisme d’un acudit li treu part de la gràcia, però millor això que no trobar-ne cap. Per exemple, el text és ple de paròdies de poemes moralitzants de l’època, ben coneguts pels lectors de llavors, però desconeguts per a un lector d’aquí. Tenir a l’abast el poema satiritzat em sembla imprescindible per a qualsevol lector que vulgui copsar el treball de Carroll.

Sé que les notes més o menys erudites dificulten la lectura, però en aquestes històries de Carroll no hi ha cap continuïtat narrativa, tot és episòdic, i és més important el detall que el desenvolupament. Per això em declaro defensor dels textos que venen acompanyats de notes aclaridores de la pompa i circumstància victoriana i d’altres qüestions no menys importants de lògica, metafísica o matemàtica. En aquest sentit, Martin Gardner és una referència absoluta, per això la seva “The Annotated Alice”, que comprèn les dues aventures, és de lectura obligada pels que llegiu en anglès. Una alternativa més econòmica, ben farcida d’informació suplementària és la de Penguin Classics en edició de Hugh Haughton. A més, en un apèndix, conté el text original del conte que va regalar a Alice Liddell on encara no apareixien episodis tan coneguts com el de la festa del barretaire boig.

Lamento dir que l’oferta catalana no presenta gaires alegries. Som un país petit i quan es tradueix una obra sembla que ja no cal tornar-ho a intentar. Per començar existeix la traducció de Carner (Editorial Juventud) de la primera de les aventures. Del poeta podeu esperar un llenguatge arcaïtzant i una mica refistolat. Sembla ser que no és la traducció més afortunada del Príncep (i les il·lustracions de Lola Anglada són encisadores, però del tot inadequades). Com a llibre és molt bonic, un altre dia en parlaré (a menys que Galderich, que ho faria millor, accepti el repte), però jo quan començo a llegir “margaridoies”, que el conill exclama “Ave Maria!” i que s’utilitzen expressions com “no parant-se gens ni mica a considerar com Mare de Déu en sortiria”, la veritat és que em venen totes les picors. A més no està anotada.

Víctor Compta publicà a Barcanova l’any 1990 una traducció introbable que sospito que és millor del que sembla. El volum es titula “Les aventures d’Alícia”, conté els dos llibres d’Alícia, les il·lustracions de Tenniel i notes de Ramon Buckley.

La versió que trobareu més fàcilment a les llibreries és la de Salvador Oliva (tant a Empúries com a labutxaca). En el seu dia va rebre un premi internacional de traducció, que no sé de quin cel li va baixar. Ha estat una traducció criticada per les seves omissions i descuits, i el traductor/poeta s’ha excusat, tot adduint les presses imposades per l’editorial. Té les il·lustracions de Tenniel, però no conté a penes notes i es limita a la primera de les aventures.

D’A través de l’espill, hi ha la traducció d’Amadeu Viana a Quaderns Crema. Pràcticament introbable. Em sembla molt trist que, fora de les biblioteques sigui impossible trobar aquesta obra en català.

En castellà, per sentimentalisme, perquè van ser les primeres que vaig llegir, les edicions en format més petit d’Alianza Editorial em semblen excel·lents. La traducció i notes de Jaime de Ojeda, tot i que són més modestes que les de Gardner, presenten tot el que cal saber sobre les dèries victorianes de l’autor. Barates i recomanables.

Existeix l’Alícia anotada per Martin Gardner, en un luxós (i car) volum, editat per Akal l’any 1999. El traductor és Francisco Torres Oliver i d’entrada m’ha semblat competent. Una bona opció si voleu gastar-vos prop de 60 euros. Valdemar té una edició en tapa dura amb tot el que cal (les dues Alícies, Tenniel, anotacions) a càrrec de Mauro Armiño. Conté a més obres d’altres il·lustradors, entre elles les originals de Carroll. Un llibre més bonic i voluminós que el d’Alianza, però no tan prohibitiu com el d’Akal.

Cátedra té les dues aventures en un sol volum, amb les il·lustracions i notes de Manuel Garrido. Donat el caire de la col·lecció, l’aparell crític pot ser excessiu per alguns i la traducció no m’ha convençut. Edhasa reuneix en un llibre les dues aventures i “La caça del snark”, traduïdes per Luis Maristany, amb les il·lustracions clàssiques, incloent-hi les menys conegudes del snark, però sense notes.

Si descobreixo alguna cosa més, ja us en informaré. I per descomptat les vostres aportacions sempre són molt benvingudes.

Idil·li d’una tarda d’estiu

Primera pàgina del manuscrit ofert a Alice Liddell

Succeí una càlida tarda, un 4 de juliol de 1862. El lloc, prop de la ciutat universitària d’Oxford. El reverend Charles Lutwidge Dodgson, professor de matemàtiques i lògica a Christ Church, i el seu col·lega Robinson Duckworth llogaren una barca de rems per dur tres de les filles del degà Henry Liddell en una excursió pel riu Tàmesi. Sempre he volgut imaginar aquest llegendari passeig banyat per una llum daurada que desdibuixaria els detalls i deixaria només els contorns, hi veig les branques caigudes dels salzes i els joncs de la riba, potser alguna libèl·lula... Com no conec aquest paisatge anglès, és possible que m’erri, que l’estigui moblant d’inversemblances, enlluernat per l’adjectiu golden que tant es repetirà a l’entorn d’aquesta tarda històrica.

"All in the golden afternoon
Full leisurely we glide..."

Se sap, això sí, que prop de Godstow s’aturaren a berenar a l’ombra d’un paller i que Alice, la mitjana de les tres nenes Liddell, va demanar-li al reverend que els expliqués un conte, com havia fet moltes altres vegades en tardes similars. Dodgson començà a improvisar la història d’una nena que, no casualment, es deia Alice, la qual, tot perseguint un conill blanc acabava en un món de fantasia on li succeïen les aventures més insòlites. Per divertir el seu auditori, el jove professor devia farcir la seva narració d’estirabots inesperats, de còmics jocs de paraules i de referències a gent que les nenes coneguessin. El resultat devia de ser tan excitant que la petita Alice, que llavors tenia 10 anys, va demanar-li al reverend que escrigués tot el que els havia explicat.

Tot i que Dodgson hi accedí, l’encàrrec s’anà demorant. Vull pensar que, a mesura que posava en paper la seva invenció, devia engrescar-se tot sol afegint episodis i bromes que anessin més enllà de la immediatesa de la narració oral. En mostrar el seu manuscrit incomplet als fills del seu amic George MacDonald, aquests respongueren amb tal entusiasme, que a partir d’aquest moment començà a germinar la idea de la seva publicació.

Il·lustració de Carroll del llac de llàgrimes.

El manuscrit de les titulades “Alice’s Adventures Under Ground” finalment arribaren a mans de la seva inspiradora el novembre de 1864, gairebé dos anys i mig després del benaurat passeig pel riu. El text anava acompanyat de 37 il·lustracions, més aviat matusseres, del propi Dodgson. Però ja mesos abans una versió del manuscrit s’havia enviat a l’editor Macmillan, que l’acceptà d’immediat. Les il·lustracions foren encarregades al caricaturista polític John Tenniel i el títol esdevingué “Alice’s Adventures in Wonderland”. Donat el caire lleuger de l’obra, Dodgson optà per presentar-la sota el nom de ploma de Lewis Carroll (una inversió alterada etimològicament dels seus noms de fonts que venia utilitzant des de 9 anys enrere).

La seva publicació el 1865 fou un èxit fulgurant que aviat s’estengué a la resta del món. Se succeïren les edicions i ben aviat les traduccions. La fama universal de Lewis Carroll eclipsà la figura de l’endreçat reverend Dodgson qui, tot i que començava a obtenir guanys considerables amb els seus escrits, preferí continuar amb la seva feina fosca de professor de matemàtiques.

Es diu que, després de la Bíblia, no hi ha cap llibre més conegut a Gran Bretanya que el de les aventures d’Alícia, i segurament a molts altres països serà difícil trobar algú que no hagi sentit parlar de la nena que perseguia un conill blanc. I mentre 150 anys més tard aquest mite continua ben viu, poblat de personatges que, per familiaritat, ja són una mica nostres, la seva imatge fundacional ha quedat per sempre suspesa en el temps, immobilitzada en una tarda d'ambre de 1862.

Analfabets sentimentals

foto Aaron Webb
Fa 4 mesos vaig prometre que aviat comentaria la segona novel·la de la meva amiga Carme Torras. He trigat una mica i no tinc més excuses que les habituals: les vacances, el meu amic Ferriol i Vasili Grossman. Però finalment, després d’una recerca una mica laboriosa, perquè ja se sap que un llibre en català editat l’any passat no te’l trobes a la primera llibreria on entres, he pogut complir la promesa.

“La mutació sentimental” (Pagès editors, 2008), que així es titula la novel·la, va guanyar el X Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo que convoca l’ajuntament de Mataró. Es tracta per tant d’una novel·la de gènere i d’un gènere, a més, que pràcticament desconec. Els experts podran dir a quin corrent s’adscriu el llibre, si té influència d’aquest o aquell altre autor, si aborda qüestions originals o desenvolupa les idees d’un altre. Com jo en sóc un ignorant, només puc dir si la novel·la, estrictament com a tal, funciona; i sí, i tant que funciona.

Ens trobem al segle XXII i la tecnologia sembla haver resolt bona part dels problemes de la Humanitat: el dolor s’ha eradicat, la mort s’oculta darrera d’eufemismes, el sexe és una qüestió merament gimnàstica d’obtenció de plaer i cadascú viu acompanyat d’un robot que literalment et soluciona la vida. Però aquesta societat, aparentment feliç, no és del gust de tothom, hi ha qui creu que el preu que es paga per aquest hedonisme despreocupat és massa alt (si una cosa sé és que darrera de tota bona narració de ciència-ficció, una distopia ensenya les orelles).

D’una banda, alguns dels artífexs de l’aparell tecnològic detecten que estan perdent creativitat, que estan convertint-se en dròpols mentals després de tants anys de dependència de les màquines. De l’altra, un moviment contracultural intenta viure al marge de la tecnologia i recuperar sentiments d’èpoques passades que amb el temps s’han perdut.

En aquest escenari hi arribarà un cos estrany, la Cèlia, una nena vinguda del segle XXI, hibernada a causa d’una malaltia greu que un segle més tard pot ser guarida. El destí d’aquests nens salvats in extremis és l’adopció, un procés que sempre implica bones dosis d’estranyament, però si a més et canvien d’època, l’estranyament és absolut. Cèlia té 13 anys i és més gran que els “adoptats” habituals. Això vol dir que ha arribat impregnada dels trets d’una humanitat passada que li serà difícil d’oblidar. És lògic doncs que tecnòcrates i ludites lluitin per apropiar-se de la seva ànima a la recerca de solucions a la percebuda decadència...

Carme Torras, pel que jo sé, ha dedicat tota la seva carrera laboral (especialment des de la UPC) a acostar el “pensament” de les màquines al de les persones. Per tant, tot el que ens pugui dir sobre els perills de la delegació tecnològica estic segur que serà pertinent i ben fonamentat. La novel·la, en aquest sentit, ofereix abundosos i inesperats motius per la reflexió sobre unes qüestions que ens estan afectant a tots. Qui no ha llegit alguna d'aquestes notícies apocalíptiques en les quals hom es lamenta que la gent no llegeix o que l'escola no fomenta la memorització? La Carme, que prové de la branca de ciències, entenc que defensa un avenç tecnològic adreçat a potenciar l'individu.

Però com que no m’agraden les novel·les de tesi (i aquesta no ho és), la gràcia és que conté també la seva peripècia i el seu misteri. Escrita impecablement bé, només li retrauria el seu afany de retratar tots els punts de vista a cada escena, cosa que em distreu i em dificulta la lectura. Afegiu-hi unes gotes d'humor i de drama per amorosir l'eixutesa dels robots i amb això hi trobareu una novel·la tan entretinguda com reflexiva sobre uns temes ben inusuals a les lletres de casa nostra. Busqueu-la, no us en penedireu.

[Un assumpte del tot tangencial, fruit de la meva immersió actual a l’univers Carroll: tot llegint aquesta novel·la protagonitzada per una nena enfrontada a un desconegut mon de meravelles (i on tampoc falten algunes endevinalles lògico-numèriques) ha estat inevitable pensar en l’heroïna carrolliana. No sé si és casual que Cèlia sigui un anagrama d’Alice; si fos de tot casual, provaria que qualsevol que s’enfronti a un text amb un prejudici al cap serà capaç de demostrar el que vulgui.]

Alícia després d’Alícia

Helena Bonham-Carter de Reina de Cors o "què no faria jo pel meu marit".
L’altre dia llegia al “message board” de l’escriptor de narrativa fantàstica Neil Gaiman (un dels molts hereus de Carroll), el següent comentari:

"Alícia en Terra de Meravelles, què té d’especial? Finalment he llegit “Alícia en Terra de Meravelles”, i per totes les referències que trobes a la cultura pop, m’esperava alguna cosa psicodèlica i estranyament fosca sota una capa d’innocència infantil. Era realment el que semblava: un dolç conte per nens amb algunes parts estranyes però sense cap perill real. D’on venen doncs totes les rareses de Jefferson Airplane i Batman i Matrix i American McGee’s Alice (videojoc en clau d’horror)?"

La comprensible perplexitat d’aquest noi australià no era assuaujada pels seus interlocutors, tots ells desconeixedors del context en el que fou escrita l’Alícia de Lewis Carroll. I és que es dóna la curiosa paradoxa que en temps d’un excés d’informació, les fonts originals han quedat sepultades sota les seves reinterpretacions i l’últim que se li acut a un fill d’aquesta generació és tirar del fil a la recerca del text mare. Vivim en temps postmoderns de reelaboració lúdica dels clàssics, però no sempre el públic disposa de la carta de navegar i així és lògic que els consumidors puguin arribar a pensar que Alícia és una nena proto-gòtica o una psicodèlica avant la lettre.

Els llibres d’Alícia, els que va escriure Carroll, ofereixen (i agraeixen) múltiples lectures i són una font d’inspiració inesgotable, per això són justament uns clàssics. Aquests dies, per exemple, s’estrena al Teatre Lliure la versió de Carlota Subirós i l’any que ve tindrem als cinemes l’esperada visió de Tim Burton. Sense conèixer cap de les dues, imagino que per gaudir-les com cal no serà sobrer estar familiaritzat amb l’original i no voler començar la casa per la teulada.

I és que d’Alícia s’han fet tantes versions, perversions, refregits i simplificacions (entre elles un dels Disneys menys memorables que recordo), que acabes per no saber què és genuí i què és pura derivació. Potser ja és hora que refresquem la memòria i ens acostem a aquella plàcida tarda d’estiu en la que tot va començar... Som-hi doncs?

Un món de metros: Sant Petersburg

Inaugurat el 1955 (grans problemes amb les filtracions d'aigua)

60 estacions

110 quilòmetres de vies

És original, sí, però no enamora. Les estacions d'enllaç multicolors són definitivament kitsch.

Col·leccions

—No pren sucre?

—Amb el cafè mai.

—Llavors em permetrà que li agafi el sobret...

—Llaminer...

—No, no, és que en faig col·lecció.

—Típic —diu ella.

—Típic de què? —ha preguntat ell.

—Típic dels homes, qui més qui menys tots vostès tenen una vena col·leccionista.

—No entenc per què ho diu això, no creu que generalitza? I de dones col·leccionistes no n’hi ha? Per exemple, tinc una tieta que, quan surto de viatge sempre em demana que li dugui algun petit mussol de record, figuretes de terrissa, de fusta, bibelots, ja sap.

—Estic segura que no és el mateix. No crec que la seva tieta senti cap afany ni classificador ni completista, això d’ella no deu passar d’una afició. Digui la veritat, oi que a la seva tieta tot li està bé?

—Si he de ser-li sincer, a la meva tieta tot li deu estar bé, ja que va morir fa dos anys. Però té raó, mai no la vaig considerar una veritable col·leccionista.

—En canvi vostè, estic segura que segueix un mètode, que s’ha imposat unes metes pel seu col·leccionisme...

—Li he de confessar que la seva perspicàcia em fascina. Evidentment no es pot anar aplegant sobrets de sucre a la babalà. En el meu cas només recullo mostres de cafeteries de Barcelona ciutat.

—I els deu tenir ben endreçats, ficats en capsetes o algun altre sistema d’arxiu.

—Sí, esclar, una mica d’ordre és convenient. Sap?, m’està fent sentir com una mena de neuròtic, però li asseguro que és una activitat que només m’ocupa dues o tres hores per setmana. Creu que aquesta dèria innocent pot representar un obstacle en la nostra incipient relació?

—No, no, m’agrada conèixer les seves petites manies, només volia confirmar la meva teoria.

—I quina és aquesta teoria? Em deleixo perquè me l’expliqui.

—Doncs miri, segons el meu parer, que els homes mai no maduren del tot, que per molts anys que vagin fent sempre conserven un peu a l’adolescència...

—Les dones en canvi...

—Les dones podem enamorar-nos d’un ídol de la cançó als 15 anys, però la tonteria rarament ens durarà més de dues temporades; en canvi vostès, els homes, poden ser infidels a totes les dones que diuen estimar, però la seva lleialtat a l’escriptor predilecte o al músic escollit serà de per vida. Mantenen aquestes adhesions a una afició, a un hobby, com a prolongacions naturals dels seus jocs infantils.

—Ens acusa d’immadurs, vaja. No ens té en molt alt concepte, que diguem.

—De falta de compromís, diria jo, especialment quan vénen mal dades.

—Sort de la seva existència doncs, de les dones vull dir, si no la nostra civilització s’esfondraria.

—M’hauria d’haver mossegat la llengua, què pensarà de mi?

—Al contrari, m’interessa molt, no sap com valoro la independència de criteri. Si em dóna una oportunitat, confio a convèncer-la que es troba davant d’una excepció a les seves teories. Què li sembla que fem ara?

—Què proposa?

—És gairebé hora de sopar. Tinc feta una reserva en un bon restaurant amb magnífiques vistes sobre la ciutat, li ve de gust?

—Està molt segur de si mateix, i si ara li digués que no?

—I interrompre una conversa tan interessant? O em falla totalment la intuïció o vostè en té tantes ganes com jo.

—Realment, senyor Barbablava, és un pou de sorpreses.

—Ja ho anirà veient, senyoreta, ja ho anirà veient.

Ofensiva Carroll

Foto de Julia Margaret Cameron (que quedi clar!)

Fa poc han coincidit a la catosfera que llegeixo tres apunts referits a l’escriptor Lewis Carroll. Tots tres incidien en la seva faceta de fotògraf més que no pas en la d’escriptor, un aspecte de la seva obra que amb els anys es valora cada vegada més. Com sempre que es parla actualment de Carroll no han faltat comentaris sobre la seva suposada pedofília.

Les paraules “pederàstia” i “pedofília” tenen el poder màgic de fer-nos dreçar les orelles automàticament, perquè en els temps que corren poques inclinacions humanes es consideren més execrables que aquestes. La qüestió és prou complexa i no crec que es pugui dimonitzar indiscriminadament com pretendria la correcció política, que hi ha molts matisos i que, de vegades, la pederàstia és la conseqüència d’unes lleis determinades tan arbitràries com les de l’edat de consentiment sexual. Però ara no em penso ficar en aquests aiguamolls.

Carroll visqué en una època diferent a la nostra, en la qual la representació de la nuesa infantil es considerava el súmmum de la innocència. Cal recordar que les fotos que l’escriptor feia de nenes en diferents graus de disfressa o de despullament comptaven sempre amb l’aquiescència dels pares de les criatures i que no ens ha arribat cap notícia d’escàndol al respecte. Carroll no només fotografiava infants, sinó que era un expert paisatgista i va retratar alguns dels seus més cèlebres contemporanis com el poeta Tennyson, l’actriu Ellen Terry, el pintor John Everett Millais o la fotògrafa Julia Margaret Cameron.

No hi ha indicis que l’escriptor mantingués cap relació sentimental amb dones adultes i del que passava dins del seu cap és possible que mai no en sapiguem res. Però per fer conjectures déu va inventar els acadèmics, i aquests (esperonats per les lliçons de Sant Sigmund Freud) fa anys que furguen els llençols del reverend Dodgson a la recerca de taques de semen, un semen més teòric que real, cal dir. La investigació policial duta a terme pels experts ha conduït a extrems ridículs, com si el pobre Carroll segués al banc dels acusats en un judici pòstum per suposada pederàstia.

En els darrers anys fins i tot ha aparegut un nou corrent de pensament que s’ha erigit en el paper d’advocat defensor. Segons aquests estudiosos la família de Carroll destruí a la seva mort documents que revelarien les seves nombroses aventures amb dones casades, un fet que en aquella època resultava molt més escandalós que la contemplació de cossos impúbers.

I tot això a qui pot importar-li, apart de quatre estudiosos a la recerca d’una càtedra? Els protagonistes d’aquestes històries són tots morts i enterrats, però la meravellosa obra de Carroll continua ben viva entre nosaltres. Per això em dol que, quan se’l menciona, tothom s’afanya a apuntar la seva suposada pederàstia (com si fos la resposta adequada a una pregunta del “Trivial Pursuit”) i, en canvi, es confessa una ignorància total o parcial dels seus escrits.

Com a tothom, a mi també m’agrada fer safareig, però seria ben trist que d’aquí uns anys a Lewis Carroll se’l recordés exclusivament com un antic autor pederasta prohibit a totes les biblioteques públiques del planeta. Ja vaig escriure en un altre apunt, que ara no localitzo, que sembla ser que a Bertrand Russell li pudia molt l’alè. Però aquestes no són les qüestions pertinents. Per això, per dirigir les mirades en la direcció que veritablement importa, enceto aquí el que he batejat com “Ofensiva Carroll”, una sèrie d’apunts que, si més no, em produirà un immens plaer escriure’ls. Espero que una part d’aquest plaer se us encomani.