dijous, 5 de novembre de 2009

Analfabets sentimentals


foto Aaron Webb
Fa 4 mesos vaig prometre que aviat comentaria la segona novel·la de la meva amiga Carme Torras. He trigat una mica i no tinc més excuses que les habituals: les vacances, el meu amic Ferriol i Vasili Grossman. Però finalment, després d’una recerca una mica laboriosa, perquè ja se sap que un llibre en català editat l’any passat no te’l trobes a la primera llibreria on entres, he pogut complir la promesa.

“La mutació sentimental” (Pagès editors, 2008), que així es titula la novel·la, va guanyar el X Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo que convoca l’ajuntament de Mataró. Es tracta per tant d’una novel·la de gènere i d’un gènere, a més, que pràcticament desconec. Els experts podran dir a quin corrent s’adscriu el llibre, si té influència d’aquest o aquell altre autor, si aborda qüestions originals o desenvolupa les idees d’un altre. Com jo en sóc un ignorant, només puc dir si la novel·la, estrictament com a tal, funciona; i sí, i tant que funciona.

Ens trobem al segle XXII i la tecnologia sembla haver resolt bona part dels problemes de la Humanitat: el dolor s’ha eradicat, la mort s’oculta darrera d’eufemismes, el sexe és una qüestió merament gimnàstica d’obtenció de plaer i cadascú viu acompanyat d’un robot que literalment et soluciona la vida. Però aquesta societat, aparentment feliç, no és del gust de tothom, hi ha qui creu que el preu que es paga per aquest hedonisme despreocupat és massa alt (si una cosa sé és que darrera de tota bona narració de ciència-ficció, una distopia ensenya les orelles).

D’una banda, alguns dels artífexs de l’aparell tecnològic detecten que estan perdent creativitat, que estan convertint-se en dròpols mentals després de tants anys de dependència de les màquines. De l’altra, un moviment contracultural intenta viure al marge de la tecnologia i recuperar sentiments d’èpoques passades que amb el temps s’han perdut.

En aquest escenari hi arribarà un cos estrany, la Cèlia, una nena vinguda del segle XXI, hibernada a causa d’una malaltia greu que un segle més tard pot ser guarida. El destí d’aquests nens salvats in extremis és l’adopció, un procés que sempre implica bones dosis d’estranyament, però si a més et canvien d’època, l’estranyament és absolut. Cèlia té 13 anys i és més gran que els “adoptats” habituals. Això vol dir que ha arribat impregnada dels trets d’una humanitat passada que li serà difícil d’oblidar. És lògic doncs que tecnòcrates i ludites lluitin per apropiar-se de la seva ànima a la recerca de solucions a la percebuda decadència...

Carme Torras, pel que jo sé, ha dedicat tota la seva carrera laboral (especialment des de la UPC) a acostar el “pensament” de les màquines al de les persones. Per tant, tot el que ens pugui dir sobre els perills de la delegació tecnològica estic segur que serà pertinent i ben fonamentat. La novel·la, en aquest sentit, ofereix abundosos i inesperats motius per la reflexió sobre unes qüestions que ens estan afectant a tots. Qui no ha llegit alguna d'aquestes notícies apocalíptiques en les quals hom es lamenta que la gent no llegeix o que l'escola no fomenta la memorització? La Carme, que prové de la branca de ciències, entenc que defensa un avenç tecnològic adreçat a potenciar l'individu.

Però com que no m’agraden les novel·les de tesi (i aquesta no ho és), la gràcia és que conté també la seva peripècia i el seu misteri. Escrita impecablement bé, només li retrauria el seu afany de retratar tots els punts de vista a cada escena, cosa que em distreu i em dificulta la lectura. Afegiu-hi unes gotes d'humor i de drama per amorosir l'eixutesa dels robots i amb això hi trobareu una novel·la tan entretinguda com reflexiva sobre uns temes ben inusuals a les lletres de casa nostra. Busqueu-la, no us en penedireu.

[Un assumpte del tot tangencial, fruit de la meva immersió actual a l’univers Carroll: tot llegint aquesta novel·la protagonitzada per una nena enfrontada a un desconegut mon de meravelles (i on tampoc falten algunes endevinalles lògico-numèriques) ha estat inevitable pensar en l’heroïna carrolliana. No sé si és casual que Cèlia sigui un anagrama d’Alice; si fos de tot casual, provaria que qualsevol que s’enfronti a un text amb un prejudici al cap serà capaç de demostrar el que vulgui.]

12 comentaris:

  1. L'operació Carroll veig que cada dia és més subtil!

    ResponElimina
  2. Galderich, ha estat pura casualitat. No tinc intenció que l'ofensiva sigui diària (cal despistar l'enemic).

    ResponElimina
  3. Me encanta la ciencia-ficción, y el tema de la novela parece muy prometedor. ¿Sabes si la han editado en castellano? Admito que no me veo capaz de leer toda una novela en catalán :-(

    ResponElimina
  4. Sufur, me temo que no hay versión en castellano. Lástima porque seguro que te interesaba.

    ResponElimina
  5. Quina troballa de foto, allau!

    No sabia el per què de Cèlia (un nom poc comú, que sona més aviat antic, amb l'única particularitat de ser una esdrújola amb poques lletres). Ara ja ho sé.

    Pel que veig, ser de la mateixa quinta i haver compartit tantes hores al pati de ciències deu deixar empremta i punts de vista semblants que desafien el pas del temps... i que per molts anys!

    ResponElimina
  6. Trobes links amb el Carroll a tot arreu, tu! No em crec que sigui casual... ;-) El llibre de la Carme està molt bé. Escriure ciència ficció en aquest país és ser valent (o suïcida). A sobre fer-ho així de bé és inusual.

    ResponElimina
  7. Això, Carme... i que per molts anys!

    ResponElimina
  8. Salvador, com que la Carme és amiga, diré que és valentia.

    ResponElimina
  9. Jo reconec que no sóc massa de ciència-ficció. Malgrat tot , el que proposa aquesta novel·la em sembla molt ambiciós i interessant.No l'he llegit, però pel que expliques podria situar-se en el terreny distòpic d'Aldous Huxley. I en aquest àmbit, és on la ciència-ficció em resulta més suggestiva.

    ResponElimina
  10. anotat a la llista per la propera compra compulsiva de llibres :) adoro la ciència ficció, o millor: la ficció científica :)

    ResponElimina
  11. Sí, Jaume, part del plantejament pot fer pensar en el Mon Feliç; però la visió de la Carme és més realista i versemblant.

    ResponElimina
  12. Ben fet, Clídice, el que importa és que és una bona novel·la.

    ResponElimina