dimecres, 4 de novembre de 2009

Alícia després d’Alícia


Helena Bonham-Carter de Reina de Cors o "què no faria jo pel meu marit".
L’altre dia llegia al “message board” de l’escriptor de narrativa fantàstica Neil Gaiman (un dels molts hereus de Carroll), el següent comentari:
"Alícia en Terra de Meravelles, què té d’especial? Finalment he llegit “Alícia en Terra de Meravelles”, i per totes les referències que trobes a la cultura pop, m’esperava alguna cosa psicodèlica i estranyament fosca sota una capa d’innocència infantil. Era realment el que semblava: un dolç conte per nens amb algunes parts estranyes però sense cap perill real. D’on venen doncs totes les rareses de Jefferson Airplane i Batman i Matrix i American McGee’s Alice (videojoc en clau d’horror)?"

La comprensible perplexitat d’aquest noi australià no era assuaujada pels seus interlocutors, tots ells desconeixedors del context en el que fou escrita l’Alícia de Lewis Carroll. I és que es dóna la curiosa paradoxa que en temps d’un excés d’informació, les fonts originals han quedat sepultades sota les seves reinterpretacions i l’últim que se li acut a un fill d’aquesta generació és tirar del fil a la recerca del text mare. Vivim en temps postmoderns de reelaboració lúdica dels clàssics, però no sempre el públic disposa de la carta de navegar i així és lògic que els consumidors puguin arribar a pensar que Alícia és una nena proto-gòtica o una psicodèlica avant la lettre.

Els llibres d’Alícia, els que va escriure Carroll, ofereixen (i agraeixen) múltiples lectures i són una font d’inspiració inesgotable, per això són justament uns clàssics. Aquests dies, per exemple, s’estrena al Teatre Lliure la versió de Carlota Subirós i l’any que ve tindrem als cinemes l’esperada visió de Tim Burton. Sense conèixer cap de les dues, imagino que per gaudir-les com cal no serà sobrer estar familiaritzat amb l’original i no voler començar la casa per la teulada.

I és que d’Alícia s’han fet tantes versions, perversions, refregits i simplificacions (entre elles un dels Disneys menys memorables que recordo), que acabes per no saber què és genuí i què és pura derivació. Potser ja és hora que refresquem la memòria i ens acostem a aquella plàcida tarda d’estiu en la que tot va començar... Som-hi doncs?

22 comentaris:

  1. Fa anys que busco l'edició il·lustrada per Lola Anglada (l'original catalana) a bon preu, però sembla missió impossible.

    Si ets capaç de llegir-la en anglès, t'envejo. I molt.

    ResponElimina
  2. jo la tinc! la versió amb les il·lustracions de Lola Anglada, és dels llibres que viatgen amb mi. Jo la vaig rellegir fa pocs anys, en va valdre la pena.

    ResponElimina
  3. ja ho veig que hauré de cercar una edició amb un pròleg decent i llegir-me-la. Pesats, que sou uns pesats! :)

    ResponElimina
  4. El Disney és fluixíssim. En canvi, tinc un record memorable de la versió dels anys 30 amb Edward Everett Horton, W.C. Fields, Gary Cooper, Cary Grant... visualment, Tenniel pur!
    Tan memorable que em fa pànic tornar-la a veure i destruir un record tan bo...

    ResponElimina
  5. Joan, no sé si busques primeres edicions, si no, Editorial Juventud te la ven per 18 € a la seva web.

    I, sí, ara intento llegir-la en anglès però amb totes les crosses que vulguis.

    ResponElimina
  6. A més, Maria, la traducció és d'en Carner o sigui que poca broma.

    En algun apunt proper ja parlaré de la quantitat de llumeneres que s'han sentit atretes per Carroll.

    ResponElimina
  7. Clídice, tranquil·la, el pròleg ja te l'estic fent en petites dosis aquí al bloc.

    ResponElimina
  8. Sí, Santi, jo també en tinc un bon record, encara que no juraria per la seva fidelitat a l'original.

    Recordo que, quan la van anunciar a la televisió, em pensava que el paper d'Alícia el faria Cary Grant (i no).

    ResponElimina
  9. Ha, ha... veig que l'"Operació Carroll" va endavant! Convertim els infidels!

    ResponElimina
  10. Confesso no haver llegit l'original i estar contaminat per totes les reinterpretacions pop posteriors. Sóc un infidel a punt per a ser convertit!

    ResponElimina
  11. arribada a aquest punt de claudicació definitiva, et demano, no, t'exigeixo, que em recomanis una edició, en català a poder ser, que sigui digna de ser llegida en un faristol (o sigui que hi hagi molts "sants") i que no faci necessari fer una segona hipoteca a la casa. Senquiu :)

    (amb el meu english-potato-level em seria força complex llegir-la)

    ResponElimina
  12. tal com dius, ja fa bastants anys vaig decidir rebuscar a "les fonts originals" què hi havia, què era alló que havia influit tant a tanta penya "rara". Per la meva desgràcia el llibre em va deixar més aviat fred. Vull dir que pres en sentit "absolut", descontextualitzat del sXIX, paga el peatge de totes les coses "rares" que s'han escrit i filmat des d'aleshores, de tot el fondo que s'ha baixat pel pou, tants miralls, tant mons dins de mons dins de mons dins de mons. Vaya, el merit indubtable d'haver obert camí.

    Sobre referències de la cultura pop, un dels grups que més relació hi veig amb tot aquell mon són els Scarlet's Well (el grup del Bid, líder dels Monochrome Set ).

    ResponElimina
  13. Què més voldria, Galderich! Ho intentarem.

    ResponElimina
  14. Clídice, properament parlaré de les edicions més recomanables, deixa que m'ho estudii una mica més.

    ResponElimina
  15. Salvador, et dic el mateix que la Clídice. En el teu cas, compto que superes el potato-level.

    ResponElimina
  16. Mr. Towers, els llibres d'Alícia per valorar-los com cal s'han de llegir tenint molt en compte el context, preferiblement en edicions anotades. En parlaré aviat.

    No conec Scarlet's Well. Gràcies per la referència.

    ResponElimina
  17. Clar que busco la primera edició catalana. Quina vulgaritat, dubtar-ho :P

    ResponElimina
  18. Puigmalet: L'edició il·lustrada per Anglada i traduïda per Carner la tens digitalitzada (Memòria digital de Catalunya). La 1ª ed. és de la petita editorial Mentora (1927), de BCN. Joventut va comprar els drets i es continua editant. La tens aquí: http://inf23.boumort.cesca.es/cdm4/document.php?CISOROOT=/llibimps19&CISOPTR=47934&CISOSHOW=47862. Si vols veure l'original, parlem-ne.

    ResponElimina
  19. Suposo que l'obra ha quedat pervertida per tanta versió lliure, i per uns estranys mites que els anglesos saben afegir als seus fetitxes. Una cosa similar li passa al Peter Pan. En J. M. Barrie també és objecte de jocs obscurs. Una mena de psicoanàlisi d'entreteniment. Podríem provar el mateix nosaltres amb la Mercè Rodoreda, el Ruyra o el Rector de Vallfogona (amb el Verdaguer ja s'ha intentat).

    ResponElimina
  20. Lluís, difícil ens ho poses. T'hi veus amb cor amb la Rodoreda? Li veig possibilitats.

    ResponElimina
  21. L'ofesiva Carroll arriba en el millor moment: he vist el trailers i les fotos de l'Alícia d'en Burton i em fan molt poca gràcia (i mira que soc fan d'aquest director), però possiblement provocaran un allau d'Alicies d'aquells que et fan venir ganes d'oblidar per sempre el personatge. O sigui que cal aprofitar l'Allau d'ara.

    ResponElimina
  22. Leblansky, avui m'he estat informant una mica sobre l'Alícia de Burton i, pel que he entès, és com una Alícia "deu anys després" que revisita la Terra de Meravelles sense recordar que ja hi havia estat. Per tant, és indispensable conèixer l'original. Veurem què tal el guió. De moment a mi em sembla visualment espectacular.

    ResponElimina