dilluns, 2 de novembre de 2009

Col·leccions


—No pren sucre?

—Amb el cafè mai.

—Llavors em permetrà que li agafi el sobret...

—Llaminer...

—No, no, és que en faig col·lecció.

—Típic —diu ella.

—Típic de què? —ha preguntat ell.

—Típic dels homes, qui més qui menys tots vostès tenen una vena col·leccionista.

—No entenc per què ho diu això, no creu que generalitza? I de dones col·leccionistes no n’hi ha? Per exemple, tinc una tieta que, quan surto de viatge sempre em demana que li dugui algun petit mussol de record, figuretes de terrissa, de fusta, bibelots, ja sap.

—Estic segura que no és el mateix. No crec que la seva tieta senti cap afany ni classificador ni completista, això d’ella no deu passar d’una afició. Digui la veritat, oi que a la seva tieta tot li està bé?

—Si he de ser-li sincer, a la meva tieta tot li deu estar bé, ja que va morir fa dos anys. Però té raó, mai no la vaig considerar una veritable col·leccionista.

—En canvi vostè, estic segura que segueix un mètode, que s’ha imposat unes metes pel seu col·leccionisme...

—Li he de confessar que la seva perspicàcia em fascina. Evidentment no es pot anar aplegant sobrets de sucre a la babalà. En el meu cas només recullo mostres de cafeteries de Barcelona ciutat.

—I els deu tenir ben endreçats, ficats en capsetes o algun altre sistema d’arxiu.

—Sí, esclar, una mica d’ordre és convenient. Sap?, m’està fent sentir com una mena de neuròtic, però li asseguro que és una activitat que només m’ocupa dues o tres hores per setmana. Creu que aquesta dèria innocent pot representar un obstacle en la nostra incipient relació?

—No, no, m’agrada conèixer les seves petites manies, només volia confirmar la meva teoria.

—I quina és aquesta teoria? Em deleixo perquè me l’expliqui.

—Doncs miri, segons el meu parer, que els homes mai no maduren del tot, que per molts anys que vagin fent sempre conserven un peu a l’adolescència...

—Les dones en canvi...

—Les dones podem enamorar-nos d’un ídol de la cançó als 15 anys, però la tonteria rarament ens durarà més de dues temporades; en canvi vostès, els homes, poden ser infidels a totes les dones que diuen estimar, però la seva lleialtat a l’escriptor predilecte o al músic escollit serà de per vida. Mantenen aquestes adhesions a una afició, a un hobby, com a prolongacions naturals dels seus jocs infantils.

—Ens acusa d’immadurs, vaja. No ens té en molt alt concepte, que diguem.

—De falta de compromís, diria jo, especialment quan vénen mal dades.

—Sort de la seva existència doncs, de les dones vull dir, si no la nostra civilització s’esfondraria.

—M’hauria d’haver mossegat la llengua, què pensarà de mi?

—Al contrari, m’interessa molt, no sap com valoro la independència de criteri. Si em dóna una oportunitat, confio a convèncer-la que es troba davant d’una excepció a les seves teories. Què li sembla que fem ara?

—Què proposa?

—És gairebé hora de sopar. Tinc feta una reserva en un bon restaurant amb magnífiques vistes sobre la ciutat, li ve de gust?

—Està molt segur de si mateix, i si ara li digués que no?

—I interrompre una conversa tan interessant? O em falla totalment la intuïció o vostè en té tantes ganes com jo.

—Realment, senyor Barbablava, és un pou de sorpreses.

—Ja ho anirà veient, senyoreta, ja ho anirà veient.


17 comentaris:

  1. molt irònic ;) realment, acabem mai de conèixer ningú, home o dona? o ens la passem pressuposant i ens perdem a les veritables persones? Per si de cas em malfiaré dels col·leccionistes de sucre que tinguin restaurant reservat :)

    ResponElimina
  2. Sobre els sobres:
    No fa gaire, prenent cafè amb un conegut, observo que agafa el sobret, i en comptes de l'esperada sacsejada, comença a girar-lo del dret i del revés. Busca alguna cosa.
    -què fas?
    -busco el pes net.
    -?.
    Resulta que no tots pesen igual.La cosa oscil·la entre els set i els deu grams, sent el més habitual el de vuit. Al meu contertulià li convenen els de 7,5 grs, difícils de trobar, perquè li asseguren l'endolciment òptim, diu. El d'aquell dia pesa "8/10 grams". Davant la inexactitud, el meu conegut es veu abocat a tot un seguit de provatures. Sort que jo el prenc sense sucre.

    ResponElimina
  3. Clídice, si no t'ho va dir la teva mare, t'ho diré jo: no acceptis invitacions de desconeguts.

    ResponElimina
  4. Gràcies, Matilde, per aquesta mostra de realitat que supera la ficció.

    ResponElimina
  5. Més que café podrien haver estat prenent el té de les cinc, l'ambient de la conversa és truly British. M'ha agradat molt, com anglòfil que sóc.

    ResponElimina
  6. Tens raó, Titus, la idea era fer una mica d'alta comèdia (un pam més, un pam menys).

    ResponElimina
  7. Allau, et felicito pel relat, personalment soc un apassionat dels mons d'opereta so british on fins i tot els estraguladors mantenen una compostura i educació exquisides mentre escanyen a la seua víctima.
    Per a quan una "ofensiva Wodehouse"? En mi tindràs un aliat segur!

    ResponElimina
  8. Ai, leblansky, que el Wodehouse no el conec prou bé. Aquest front de moment te'l deixo a tu.

    ResponElimina
  9. Una conversa molt interessant!
    realment sempre he pensat que és un xic malatís aixó de col·leccionar absurditats com sucres!
    Algú ha visitat el Museu Federic MArés a Barcelona? Es un evritable despropòsit d'infinites col·leccions absurdes!

    ResponElimina
  10. Si en Marés col·leccionava sobres de sucre, potser aniré a fer una ullada al seu museu.

    ResponElimina
  11. El col·leccionisme de sobres de sucre té un nom tècnic, glucosbalaitonfilia, mentre que col·leccionar repertoris lexicogràfics prefabrians, no. El món és tan injust...

    ResponElimina
  12. Mira qui es queixa! Qui millor que un lexicògraf per adjudicar-se el neologisme que li escaigui.

    ResponElimina
  13. oh! quin gran relat amb final sorpresa!

    Potser hauriem de ser més comprensius amb l'amable cavaller: si de crio, a un el comencen per fer-lo afeccionar a clavar papallonetes de colors sobre planxes de suros, el més normal és que de gran continui col·leccionant criatures tan precioses com la de la taula del café.

    Després de tot, tinc entès que a la naturalesa, l'ideal de la bellesa es fonamenta en l'ordre i la simetria... el mètode al capdevall.

    ResponElimina
  14. Gràcies, Mr. Towers, li asseguro que el cavaller compta amb tota la meva simpatia, tot i que no sé si el convidaria a un cafè.

    ResponElimina
  15. Això és un senyor com cal!.
    Segur que també havia reservat una habitació , amb televisió ,en un hotel.Que aquell dia jugava el Barça i a ella , malgrat el què semblava, li encantava el fútbol! :-)

    ResponElimina
  16. No sé, Fina, jo el veig un senyor molt formal i una mica passat de moda, això de l'hotel seria agosarat per una primera cita.

    ResponElimina