Indignats dels anys 50

Disseny de Milton Glaser

Fins al present no he tingut gaire sort amb les lectures que he fet de Philip Roth les quals, sense ser en absolut menyspreables, no justifiquen la reputació de la qual gaudeix com un dels membres vius —tot i que recentment inactius— del canon literari. El meu darrer intent es titula “Indignació” (La Magrana, 2009, traduïda per l’excel·lent Xavier Pàmies) i l’ha propiciat aquest club de lectura en el que ara em veig involucrat amb resultats encara incerts.

La novel·la té lloc en el territori més característic de Roth: el Newark dels anys 50, amb una família jueva com a brou de cultiu del protagonista, i la Guerra de Corea com a teló de fons històric. El jove Marcus Messner, fill d’un carnisser “kosher”, malgrat ser un estudiant modèlic, ha de fugir de casa per culpa d’un pare que el sobreprotegeix, obsedit de forma patològica pels perills que el seu plançó pot patir a la vida. El refugi a la imaginària universitat de Winesburg (Ohio), homenatge evident al clàssic de Sherwood Anderson, suposarà per a Marcus una sèrie de nous desafiaments. Marcus és, malgrat tot, un noi assenyat i el seu major pecat és evitar el gregarisme que li ofereixen les associacions d’estudiants. Una barreja d’infortunis diversos i una defensa massa inflexible de les seves conviccions causaran la seva perdició.

“Indignació” toca molts dels punts habituals en una novel·la de formació: l’allunyament del nucli familiar, l’establiment d’un punt de vista propi, l’enfrontament a l’autoritat, la integració en el grup, les primeres relacions sexuals. Les escenes de contingut sexual són particularment desagradables, en part per culpa de la repressió de l’època, encara que fa l’efecte que Roth —ancorat mentalment en els anys de la seva joventut— gaudeixi amb unes “transgressions” que ara semblen magnificades.

Una altra qüestió important del llibre és la religiosa, i no tant per la filiació judaica del protagonista, que a priori no li suposa cap discriminació, sinó pel seu actiu ateisme, ben sostingut retòricament en els escrits de Bertrand Russell. Els Estats Units és el país de la llibertat religiosa, on tot credo és respectat, però on es considera abominable l’absència de creença en éssers sobrenaturals; no endebades el seu lema és “In God we trust” (En Déu confiem). Per això, l’ateisme de Marcus acabarà provocant (irònicament) la venjança dels déus que el conduiran a la seva prematura fi. O, tot repetint ironia, serà el mateix exèrcit de la Xina comunista (els himnes del qual li han proporcionat suport moral en els seus enfrontaments amb el degà) el que acabarà els seus dies.

Bé, ja ho he dit: el protagonista acaba morint; però no patiu, Roth no en fa cap misteri: ja ho revela cap a la pàgina quaranta i escaig. Més discutible em sembla el recurs a un narrador difunt, a l’estil del de “Sunset Boulevard” de Billy Wilder. I on dic difunt, també pot ser sedat, perquè el títol del capítol que empara la major part del llibre és “Sota l’efecte de la morfina”; encara que l’estil de la narració sigui lineal i directe i no tregui cap profit dels estats de percepció alterada. Com a súmmum d’adhesió a les convencions, la mort de Marcus és narrada en tercera persona, en un capítol tan breu com poc elegant.

“Indignació” es llegeix ràpid i bé; però no he acabat d’entendre-li la intenció. Clarament Roth s’estava escurant les butxaques abans de la retirada definitiva. Agrairé als lectors fidels que em recomanin un títol seu que me l’indulti de cara a la posteritat.

Servillo és la solució

A “Viva la libertà” Roberto Andò dirigeix una adaptació de la seva pròpia novel·la “Il trono vuoto”, potser la pel·lícula menys adequada per una jornada de reflexió pre-electoral, atès la visió tan poc esperançadora que ofereix del panorama polític. Sigui com sigui, la cosa passa a Itàlia on el cap del partit a l’oposició (un partit d’esquerres pel que es deixa entendre) pateix una crisi de pànic i decideix desaparèixer sense prevenir ningú (una mica a l’estil d’aquell papa d’”Habemus papam” de Nanni Moretti). Per solucionar la crisi, l’assistent personal del polític decideix substituir-lo pel seu germà bessó, un filòsof que acaba de sortir del psiquiàtric amb resultats que potser ja es poden preveure.

No, ni la història és gaire original ni molt menys versemblant; però ens empassem la faula, perquè l’exercici de la política està tan desprestigiat que resulta satisfactori contemplar com triomfa la veritat en boca d’un suposat boig. Són aquests moments en els que el germà filòsof dinamita tota política de partit, mentre es fica a la butxaca els electors, el millor que té per oferir “Viva la libertà”. Malauradament una part important del metratge s’ocupa de la vida que fa el polític desaparegut a casa d’una antiga xicota, on sembla que descobreix els petits encants de la vida quotidiana; una història que francament no resulta gaire interessant, encara que la xicota sigui la bella Valeria Bruni Tedeschi.

“Viva la libertà” és una pel·lícula molt pulcra i correcta en tots els seus apartats, especialment en els de direcció, interpretació i música (Marco Betta fa una bona imitació del meu admirat Carter Burwell i la utilització freqüent de l’obertura de “La Forza del Destino” és molt divertida); però la multiplicitat de temes que aborda el film denota ambició, però cap intenció d’entrar-hi a fons. Si val alguna pena veure’l és perquè el protagonitza Toni Servillo, el més improbable Mastroianni de l’era contemporània (altrament dita “post-moderna”). Si amb “Gomorra”, “Il divo” i “La grande bellezza” no us va fer peça, insistiu-hi amb aquest títol. Servillo és una joia del teatre i del cinema italià/europeu, “joia” tant en el sentit de pedra preciosa com en el de pura alegria.

Ara no faré propaganda electoral; però la humanitat de Servillo, sense programa conegut, enfonsa qualsevol partit.

VD: marineres i literàries

Un dels meus temes favorits de Vainica Doble és en realitat un díptic de cançons encadenades i unides pel mar. Comença per la més seriosa “Escrito con sal y brea”, un plany per la contaminació dels nostres mars i oceans que escapa de la seva possible previsibilitat per la connexió que fa amb la gran literatura salabrosa del XIX: des dels mariners de Coleridge o Wagner fins el lloro de Stevenson o la balena de Melville.

La continuació, “Coloniales y ultramarinos”, té un aire més lleuger i popular, juga amb l’etern atractiu eròtic que exerceixen els mariners sobre els que no acostumem a abandonar la terra ferma i acaba amb un preciós solo de violí.

El mar se está muriendo y arroja piedras;

se descomponen sus aguas negras;

escupe espumarajos amarillentos;

algas podridas y peces muertos;


lanza un suspiro profundo, ola gigante

que todo asola y convierte en sal.
Se muere el mar, se acaba el mundo.


El Holandés Errante clama anhelante
por su fin rotundo su fin total

-descanse en paz de su infortunio-;

al blanco albatros del viejo marinero

ya le es inutil su buen agüero;

el loro de John Silver grita: ¡LA NADA!

graznido fútil, adios postrero.


Embarrancada entre ruinas abandonadas
halla la muerte Moby Dick,

que triste fin, que mala suerte.
En un almacén destartalado

envuelto en plástico y papel mojado
yace Lord Jim, y junto a él

Arturo Gordon Pymm.

***

Ay marinero, ay marinero

que yo te quiero, que por ti me muero

A Mozambique yo te persigo

aunque me vaya a pique me voy contigo 
Que me voy yo contigo al Paraíso,

me voy marinero sin tu permiso

de Macao a Callao y Honolulú

y hasta a Mindanao aunque no quieras tú

Tus ojos son limpios como el mar,

hay reflejos de oro en tu mirar,

y un fondo azul zafiro que se adivina

tras el espejo de tus pupilas,

tu pelo recuerda mucho al mar,

como una visión de tempestad,

y el viento lo agita y arremolina,

flujo y reflujo que me fascina
Ay marinero, ay marinero...


Tu voz es profunda como el mar

con ecos lejanos de soledad,

y en su silencio hay resonancia

de inmensos huecos y de distancia,


Ay marinero, ay marinero...

Tota ficció és mentida (o els escriptors també ploren).

Per què es recorre a l’escriptura com a forma d’expressió artística? Com funcionen aquests anòmals organismes que anomenem “escriptors”? D’on extreuen les seves idees? De què parlem quan parlem de literatura? Cal continuar amb la tasca o tots els “bons” llibres ja han sigut escrits? Preguntes com aquestes o de bastant similars es planteja Rodrigo Fresán a “La parte inventada” (Random House, 2014), obra de difícil classificació, perquè en la seva libèrrima estructura participa a la vegada dels gèneres del relat, l’autoficció, l’assaig literari, la crònica de costums (amb el seu corresponent comentari moral), la ciència ficció i fins i tot la crítica musical.

“La parte inventada” podria subtitular-se “Variacions sobre el fet de ser escriptor”, ja que les seccions en les quals es divideix són pràcticament intercanviables, tot i que el primer capítol (“El personaje real”) només es pot entendre com a pòrtic de l’obra, en el qual El Niño (evidentment el transsumpte de Fresán i no el fenomen meteorològic de la costa peruana) viu una epifania de platja i decideix fer-se escriptor. Confessaré que els llibres on circulen entitats arquetípiques marcades per les majúscules, que (a més) es diuen “El Niño”, “El Escritor”, “La Hermana del Escritor”, em produeixen una mica de mal de panxa. Així és que el segon capítol —aquell en el qual El Chico i La Chica han practicat la investigació filològica i se’n van de càmping a continuació— m’ha costat bastant més de pair; un procés que els jocs tipogràfics no han accelerat precisament. I és que malauradament la meva vista no és la que havia sigut i, si em poses un text en tipus “american typewriter” i color gris clar, és una invitació a no llegir-lo.

Altres moments proporcionen més diversió, com el llarg capítol dedicat als Karma, la família política de la Hermana del Escritor, que es diria una sàtira de les burgesies benestants sud-americanes. O el “biji” on relaciona les figures dels pares de l’Escritor (presumiblement “desapareguts” de la dictadura argentina), amb les figures de Scott i Zelda Fitzgerald i els Murphy, una parella de milionaris contemporanis seus. Fresán trobo que destaca en un art molt difícil que és el de comunicar-nos de forma eloqüent i eficaç les seves aficions literàries i musicals, aquí per exemple la novel·la “Tender is the Night” de Scott Fitzgerald o el “Wish You were Here” de Pink Floyd, que actuen també com dos dels abundants “leitmotiv” del llibre, entre els que també caldrà contar l’omnipresent i mecànic Mr. Tryp que apareix ja a la portada.

Una nit de malson suspès que l’Escritor passa sol al servei d’urgències d’un gran hospital esdevé la llavor de diversos relats que l’autor anota degudament a la seva llibreteta (Moleskine?), il·lustració d’allò que es diu que un escriptor està treballant les vint-i-quatre hores del dia. S’ha de llegir aquest “Escritor” com una mena de Fresán en clau? El llibre ens el presenta com algú que va gaudir de l’èxit des de ben jove i que ara, arribat a la mitjana edat, se sent entre encallat i superflu. No diria que aquestes dades corresponguin exactament amb la carrera de l’argentí, però juraria que moltes de les opinions que s’exposen a la darrera part sobre el món literari als anys d’internet sí que les subscriuria Fresán, que potser no és un ludita, però que ben poques coses agradoses pot dir sobre els e-books, les xarxes socials i els autors 2.0.

“La parte inventada”, com ja he deixat entendre, és un calaix de sastre, caòtic però també fascinant. Pel meu gust Fresán, que és tan intel·ligent com brillant (rara conjunció), algunes vegades es deixa dur per la pura ocurrència (acudits barats més propis d’una sobretaula regada amb cafès i conyac que d’un llibre seriós amb tapes i ISBN). Malgrat que ha viscut a Barcelona els últims quinze anys, el seu llenguatge ve carregat d’un excés d’anglicismes (step, stage, temporario…) que em toquen una mica la pera filològica, però que li garanteixen un toc cosmopolita (o apàtrida).

Ho confesso, m’ho passo bé llegint els llibres de Fresán, encara que no sempre tingui clar cap a on em condueixen. En principi no sóc gaire amic de les digressions, però algunes de les seves m’han fet transitar sendes molt més agradables que les de Sterne, pare del gènere. El perill que corre el seu univers tan lliurement exposat, llibre darrera llibre, és el de la redundància i jo juraria que a “La parte inventada” s’hi troben “déjà lus” de “Mantra” o d’”Esperanto” (que són els llibres seus que li conec). Però el pitjor que puc dir d’ell és que les coses sobre les quals sol escriure —els problemes de ser escriptor, els problemes de no ser-ho— només interessaran a quatre gats (entre els quals jo també m’incloc). El mateix Fresán anticipa aquest retret per boca d’un antagonista:

Entonces aprovecho para darte un consejo mucho más útil de los que alguna vez me diste, ja. No, en serio, toma nota: ya basta de esos libros con escritores, de esos libros sobre escribir. A nadie le interesa la literatura, empezando por la mayoría de los lectores, viejo. Y a los escritores sólo les interesa “su” literatura y, a lo sumo, lo dicen para quedar bien, la de algún muerto lejano al que se arriman como si lo hubiesen conocido de toda la vida. Las personas normales sólo buscan pasar el rato y sentirse representados. ¿No has leído los comments que condenan una novela en Amazon con la peor calificación? ¿No? Léelos y aprenderás. La razón es siempre la misma: “No me identifico con ningún personaje” o “No tenía ningún personaje al que valiese el esfuerzo y la pena conocer”.

Fresán (com Vila-Matas, com Borges, com Foster Wallace, Bolaño o el pesat Danielewski) forma part de la temible escuderia dels escriptors per a escriptors. Em sento còmode en la seva companyia, però reconec que algun dia haurien de saltar al següent nivell.

Y La Chica se pregunta con la voz tan baja pero atronadora de los pensamientos algo que no se atreve a responderse: ¿no irá siendo hora ya de pensar en otras cosas que no sea la literatura?, ¿no será incluso hora de dejar de pensar en la literatura como si se tratase de una religión demandante y que no deja sitio para nada ni nadie más?, ¿qué hora sería?, ¿qué hora es?

El dimoni de les llistes: Rodrigo Fresán

Ningú va dir que seria divertit

¿A qué se debe el que haya agujeros en el queso?

¿Es la aureola rodeando el cráneo de Jesucristo la representación gráfica de la poderosa migraña causada por la corona de espinas?

¿Por qué todos se empeñan en encontrarle parecido a los bebés cuando es perfectamente obvio que los bebés no se parecen a nadie, a nada, salvo a los bebés?

De acuerdo, puedo entender por qué Barbazul asesina a curiosas y sucesivas esposas, pero ¿por qué mató a la primera de ellas?

¿La gelatina es algo animal, vegetal o mineral o interplanetario?

¿Quiénes son las personas que deciden los colores de los países en mapas y globos terráqueos y si se puede conseguir trabajo haciendo eso?

¿Por qué los chistes nunca se pueden retener —por qué resulta imposible no recordarlos sino no olvidarlos— y se disuelven tan velozmente en la memoria? (Enigma que crecerá con él y, más adulto, se traducirá en un “¿Estarán hechos los chistes de la misma materia de los sueños?”)

¿Por qué de todos los alimentos sólo los espárragos consiguen transferir su sabor al olor del pis anulando incluso al olor del pis? 

¿Quién es el culpable de que haya tantos Sugus de color rojo y tan pocos sugus de color verde en los paquetes de caramelos surtidos?

Volar és precís, viure no és precís

Afirma Hayao Miyazaki que “El vent s’alça” (2013) serà l’obra que tancarà la seva carrera cinematogràfica, tot i que tal categòric propòsit prou sabem (pels toreros) que està subjecte a innombrables canvis d’humor d’última hora. Sigui com sigui, el fet que el gran mestre de l’animació japonesa identifiqui aquest film amb la seva retirada, obliga a contemplar-lo amb la lupa que hi buscarà una declaració de principis ocults (encara que siguin finals), de manera que amb justificació o sense tot gest que s’hi pugui llegir quedarà magnificat.

Pel que Miyazaki ens té acostumats, es tracta d’una obra anòmala que evita l’habitual component fantàstic del director i entra de ple en un territori tan problemàtic com és el del “biopic”. “El vent s’alça” (inspirada pels versos del cementiri marí de Paul Valery: "Le vent se lève!... Il faut tenter de vivre!") es basa en part de la vida de l’enginyer aeronàutic Jiro Horikoshi (1903-1982), qui va dissenyar el Mitsubishi A5M i el seu successor, el Mitsubishi A6M Zero, avions que tingueren una notòria i mortífera intervenció a la Segona Guerra Mundial. Miyazaki —que prèviament ja havia dibuixat un manga sobre aquesta mateixa història—no ha ocultat mai la seva afició a tota mena d’andròmines volants, fos a “El castell al cel”, “Porco Rosso” o “El Castell Ambulant” i aquí es delecta una vegada més en aquestes màquines prodigioses i la seva evolució entre els núvols; en certa manera, es diria que en la història d’aquest creador obsessiu, el director hi vol veure el seu alter ego.

“El vent s’alça” presenta en general colors simples i alegres per unes escenes que són bàsicament realistes. No hi falten seqüències d’estètica exquisida que generalment impliquen l’acció del vent sobre l’aigua, l’herbei, la roba, les volves de neu o les espurnes del foc; jocs de llum i ombra; escenes de masses i fins i tot un terratrèmol; però el seguidor de Miyazaki hi trobarà a faltar aquelles imatges inexplicables, tèrboles, inoblidables, pròpies d’una ment que no funciona com cap altre. Només alguna seqüència onírica aconsegueix acostar-s’hi.

No, no és que sigui una mala pel·lícula; però no em sembla tremendament interessant a menys que el disseny d’avions sigui la teva única passió. Exagero una mica (perquè també hi ha una trama paral·lela, amorosa i melodramàtica), però la part més important de les dues hores i deu minuts que dura s’ocupa sobretot dels principis de l’aerodinàmica i de la recerca del tipus de rebló que oposi menys resistència al vol. I encara que aquests eixuts tecnicismes s’amoroseixin amb il·lustracions animades, mai no perden del tot la seva ànima de ferro.

I encara queda la qüestió —que al Japó ha aixecat polseguera, tant des de l’esquerra com des de la dreta— de com el film passa de puntetes sobre el paper letal que aquestes màquines prodigioses jugaren a la Segona Guerra Mundial. De fet, “El vent s’alça” estableix una escandalosa el·lipsi entre els anys 1936 i 1945, i visualitza l’herència de mort i destrucció dels avions Mitsubishi com un munt de ferralla sense referència humana. I sí, segurament tenen raó que Miyazaki, davant d’un cargol i un rebló ben posats, perd el món una mica de vista.

Ran de la pel·lícula hi ha hagut una segona polèmica nipona, perquè resulta que els seus personatges fumen molt davant de la càmera. Com que no està científicament demostrat que el tabac produeixi càncer de pulmó als personatges d’animació, atribuiré aquestes reticències a un excés de correcció política. Encara així em guardaré molt d’aconsellar aquesta pel·lícula (que no és en cap cas adequada per a la canalla, que s’avorrirà encara més que els seus pares) a un públic generalista. Recomanable doncs per assistents empedreïts del Saló del Manga i per exòtics amb paciència.

Busqueu les 7 diferències (culturals) amb l'original japonès (vist a dalt)

El dia abans de la nit dels museus (i 2)

Un cop satisfeta la peremptòria necessitat de contacte amb la natura als dos jardins botànics, vam treure profit de la gratuïtat del MNAC, començant pel principi, o sigui per l’ala romànica. No puc precisar quant de temps feia que no la visitava, però recordava perfectament gran part de les peces. Potser els artistes que treballaren en aquestes esglésies de la Catalunya Vella no tenien una tècnica molt acurada, si se’ls compara amb els seus predecessors o amb alguns contemporanis, però tot el que tenen de matusseria ho tenen també de poder expressiu: en majestat, en horror i en pura humanitat.

En un interludi de la visita vam pujar a la terrassa a la cinquena planta del Palau Nacional que no coneixíem. Encara que et venguin que es pot contemplar una panoràmica de 360º sobre la ciutat, jo diria que la cosa no passa de 270º, però val igualment la pena. Sincerament, Barcelona vista des de Montjuïc no ofereix la seva façana més encisadora; mostra una perspectiva distorsionada, com si haguessin empès els seus edificis fins amuntegar-los i esborrar tota existència de carrers. Però per poc afavoridora que sigui una visió des de les alçades sempre confereix una sensació de domini i magnificència difícil de resistir.

De nou abaix, passàrem de llarg la gran Sala Oval, on s’estava preparant el concert del Taller de Músics i Big Mama, per entrar a la secció gòtica i renaixentista (la secció dels segles XIX i XX estan en remodelació fins a setembre). I d’acord que els frescos romànics són el que fan únic aquest museu, però les taules gòtiques són també meravelloses; i per tant acabo el recorregut amb un sentiment de xovinisme irrefrenable, que és del que es tracta en qüestió de museus nacionals.