Volar és precís, viure no és precís

Afirma Hayao Miyazaki que “El vent s’alça” (2013) serà l’obra que tancarà la seva carrera cinematogràfica, tot i que tal categòric propòsit prou sabem (pels toreros) que està subjecte a innombrables canvis d’humor d’última hora. Sigui com sigui, el fet que el gran mestre de l’animació japonesa identifiqui aquest film amb la seva retirada, obliga a contemplar-lo amb la lupa que hi buscarà una declaració de principis ocults (encara que siguin finals), de manera que amb justificació o sense tot gest que s’hi pugui llegir quedarà magnificat.

Pel que Miyazaki ens té acostumats, es tracta d’una obra anòmala que evita l’habitual component fantàstic del director i entra de ple en un territori tan problemàtic com és el del “biopic”. “El vent s’alça” (inspirada pels versos del cementiri marí de Paul Valery: "Le vent se lève!... Il faut tenter de vivre!") es basa en part de la vida de l’enginyer aeronàutic Jiro Horikoshi (1903-1982), qui va dissenyar el Mitsubishi A5M i el seu successor, el Mitsubishi A6M Zero, avions que tingueren una notòria i mortífera intervenció a la Segona Guerra Mundial. Miyazaki —que prèviament ja havia dibuixat un manga sobre aquesta mateixa història—no ha ocultat mai la seva afició a tota mena d’andròmines volants, fos a “El castell al cel”, “Porco Rosso” o “El Castell Ambulant” i aquí es delecta una vegada més en aquestes màquines prodigioses i la seva evolució entre els núvols; en certa manera, es diria que en la història d’aquest creador obsessiu, el director hi vol veure el seu alter ego.

“El vent s’alça” presenta en general colors simples i alegres per unes escenes que són bàsicament realistes. No hi falten seqüències d’estètica exquisida que generalment impliquen l’acció del vent sobre l’aigua, l’herbei, la roba, les volves de neu o les espurnes del foc; jocs de llum i ombra; escenes de masses i fins i tot un terratrèmol; però el seguidor de Miyazaki hi trobarà a faltar aquelles imatges inexplicables, tèrboles, inoblidables, pròpies d’una ment que no funciona com cap altre. Només alguna seqüència onírica aconsegueix acostar-s’hi.

No, no és que sigui una mala pel·lícula; però no em sembla tremendament interessant a menys que el disseny d’avions sigui la teva única passió. Exagero una mica (perquè també hi ha una trama paral·lela, amorosa i melodramàtica), però la part més important de les dues hores i deu minuts que dura s’ocupa sobretot dels principis de l’aerodinàmica i de la recerca del tipus de rebló que oposi menys resistència al vol. I encara que aquests eixuts tecnicismes s’amoroseixin amb il·lustracions animades, mai no perden del tot la seva ànima de ferro.

I encara queda la qüestió —que al Japó ha aixecat polseguera, tant des de l’esquerra com des de la dreta— de com el film passa de puntetes sobre el paper letal que aquestes màquines prodigioses jugaren a la Segona Guerra Mundial. De fet, “El vent s’alça” estableix una escandalosa el·lipsi entre els anys 1936 i 1945, i visualitza l’herència de mort i destrucció dels avions Mitsubishi com un munt de ferralla sense referència humana. I sí, segurament tenen raó que Miyazaki, davant d’un cargol i un rebló ben posats, perd el món una mica de vista.

Ran de la pel·lícula hi ha hagut una segona polèmica nipona, perquè resulta que els seus personatges fumen molt davant de la càmera. Com que no està científicament demostrat que el tabac produeixi càncer de pulmó als personatges d’animació, atribuiré aquestes reticències a un excés de correcció política. Encara així em guardaré molt d’aconsellar aquesta pel·lícula (que no és en cap cas adequada per a la canalla, que s’avorrirà encara més que els seus pares) a un públic generalista. Recomanable doncs per assistents empedreïts del Saló del Manga i per exòtics amb paciència.

Busqueu les 7 diferències (culturals) amb l'original japonès (vist a dalt)