Tota ficció és mentida (o els escriptors també ploren).

Per què es recorre a l’escriptura com a forma d’expressió artística? Com funcionen aquests anòmals organismes que anomenem “escriptors”? D’on extreuen les seves idees? De què parlem quan parlem de literatura? Cal continuar amb la tasca o tots els “bons” llibres ja han sigut escrits? Preguntes com aquestes o de bastant similars es planteja Rodrigo Fresán a “La parte inventada” (Random House, 2014), obra de difícil classificació, perquè en la seva libèrrima estructura participa a la vegada dels gèneres del relat, l’autoficció, l’assaig literari, la crònica de costums (amb el seu corresponent comentari moral), la ciència ficció i fins i tot la crítica musical.

“La parte inventada” podria subtitular-se “Variacions sobre el fet de ser escriptor”, ja que les seccions en les quals es divideix són pràcticament intercanviables, tot i que el primer capítol (“El personaje real”) només es pot entendre com a pòrtic de l’obra, en el qual El Niño (evidentment el transsumpte de Fresán i no el fenomen meteorològic de la costa peruana) viu una epifania de platja i decideix fer-se escriptor. Confessaré que els llibres on circulen entitats arquetípiques marcades per les majúscules, que (a més) es diuen “El Niño”, “El Escritor”, “La Hermana del Escritor”, em produeixen una mica de mal de panxa. Així és que el segon capítol —aquell en el qual El Chico i La Chica han practicat la investigació filològica i se’n van de càmping a continuació— m’ha costat bastant més de pair; un procés que els jocs tipogràfics no han accelerat precisament. I és que malauradament la meva vista no és la que havia sigut i, si em poses un text en tipus “american typewriter” i color gris clar, és una invitació a no llegir-lo.

Altres moments proporcionen més diversió, com el llarg capítol dedicat als Karma, la família política de la Hermana del Escritor, que es diria una sàtira de les burgesies benestants sud-americanes. O el “biji” on relaciona les figures dels pares de l’Escritor (presumiblement “desapareguts” de la dictadura argentina), amb les figures de Scott i Zelda Fitzgerald i els Murphy, una parella de milionaris contemporanis seus. Fresán trobo que destaca en un art molt difícil que és el de comunicar-nos de forma eloqüent i eficaç les seves aficions literàries i musicals, aquí per exemple la novel·la “Tender is the Night” de Scott Fitzgerald o el “Wish You were Here” de Pink Floyd, que actuen també com dos dels abundants “leitmotiv” del llibre, entre els que també caldrà contar l’omnipresent i mecànic Mr. Tryp que apareix ja a la portada.

Una nit de malson suspès que l’Escritor passa sol al servei d’urgències d’un gran hospital esdevé la llavor de diversos relats que l’autor anota degudament a la seva llibreteta (Moleskine?), il·lustració d’allò que es diu que un escriptor està treballant les vint-i-quatre hores del dia. S’ha de llegir aquest “Escritor” com una mena de Fresán en clau? El llibre ens el presenta com algú que va gaudir de l’èxit des de ben jove i que ara, arribat a la mitjana edat, se sent entre encallat i superflu. No diria que aquestes dades corresponguin exactament amb la carrera de l’argentí, però juraria que moltes de les opinions que s’exposen a la darrera part sobre el món literari als anys d’internet sí que les subscriuria Fresán, que potser no és un ludita, però que ben poques coses agradoses pot dir sobre els e-books, les xarxes socials i els autors 2.0.

“La parte inventada”, com ja he deixat entendre, és un calaix de sastre, caòtic però també fascinant. Pel meu gust Fresán, que és tan intel·ligent com brillant (rara conjunció), algunes vegades es deixa dur per la pura ocurrència (acudits barats més propis d’una sobretaula regada amb cafès i conyac que d’un llibre seriós amb tapes i ISBN). Malgrat que ha viscut a Barcelona els últims quinze anys, el seu llenguatge ve carregat d’un excés d’anglicismes (step, stage, temporario…) que em toquen una mica la pera filològica, però que li garanteixen un toc cosmopolita (o apàtrida).

Ho confesso, m’ho passo bé llegint els llibres de Fresán, encara que no sempre tingui clar cap a on em condueixen. En principi no sóc gaire amic de les digressions, però algunes de les seves m’han fet transitar sendes molt més agradables que les de Sterne, pare del gènere. El perill que corre el seu univers tan lliurement exposat, llibre darrera llibre, és el de la redundància i jo juraria que a “La parte inventada” s’hi troben “déjà lus” de “Mantra” o d’”Esperanto” (que són els llibres seus que li conec). Però el pitjor que puc dir d’ell és que les coses sobre les quals sol escriure —els problemes de ser escriptor, els problemes de no ser-ho— només interessaran a quatre gats (entre els quals jo també m’incloc). El mateix Fresán anticipa aquest retret per boca d’un antagonista:

Entonces aprovecho para darte un consejo mucho más útil de los que alguna vez me diste, ja. No, en serio, toma nota: ya basta de esos libros con escritores, de esos libros sobre escribir. A nadie le interesa la literatura, empezando por la mayoría de los lectores, viejo. Y a los escritores sólo les interesa “su” literatura y, a lo sumo, lo dicen para quedar bien, la de algún muerto lejano al que se arriman como si lo hubiesen conocido de toda la vida. Las personas normales sólo buscan pasar el rato y sentirse representados. ¿No has leído los comments que condenan una novela en Amazon con la peor calificación? ¿No? Léelos y aprenderás. La razón es siempre la misma: “No me identifico con ningún personaje” o “No tenía ningún personaje al que valiese el esfuerzo y la pena conocer”.

Fresán (com Vila-Matas, com Borges, com Foster Wallace, Bolaño o el pesat Danielewski) forma part de la temible escuderia dels escriptors per a escriptors. Em sento còmode en la seva companyia, però reconec que algun dia haurien de saltar al següent nivell.

Y La Chica se pregunta con la voz tan baja pero atronadora de los pensamientos algo que no se atreve a responderse: ¿no irá siendo hora ya de pensar en otras cosas que no sea la literatura?, ¿no será incluso hora de dejar de pensar en la literatura como si se tratase de una religión demandante y que no deja sitio para nada ni nadie más?, ¿qué hora sería?, ¿qué hora es?