Indignats dels anys 50

Disseny de Milton Glaser

Fins al present no he tingut gaire sort amb les lectures que he fet de Philip Roth les quals, sense ser en absolut menyspreables, no justifiquen la reputació de la qual gaudeix com un dels membres vius —tot i que recentment inactius— del canon literari. El meu darrer intent es titula “Indignació” (La Magrana, 2009, traduïda per l’excel·lent Xavier Pàmies) i l’ha propiciat aquest club de lectura en el que ara em veig involucrat amb resultats encara incerts.

La novel·la té lloc en el territori més característic de Roth: el Newark dels anys 50, amb una família jueva com a brou de cultiu del protagonista, i la Guerra de Corea com a teló de fons històric. El jove Marcus Messner, fill d’un carnisser “kosher”, malgrat ser un estudiant modèlic, ha de fugir de casa per culpa d’un pare que el sobreprotegeix, obsedit de forma patològica pels perills que el seu plançó pot patir a la vida. El refugi a la imaginària universitat de Winesburg (Ohio), homenatge evident al clàssic de Sherwood Anderson, suposarà per a Marcus una sèrie de nous desafiaments. Marcus és, malgrat tot, un noi assenyat i el seu major pecat és evitar el gregarisme que li ofereixen les associacions d’estudiants. Una barreja d’infortunis diversos i una defensa massa inflexible de les seves conviccions causaran la seva perdició.

“Indignació” toca molts dels punts habituals en una novel·la de formació: l’allunyament del nucli familiar, l’establiment d’un punt de vista propi, l’enfrontament a l’autoritat, la integració en el grup, les primeres relacions sexuals. Les escenes de contingut sexual són particularment desagradables, en part per culpa de la repressió de l’època, encara que fa l’efecte que Roth —ancorat mentalment en els anys de la seva joventut— gaudeixi amb unes “transgressions” que ara semblen magnificades.

Una altra qüestió important del llibre és la religiosa, i no tant per la filiació judaica del protagonista, que a priori no li suposa cap discriminació, sinó pel seu actiu ateisme, ben sostingut retòricament en els escrits de Bertrand Russell. Els Estats Units és el país de la llibertat religiosa, on tot credo és respectat, però on es considera abominable l’absència de creença en éssers sobrenaturals; no endebades el seu lema és “In God we trust” (En Déu confiem). Per això, l’ateisme de Marcus acabarà provocant (irònicament) la venjança dels déus que el conduiran a la seva prematura fi. O, tot repetint ironia, serà el mateix exèrcit de la Xina comunista (els himnes del qual li han proporcionat suport moral en els seus enfrontaments amb el degà) el que acabarà els seus dies.

Bé, ja ho he dit: el protagonista acaba morint; però no patiu, Roth no en fa cap misteri: ja ho revela cap a la pàgina quaranta i escaig. Més discutible em sembla el recurs a un narrador difunt, a l’estil del de “Sunset Boulevard” de Billy Wilder. I on dic difunt, també pot ser sedat, perquè el títol del capítol que empara la major part del llibre és “Sota l’efecte de la morfina”; encara que l’estil de la narració sigui lineal i directe i no tregui cap profit dels estats de percepció alterada. Com a súmmum d’adhesió a les convencions, la mort de Marcus és narrada en tercera persona, en un capítol tan breu com poc elegant.

“Indignació” es llegeix ràpid i bé; però no he acabat d’entendre-li la intenció. Clarament Roth s’estava escurant les butxaques abans de la retirada definitiva. Agrairé als lectors fidels que em recomanin un títol seu que me l’indulti de cara a la posteritat.