Un cop satisfeta la peremptòria necessitat de contacte amb la natura als dos jardins botànics, vam treure profit de la gratuïtat del MNAC, començant pel principi, o sigui per l’ala romànica. No puc precisar quant de temps feia que no la visitava, però recordava perfectament gran part de les peces. Potser els artistes que treballaren en aquestes esglésies de la Catalunya Vella no tenien una tècnica molt acurada, si se’ls compara amb els seus predecessors o amb alguns contemporanis, però tot el que tenen de matusseria ho tenen també de poder expressiu: en majestat, en horror i en pura humanitat.
En un interludi de la visita vam pujar a la terrassa a la cinquena planta del Palau Nacional que no coneixíem. Encara que et venguin que es pot contemplar una panoràmica de 360º sobre la ciutat, jo diria que la cosa no passa de 270º, però val igualment la pena. Sincerament, Barcelona vista des de Montjuïc no ofereix la seva façana més encisadora; mostra una perspectiva distorsionada, com si haguessin empès els seus edificis fins amuntegar-los i esborrar tota existència de carrers. Però per poc afavoridora que sigui una visió des de les alçades sempre confereix una sensació de domini i magnificència difícil de resistir.
De nou abaix, passàrem de llarg la gran Sala Oval, on s’estava preparant el concert del Taller de Músics i Big Mama, per entrar a la secció gòtica i renaixentista (la secció dels segles XIX i XX estan en remodelació fins a setembre). I d’acord que els frescos romànics són el que fan únic aquest museu, però les taules gòtiques són també meravelloses; i per tant acabo el recorregut amb un sentiment de xovinisme irrefrenable, que és del que es tracta en qüestió de museus nacionals.
Curiós, parles de les taules gòtiques i ens poses escultures del s. XVI renaixentistes!
ResponEliminaM'ha agradat aquesta manera de definir la visió general de Barcelona des de Montjuic. Potser és millor la Collserola?
La primera imatge de les tres finals, si no m'equivoco, és una taula castellana del segle XIII. El xovinisme arriba fins allà on pot.
ResponEliminaLa visió d'ocell diví (Esperit Sant), o de Diable Temptador, des del Tibidabo, afavoreix el look Collserola: la manera de contemplar Barcelona com Déu mana.
No he d'esperar 'el dia de', els jubilats entrem d'arròs i per això en gaudeixo en molt petites dosis, pel que fa a la vista barcelonina, a mi és que m'encanta per motius veïnals, així com la que es veu des del Parc de la Primavera, res de Collserola view
ResponEliminaJúlia, comprenc que defensis el punt de vista del teu barri, però trobo que des de Montjuïc Barcelona no s'entén.
EliminaCom a panoramista amb ofici, subscric una part del teu parer sobre la visió del Montjuïc.
ResponEliminaAquí vull valorar l'excel·lència del cop d'ull litoral de Miramar o, millor, dels jardins del Mirador.
Per no dir de la comprensió territorial que ens ofereix el Mirador del Migdia, o de l'abstracció marina dels horitzons del Camí de la Serp.
Sí, no nego que el Montjuïc ofereix bones vistes del port i de la línia de la costa, o sigui de tot el que no és específicament urbà.
EliminaDoncs mira que renego dels museus, i més dels nacionals, però el MNAC és la meva flaca. Ves que vols fer-hi si una es va equivocar de segle i no va néixer quan tocava, entre l'XI i el XIII.
ResponEliminaJa et veia una mica de cara de pantocràtor...
Elimina