Espies de broma i altres que no ho són tant (i 2)

Confidències a l'aigüera

I d’una broma d’espies a una ficció que es pretén més seriosa. «The Americans», la sèrie televisiva del canal per cable FX, escrita per Joe Weisberg i estrenada el 30 de gener de 2013, ens trasllada a la desagradable època del final de la Guerra Freda, situada a principis dels anys 80 sota l’encara més desagradable empara de la presidència d’un tal Ronald Reagan.

El protagonitzen el matrimoni d’espies russos, format per Elizabeth (Keri Russell) i Philip Jennings (Matthew Rhys), infiltrats a Washington i posant com a família típicament americana amb els seus fills Paige (Holly Taylor) i Henry (Keidrich Sellati). El serial s’inicia amb una aposta forta ja que l’agent del FBI Stan Beeman (Noah Emmerich) s’instal·la amb la seva família a la casa del davant dels Jennings i el primer que l’espectador sensat es pregunta és quan podrà durar aquest joc del gat i la rata (resposta: sis temporades).

El secret de l’èxit o el fracàs de «The Americans» és que l’espectador arribi a identificar-se amb la pervivència del secret dels Jennings, encara que siguin els «dolents» virtuals de la trama. Confesso que em va costar interessar-me per ells. Russell i Rhys són atractius, però a un nivell quasi de telefilm, sense el carisma de tants matrimonis televisius recents (The Soprano, Breaking Bad, House of Cards…); per tant el fet que sigui una parella de conveniència que al cap dels anys potser s’acaba enamorant, tampoc és una subtrama que em tregui la son, per molt que els actors que els representen siguin parella a la vida real.

En quant a les dificultats de continuar espiant amb fills adolescents a casa, no és un problema que m’afecti en absolut (i preferiria que a les sèries no hi hagués la nosa de cap protagonista adolescent, que són sempre un dispendi d’energia).

I mira, sembla que la sèrie no comença bé; però allà cap al capítol 5 o així —serà perquè ja t’has familiaritzat amb els personatges i amb la roba tan horrible que es vestia als anys 80—, l’interès comença a remuntar. Serà per les dues enamorades traïdores, la dramàtica Nina i la tragicòmica Martha; serà per l’intercanvi de perruques i postissos capilars; serà pels «clips» musicals de hits de la meva joventut; serà per aquesta monumental actriu que és Margo Martindale (que em temo que rarament veurem en temporades posteriors).

O sigui que la primera temporada acaba en punta, amb un vertiginós capítol final de salvacions a l’últim segon. Elizabeth i Philip Jennings encara no em cauen gaire bé; però, si han sobreviscut sis temporades, deu ser que no m’hi fixo prou. Els concediré una moratòria.

Espies de broma i altres que no ho són tant (1)

No sóc fan de Jean Echenoz, més aviat el contrari. Ni les expressions minimalistes de «Ravel» ni les de «14» han estat causa de satisfacció lletraferida a ca meva. Però «Enviada especial» (traducció per Anagrama, març de 2017, a càrrec de Javier Albiñana; sospito que la d’Anna Casassas per Raig Verd serà superior) m’ha deixat bastant tocat, en el bon sentit de la paraula.

Es tracta d’una obra de gènere, del gènere d’espies en concret, amb tots els seus elements habituals (i d’altres que no ho són tant): obscures organitzacions governamentals, dones fatals, segrestos, falses identitats, comunicacions en clau i incursions a Corea del Nord. Però Echenoz no sembla prendre-s’ho gaire seriosament i utilitza el gènere escollit com una excusa pel joc literari de baixa versemblança, complet desinterès pels detalls tècnics, però alta sofisticació formal.

Amb precisió de rellotger i enginy de prestidigitador, el novel·lista va enllaçant un seguit de vides, unides tant pel destí com per la casualitat. I, entretant, aplica una sorneguera mirada metaliterària que se’n riu de l’aparent omnipotència del clàssic narrador omniscient i de les convencions que manega.

Era inevitable que un día u otro, explícitamente, apareciese un poco de sexo en este asunto: al fondo de la habitación, Lessertisseur casi vestido estaba tumbado de espaldas, en su cama, mientras Lucille acuclillada entre sus piernas le practicaba lo que podríamos llamar una mamada. Y como, lenta y profunda, procedía del modo que más deleitaba a aquel hombre entre todos, Maurice Lessertisseur estaba contento.

Tarde o temprano, tenía que aparecer también en nuestra historia un arma de fuego: ese objeto es un Astra Cub .25 ACP y es una bonita pistola semiautomática de bolsillo, apenas más voluminosa que un paquete de Gitanes, fabricada en Guernica por la sociedad Astra, Unceta y Cía, S. A. y que puede uno procurarse fácilmente en las tiendas de los revendedores especializados, incluso mediante un simple anuncio en internet por una cantidad no superior a los doscientos euros.

I fins i tot es permet observacions de perspicaç agudesa:

No paró. Sollozaba y sollozaba. A la menor ocasión, y aun sin ocasión, lo cual por lo demás no resultaba tan desagradable. Ya sean de dolor, de emoción, de alegría e incluso de duelo, las lágrimas ejercen un efecto beneficioso. Poco importa en el fondo lo que las suscite, hasta tal punto alivian y hasta tal punto apaciguan todo el cuerpo al manar de nuestros ojos. Y, dicho sea de pasada, ese fenómeno afecta más o menos a cuanto el cuerpo expulsa: desde el instante en que algo líquido, sólido o gaseoso escapa del organismo —es decir, una decena de modos de evacuación posibles que nos abstendremos de detallar—, constituye en cada ocasión, de lo sublime a lo trivial, un placer específico. En grados distintos y digan lo que digan, siempre tira a bueno. Tan solo sudar no lo es siempre —por más que la sauna o el hammam no estén tan mal—, y por supuesto sangrar, que es francamente discutible.

Tot això us pot semblar excitant o repel·lent, segons els gustos i les ofertes del mercat. M’inclino més aviat per la primera opció, ja que m’ho he passat més que rebé amb «Enviada especial» i les seves conyes més que intel·ligents.

Favors encadenats

Després de l’inusual èxit de la comèdia filològica «Peu de pàgina», l’israelià Joseph Cedar debuta en el cinema de parla anglesa (és una coproducció USA/Israel) amb «Norman: The Moderate Rise and Tragic Fall of a New York Fixer», pel·lícula al servei d’un Richard Gere madur, amb ganes potser de treure’s l’etiqueta d’objecte d’atracció romàntica.

Gere fa de Norman Oppenheimer un jueu de Nova York plenament dedicat a exercir de mitjancer en tota mena de trafiques a través d’una extensa xarxa d’intercanvi de favors. El personatge és un absolut misteri, ja que tot en ell és desconegut, començant per la seva situació familiar o el seu domicili particular. Tampoc queda clar quin benefici extreu de les seves maniobres, com no sigui la satisfacció de sentir-se connectat. La seva sort millorarà quan un polític a qui havia fet un favor bastant capriciós esdevingui primer ministre d’Israel. Aquest serà el seu gran moment de glòria i el previsible inici de la seva davallada.

Més que el retrat d’un personatge (ja que la figura de Norman no deixa de ser una gran incògnita), «Norman» és el retrat d’un particular «modus operandi» i a això es dedica la pel·lícula amb particular energia durant dues hores potser massa generoses. Gere està indubtablement bé i, encara que tingui poques nanses a les que agafar-se, acaba assolint un cert patetisme malgrat el seu registre quasi únic. Apart de Lior Ashkenazi, com a primer ministre d’Israel, encara l’actor més atractiu del país; la resta del repartiment és de categoria i molt contaminat per les sèries televisives. Anoteu: Charlotte Gainsbourg, Michael Sheen, Steve Buscemi, Hank Azaria, Josh Charles o Dan Stevens (la Bèstia). Per aquest costat, res a objectar.

Com ja passava a «Peu de pàgina», la música de Jun Miyake sona intrusiva i fora de lloc; però el que més pesa és aquest comportament obsessiu-compulsiu del protagonista, que gairebé no dona treva. S’intenta alleugerir la monotonia de les situacions amb alguns moments al·legòrics-onírics de percepció alterada i accions simultànies; però no deixa de ser tot previsible i excessivament allargassat.

«Norman» té almenys el mèrit de prescindir de les habituals zones de confort i planteja una faula amb un gran potencial. Llàstima que no li fessin dos bulls més abans d'estrenar-la.

La torna Magritte

Magritte publicista (ca. 1936)

No voldria deixar Leblansky amb la impressió que René Magritte no m'agrada gens ni mica. Així que ara, que he trobat una mina iconogràfica de peces de la col·lecció del seu museu de Brussel·les, li regalo una selecció bastant encisadora i variada. Podria haver jugat brut i ensenyar també alguna atrocitat; però he vingut en so de pau.

Amb Magritte passa com amb Hopper, coneixem els seus quadres a través de les cobertes dels llibres. "El gust de les llàgrimes" (1948). Diria que és de Tusquets.

"Descoberta" (1927). Carn o fusta, però el primer que es percep semblen esgarrapades, de tigre.

"Georgette" (1937) o Magritte retratista. Aquí, la seva esposa.

"L'ús de la paraula" (1927-1929) o Magritte "més conceptual impossible".

"La resposta imprevista" (1932). També de Tusquets, crec que amb Javier Cercas.

"Els companys de la por" (1942). O "El perill de fumar tabac andorrà".

"El dimoni de la perversitat" (1928), on finalment s'entén que René Magritte era més complicat del que semblava.

La torna de la torna haurà de ser aquesta tendra cançó del gran Paul Simon, digne homenatge tant a l'artista René com a la seva esposa Georgette (i al seu gos, per què no?).

Un món de metros: Budapest (2)

El degà dels metros de l’Europa continental va inaugurar la seva primera línia l’any 1896. Tanmateix va trigar 70 anys en afegir dues línies noves i 40 mes en ampliar la xarxa. Són un total de quatre línies, 52 estacions i 38 quilòmetres de vies, que aquí estan complementades per línies de rodalies (dibuixades més primes i en colors no tan primaris). En la majoria de mapes oficials (però no en aquest) s’hi representa també la xarxa de tramvies, una de les més extenses del món.

Cal dir que des de l’apunt anterior el disseny ha guanyat moltíssim fins a esdevenir homologable en primera divisió. A més, gràcies a la creació de la línia 4, ja no és Deák Ferenc tér l’únic punt de transbordament de la ciutat.

Atenció al Danubi; és blau.

Fi de segle (i 2)

Tal com havia promès, comencem amb un Gauguin, «El calvari bretó - El Crist Verd» de 1889, una de les seves moltes incursions en temes religiosos; com sempre des d’un punt de vista molt poc convencional. Encara li faltava un any per fer el seu primer viatge a la Polinèsia; però aquestes formes i colors ja són tota una premonició.

A Léon Spilliaert (Ostende, 1881 - Brussel·les, 1946)  no el coneixia. Llegeixo que va relacionar-se amb simbolistes com Maeterlinck, Verhaeren o Khnopff i que admirava Edvard Munch. La seva melangia metafísica i la seva potència gràfica l’apropen al seu contemporani Edward hopper. Aquesta  «Banyista» de 1910 és un atractiu exemple de les seves virtuts.

"Màscares singulars", 1892

Un altre flamenc, vell favorit meu, és James Ensor (Ostende, 1860 - 1949). En principi, subjectes tan grotescos no m’haurien de fer el pes; però aquí, al contrari del que em passa amb Magritte, els valors estètics vencen l’argument. Pocs pintors com ell saben «col·locar» també els matisos del blanc.

Esquelets disputant-se una arengada

I de propina, encara que no pertany a aquesta part del museu (estava a una sala d’excepció, comissariada per alguna personalitat), aquest magnífic «Papa amb mussols» de Francis Bacon.

Fi de segle (1)

"Melisande" de Fernand Khnopff, pastel basat en el drama de Maeterlinck, o el pitjor que el simbolisme belga va ser capaç d'oferir al món.

Quan el visitant dels Musées royaux des beaux-arts de Bèlgica arriba a la secció anomenada Musée Fins de siècle, comença a mostrar símptomes de saturació. De fet, la visita a aquestes plantes cada vegada més subterrànies es desenvolupa en una solitud una mica tètrica que algunes teles francament «pompiers» només fan que exacerbar. Aquesta nova ala es va inaugurar l’any 2013 a partir dels fons del clausurat Musée royal d’art moderne i, com el seu nom indica, inclou peces (pintures, escultures, ceràmica, mobiliari, escenografia…) del període que va de 1868 fins a 1914.

"La natura", Alphonse Mucha

Es tracten d’uns anys particularment fèrtils per les belles arts belgues, tot i que no sempre la seva expressió sigui del meu gust (especialment quan es posen simbolistes o abusen d’un realisme llepat); però, si s’espigola amb compte es poden descobrir algunes alegries. Com passa amb la seva col·lecció de peces «art nouveau», ja sigui la deliqüescència decorativa d’una escultura de Mucha o bé el modernisme molt més saludable de Victor Horta, potser un dels representants d’aquest estil menys mòrbids que conec.

Cadira de la casa Aubecq de Victor Horta

Hi ha també alguna obra forastera però apreciable, firmada per primeres espasses com els francesos Alfred Sisley, Auguste Rodin, Pierre Bonnard o Paul Gauguin. Bonnard és un pintor que cada dia que passa m'agrada més. Sap retratar molt bé la sensualitat domèstica i nostàlgica des del punt de vista d'un observador masculí i madur, potser repapiejant, tot i que estèticament impecable.

"Nu à contre-jour", Pierre Bonnard.

El calvari bretó de Gauguin, potser és més complicat en l'àmbit de la pintura religiosa, que en el caramull de sensacions oposades d'aquest museu. És, en tot cas, una de les mostres de religiositat exsangüe menys encisadores des del concili Vaticà II. Com que això és un fulletó, Gauguin el veuran demà.