Espies de broma i altres que no ho són tant (1)

No sóc fan de Jean Echenoz, més aviat el contrari. Ni les expressions minimalistes de «Ravel» ni les de «14» han estat causa de satisfacció lletraferida a ca meva. Però «Enviada especial» (traducció per Anagrama, març de 2017, a càrrec de Javier Albiñana; sospito que la d’Anna Casassas per Raig Verd serà superior) m’ha deixat bastant tocat, en el bon sentit de la paraula.

Es tracta d’una obra de gènere, del gènere d’espies en concret, amb tots els seus elements habituals (i d’altres que no ho són tant): obscures organitzacions governamentals, dones fatals, segrestos, falses identitats, comunicacions en clau i incursions a Corea del Nord. Però Echenoz no sembla prendre-s’ho gaire seriosament i utilitza el gènere escollit com una excusa pel joc literari de baixa versemblança, complet desinterès pels detalls tècnics, però alta sofisticació formal.

Amb precisió de rellotger i enginy de prestidigitador, el novel·lista va enllaçant un seguit de vides, unides tant pel destí com per la casualitat. I, entretant, aplica una sorneguera mirada metaliterària que se’n riu de l’aparent omnipotència del clàssic narrador omniscient i de les convencions que manega.

Era inevitable que un día u otro, explícitamente, apareciese un poco de sexo en este asunto: al fondo de la habitación, Lessertisseur casi vestido estaba tumbado de espaldas, en su cama, mientras Lucille acuclillada entre sus piernas le practicaba lo que podríamos llamar una mamada. Y como, lenta y profunda, procedía del modo que más deleitaba a aquel hombre entre todos, Maurice Lessertisseur estaba contento.

Tarde o temprano, tenía que aparecer también en nuestra historia un arma de fuego: ese objeto es un Astra Cub .25 ACP y es una bonita pistola semiautomática de bolsillo, apenas más voluminosa que un paquete de Gitanes, fabricada en Guernica por la sociedad Astra, Unceta y Cía, S. A. y que puede uno procurarse fácilmente en las tiendas de los revendedores especializados, incluso mediante un simple anuncio en internet por una cantidad no superior a los doscientos euros.

I fins i tot es permet observacions de perspicaç agudesa:

No paró. Sollozaba y sollozaba. A la menor ocasión, y aun sin ocasión, lo cual por lo demás no resultaba tan desagradable. Ya sean de dolor, de emoción, de alegría e incluso de duelo, las lágrimas ejercen un efecto beneficioso. Poco importa en el fondo lo que las suscite, hasta tal punto alivian y hasta tal punto apaciguan todo el cuerpo al manar de nuestros ojos. Y, dicho sea de pasada, ese fenómeno afecta más o menos a cuanto el cuerpo expulsa: desde el instante en que algo líquido, sólido o gaseoso escapa del organismo —es decir, una decena de modos de evacuación posibles que nos abstendremos de detallar—, constituye en cada ocasión, de lo sublime a lo trivial, un placer específico. En grados distintos y digan lo que digan, siempre tira a bueno. Tan solo sudar no lo es siempre —por más que la sauna o el hammam no estén tan mal—, y por supuesto sangrar, que es francamente discutible.

Tot això us pot semblar excitant o repel·lent, segons els gustos i les ofertes del mercat. M’inclino més aviat per la primera opció, ja que m’ho he passat més que rebé amb «Enviada especial» i les seves conyes més que intel·ligents.