divendres, 2 de juny de 2017

Fi de segle (i 2)


Tal com havia promès, comencem amb un Gauguin, «El calvari bretó - El Crist Verd» de 1889, una de les seves moltes incursions en temes religiosos; com sempre des d’un punt de vista molt poc convencional. Encara li faltava un any per fer el seu primer viatge a la Polinèsia; però aquestes formes i colors ja són tota una premonició.


A Léon Spilliaert (Ostende, 1881 - Brussel·les, 1946)  no el coneixia. Llegeixo que va relacionar-se amb simbolistes com Maeterlinck, Verhaeren o Khnopff i que admirava Edvard Munch. La seva melangia metafísica i la seva potència gràfica l’apropen al seu contemporani Edward hopper. Aquesta  «Banyista» de 1910 és un atractiu exemple de les seves virtuts.

"Màscares singulars", 1892
Un altre flamenc, vell favorit meu, és James Ensor (Ostende, 1860 - 1949). En principi, subjectes tan grotescos no m’haurien de fer el pes; però aquí, al contrari del que em passa amb Magritte, els valors estètics vencen l’argument. Pocs pintors com ell saben «col·locar» també els matisos del blanc.

Esquelets disputant-se una arengada
I de propina, encara que no pertany a aquesta part del museu (estava a una sala d’excepció, comissariada per alguna personalitat), aquest magnífic «Papa amb mussols» de Francis Bacon.


4 comentaris:

  1. Gràcies per compartir part del ric recorregut.

    ResponSuprimeix
  2. L'Spillaert jo també el vaig conèixer per primer cop allà, i de seguida em vaig enamorar d'ell. Lamentablement, enlloc més he vist cap altra obra seua.

    ResponSuprimeix