Després de l’inusual èxit de la comèdia filològica «Peu de pàgina», l’israelià Joseph Cedar debuta en el cinema de parla anglesa (és una coproducció USA/Israel) amb «Norman: The Moderate Rise and Tragic Fall of a New York Fixer», pel·lícula al servei d’un Richard Gere madur, amb ganes potser de treure’s l’etiqueta d’objecte d’atracció romàntica.
Gere fa de Norman Oppenheimer un jueu de Nova York plenament dedicat a exercir de mitjancer en tota mena de trafiques a través d’una extensa xarxa d’intercanvi de favors. El personatge és un absolut misteri, ja que tot en ell és desconegut, començant per la seva situació familiar o el seu domicili particular. Tampoc queda clar quin benefici extreu de les seves maniobres, com no sigui la satisfacció de sentir-se connectat. La seva sort millorarà quan un polític a qui havia fet un favor bastant capriciós esdevingui primer ministre d’Israel. Aquest serà el seu gran moment de glòria i el previsible inici de la seva davallada.
Més que el retrat d’un personatge (ja que la figura de Norman no deixa de ser una gran incògnita), «Norman» és el retrat d’un particular «modus operandi» i a això es dedica la pel·lícula amb particular energia durant dues hores potser massa generoses. Gere està indubtablement bé i, encara que tingui poques nanses a les que agafar-se, acaba assolint un cert patetisme malgrat el seu registre quasi únic. Apart de Lior Ashkenazi, com a primer ministre d’Israel, encara l’actor més atractiu del país; la resta del repartiment és de categoria i molt contaminat per les sèries televisives. Anoteu: Charlotte Gainsbourg, Michael Sheen, Steve Buscemi, Hank Azaria, Josh Charles o Dan Stevens (la Bèstia). Per aquest costat, res a objectar.
Com ja passava a «Peu de pàgina», la música de Jun Miyake sona intrusiva i fora de lloc; però el que més pesa és aquest comportament obsessiu-compulsiu del protagonista, que gairebé no dona treva. S’intenta alleugerir la monotonia de les situacions amb alguns moments al·legòrics-onírics de percepció alterada i accions simultànies; però no deixa de ser tot previsible i excessivament allargassat.
«Norman» té almenys el mèrit de prescindir de les habituals zones de confort i planteja una faula amb un gran potencial. Llàstima que no li fessin dos bulls més abans d'estrenar-la.
Gere fa de Norman Oppenheimer un jueu de Nova York plenament dedicat a exercir de mitjancer en tota mena de trafiques a través d’una extensa xarxa d’intercanvi de favors. El personatge és un absolut misteri, ja que tot en ell és desconegut, començant per la seva situació familiar o el seu domicili particular. Tampoc queda clar quin benefici extreu de les seves maniobres, com no sigui la satisfacció de sentir-se connectat. La seva sort millorarà quan un polític a qui havia fet un favor bastant capriciós esdevingui primer ministre d’Israel. Aquest serà el seu gran moment de glòria i el previsible inici de la seva davallada.
Més que el retrat d’un personatge (ja que la figura de Norman no deixa de ser una gran incògnita), «Norman» és el retrat d’un particular «modus operandi» i a això es dedica la pel·lícula amb particular energia durant dues hores potser massa generoses. Gere està indubtablement bé i, encara que tingui poques nanses a les que agafar-se, acaba assolint un cert patetisme malgrat el seu registre quasi únic. Apart de Lior Ashkenazi, com a primer ministre d’Israel, encara l’actor més atractiu del país; la resta del repartiment és de categoria i molt contaminat per les sèries televisives. Anoteu: Charlotte Gainsbourg, Michael Sheen, Steve Buscemi, Hank Azaria, Josh Charles o Dan Stevens (la Bèstia). Per aquest costat, res a objectar.
Com ja passava a «Peu de pàgina», la música de Jun Miyake sona intrusiva i fora de lloc; però el que més pesa és aquest comportament obsessiu-compulsiu del protagonista, que gairebé no dona treva. S’intenta alleugerir la monotonia de les situacions amb alguns moments al·legòrics-onírics de percepció alterada i accions simultànies; però no deixa de ser tot previsible i excessivament allargassat.
«Norman» té almenys el mèrit de prescindir de les habituals zones de confort i planteja una faula amb un gran potencial. Llàstima que no li fessin dos bulls més abans d'estrenar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada