Vides petites

Els temps en els que els jubilats es dedicaven a fer el seguiment de les obres públiques segurament han passat a millor vida d’ençà que gaudim d’una oferta de lleure molt més diversificada. Per exemple, la senyora Jeanne Santoire de 63 anys cada divendres va al supermercat Franprix i imagina una biografia possible per a Gordana, la jove caixera immigrada d’algun país de l’est d’Europa. Malgrat el seu peu coix, hi ha un client (que potser es diu Horacio Fortunato) que li contempla la generosa pitrera amb intencions amoroses. I si aquest idil·li d’autoservei no acaba de rutllar, Jeanne ens explica fragments de la seva vida: la seva llarga relació amb Karim, truncada  d’un dia per l’altre, els seus pares comerciants, l’amiga veïna que acaba de morir… Els petits incidents quotidians, les vides que no tenen res de particular més que el fet d’haver sigut viscudes, en definitiva la història que no du majúscules, omplen el relat apòcrif o veritable de «Nuestras vidas» de Marie-Hélène Lafon (Editorial Minúscula, 2019; traducció de Lluís Maria Todó), una autora molt estimada i premiada al nostre país veí.

Ayer murió mi vecina del cuarto. Hay períodos así en que las placas tectónicas de nuestras vidas se ponen en movimiento, en que las costuras de los días se rompen, en que lo ordinario se sale de madre; después el decorado se recompone y seguimos; es más o menos grave, a veces se habla de ello en la televisión, en la radio, en los periódicos, o bien no sale del círculo familiar, de los amigos y los vecinos; la cosa sobreviene, ocurre, entra en la jaula del tiempo para no salir jamás; nada podrá hacer que no haya existido, que «madame» Jaladis no haya muerto, que Gordana no sea coja, que mi madre no desertara con elegancia el día de los atentados del 11 de septiembre, que Karim no regresara de Argelia; es la muerte, la enfermedad, la pérdida, la traición, la ausencia que empieza para siempre o para mucho tiempo, no sabemos, plantamos cara, esperamos y las cosas se arreglan más o menos, nos hacemos viejos, perduramos.

Llibre petit i desproveït d’èpica, «Nuestras vidas» agradarà als amants de la miniatura ben construïda, de l’expressió encertada i del detall precís. De tant en tant convé fer un tast d’aquest tipus de literatura en to menor, no fos cas que exageréssim la nostra pròpia importància.

Falsos culpables

Coincideixen a la cartellera dues pel·lícules que semblen germanes bessones per molts conceptes i que constituirien un ideal programa doble si encara existissin cinemes de barri. Vegem aquestes concomitàncies:

• Dirigeixen dos veterans, clàssics en vida, propers ambdós a la norantena.
• Expliquen fets que van ocórrer a la realitat i que esdevingueren notícies de portada.
• Aborden el tema del fals culpable generat a partir del prejudici.
• S'ha volgut llegir en els dos films una utilització personal de les històries narrades amb finalitat extracinematogràfica.

Parlo, per si algú ho dubtava, de "Richard Jewell" de Clint Eastwood i de "J'accuse" de Roman Polanski, dues mostres de cinema sòlid i tradicional absolutament recomanables. La primera explica una història recent i ja mig oblidada, la del personatge homònim que, treballant com a guarda de seguretat als Jocs Olímpics d'Atlanta, va impedir que l'explosió d'una bomba esdevingués una massacre. El caràcter neuròtic de Jewell i la seva afició a col·leccionar armes va propiciar que d'heroi passés aviat a sospitós d'haver provocat l'atemptat. Precisament la personalitat poc convencional del protagonista és el que fa més interessant el film, ja que evita que l'espectador s'identifiqui amb excessiva facilitat. La composició que en fa el mig desconegut Paul Walter Hauser ("I, Tonya", "BlacKkKlansman") és una de les grans bases del film. Gràcies a la complexitat que hi aporta s'esmena la possible manca de tremp que podria tenir el guió. Grans actuacions també de Sam Rockwell, inesperadament sobri com advocat defensor, i de Kathy Bates, tan fiable com sempre, en el paper de mare amorosa.

 

El cas del que tracta "J'accuse" (o "L'oficial i l'espia", com l'han anomenada arreu) és el celebèrrim "afer Dreyfuss", que va afectar un oficial jueu de l'exèrcit francès, falsament acusat de passar secrets militars als alemanys. El guió, basat en "An Officer and a Spy" de Robert Harris, se centra en els esforços de l'oficial Georges Picquart (Jean Dujardin) en demostrar la innocència d'Alfred Dreyfuss (Louis Garrel), figura pràcticament fora de camp durant la major part del film. La tasca de Picquart és encara més meritòria, perquè no sols ha de lluitar contra els prejudicis antisemites de l'estament militar francès, sinó també amb els seus propis prejudicis en el mateix sentit. En tot cas Dujardin, un actor de qui normalment no n'esperem gaire, està aquí admirable. L'acompanyen en papers petits primeres figures de la interpretació francesa amb un únic punt negre, l'horrible Emmanuelle Seigner, esposa del director, en un paper del tot prescindible. "J'accuse" explica de forma clara i prolixa una història força complicada sobre el paper. Pot resultar claustrofòbica i alguns la consideraran avorrida, però pels aficionats a la Història la contribució de Polanski mereix tota l'atenció.

Pel que fa a les motivacions personals que s'han volgut trobar darrera d'aquestes dues pel·lícules preferiria no insistir. Si Polanski ha volgut establir un paral·lelisme entre el calvari de Dreyfuss i el que ha patit ell mateix d'ençà que va ser acusat d'abús a una menor és una conjectura que no es percep en pantalla i que, per tant, roman en l'àmbit de la cacera de bruixes a tot preu. El fet que Eastwood faci de la premsa i del FBI els dolents de la funció de forma gairebé caricaturesca sí que podria considerar-se un indici descarat de l'ideari republicà del director. Deixem-ho així.

A Mallorca durant la distopia incivil

"Ciutat de Mal", que hom tendeix a pensar com "ciutat del mal", evoca en realitat la capital de l'illa de Mallorca en aquesta novel·la guardonada de Jaume C. Pons Alorda. En realitat el llibre té lloc en un univers imprecís on una única ciutat ocupa tot el planeta, la natalitat està tan controlada com la creació artística, els humans s'alimenten de forma sintètica i neva perpètuament. L'autor no elabora amb detall les característiques d'aquesta societat distòpica sinó que opta per la simplificació mítica de les rondalles i per l'exageració grotesca del gran guinyol. La narració s'articula en forma de diverses tríades, una mica a la manera dels contes clàssics: hi ha tres personatges principals que s'alternen en la trama, tres visites a les parades del mercat, tres patums literàries, tres meuques...

El fil principal, escrit en primera persona, el protagonitza un escriptor jove i verge de gènere indeterminat, obsessionat perquè el convidin a la matança del porc que organitza anualment el pintor Iannis de Corfú. El segon fil, en segona persona, correspon a una noia que escapa de les autoritats per protegir la criatura que du al ventre de forma il·legal. El tercer personatge, la Geperudeta, el relat de la qual s'expressa en tercera persona, és la fidel serventa de la família Fulkna ocupada en els preparatius d'una festa multitudinària. Totes tres històries acabaran convergint a les pàgines finals de forma convenient i poc satisfactòria.

"Ciutat de Mal" és una novel·la farcida de referents literaris, de vegades parafrasejant textos aliens ("Lolita" de Nabokov, per exemple), d'altres introduint personatges ficticis que són un clar homenatge a figures de la realitat. És el cas d'aquest Iannis de Corfú, que a penes amaga el pintor Miquel Barceló, de qui les festes de matança han esdevingut inexplicablement mítiques. Ho és també Werner Woyzeck, sòsies del director de cinema Werner Herzog. I Pons Alorda cita en una nota final les referències a Blai Bonet, Hervé Guibert, Joan Perucho (Onofre de Dip!), Alejandro Jodorowsky... Per altra banda aquesta família Fulkna, si no m'equivoco, ha de ser necessàriament un homenatge al guàrdia civil Saza de "Amanece que no es poco". 

El llibre té poca acció, més aviat situacions úniques llargament sostingudes, culminades quasi totes en excessives orgies abarrocades. El llenguatge és recarregat i capriciós, d'un gust que no comparteixo. Qui conegui la vessant recitaire de Pons i Alorda, reconeixerà el seu inconfusible estil exacerbat en moltes de les pàgines d'aquesta "Ciutat de Mal", que a mi m'ha fatigat a poc de començar la lectura.

Canta, Mussolot, la còlera pedestre d'aquesta floritura de melicotonarro en almívar. Per la seva llengua ocupada passen déus i deesses de totes les tonalitats del cosmos, des del gris més oficiari fins al groc més vidalià, també passen carros i astronautes, venedors d'estampetes i batles biniors, pirates de la més baixa estofa i xuclasangs lèsbiques que visiten els espaiosos carros d'Akasawa, masmorres ocupades per orloffs i caps que esborren a través de fetus vacuns, carreteres perdudes en la immensitat de fòsters engrillonats,, també guerrillers de barris que muden per sempre en una ocultació constantera, gasolines perdudes enmig del desert, miralls que enlloc de donar la imatge corresponent el que fan és inventar-se noves realitats i vessar de forma periòdica fluxacions inhòspites de color taronja, finalment pescadors que batallen per heroïnes que s'amaguen rere barres de tavernes mentre un gras molt gras canta enmig de poemes incestuosos i cambrers i cambreres d'una bacanal estratosfèrica fins que esclata el clam s'una germana mitjana que se sap penetrada per dues realitats i ignorades per totes les altres, bikini de greix.

Amb ulls de dona

Maria Adler, antiga pupil·la en cases d'acollida i actual hoste en una residència tutelada, acaba de ser violada en el seu propi apartament. Un cop feta la denúncia a la policia, la traumàtica experiència serà la menor de les seves preocupacions, ja que serà obligada a reviure-la una vegada i una altra davant la creixent incredulitat de la llei, atesa l'escassa credibilitat que se li pressuposa.

Aquesta angoixant premissa ocupa el primer capítol d'"Unbelievable" ("Creieu-me"), sèrie de Netflix que per a mi va ser una de les més importants de l'any passat. Sota la pell estructural de la investigació entorn a un violador en sèrie, basada a més en fets reals, "Unbelievable" opta per una mirada femenina, que defuig el "voyeurisme" sensacionalista i centra el drama en l'experiència de les diverses víctimes. Tot aprofitant la tendència actual a donar veu a les dones en qüestions sobre les quals fins ara havien estat sovint silenciades —guionistes i directors són majoritàriament dones, tot i que també intervé el conegut novelista Michael Chabon—, el programa destaca per la visió empàtica femenina, en contraposició a l'escepticisme masculí.

Les víctimes del violador pertanyen a tota classe d'edats i de físics, afegint així un altre tret realista a l'equació. De la mateixa manera, la resolució del cas apareix desproveït de qualsevol truculència: el descobriment del culpable deriva d'un llarg treball rutinari i sovint tediós. Tediós per a qui el fa, no per l'espectador que ho contempla, més implicat en el drama humà i les seves discriminacions que en el triomf de la justícia.

Per acabar-ho d'arrodonir, "Unbelievable" conté un grapat de bones interpretacions començant per la desconeguda per mi Kaitlyn Dever, que trasllada perfectament la desesperant situació de la jove Maria Adler. Al seu costat, dues actrius consumades com són Merritt Wever i Toni Collette, en el paper de dues agents de policia que són com la nit i el dia.

No soc de fer llistes de final d'any; però si n'hagués fet la corresponent a les millors sèries televisives de 2019, de segur que "Unbelievable" estaria molt a prop del número 1.

L’home del moment

Sembla que va ser ahir que vam quedar impactats pel seu tors nu a «Girls», i des de llavors la seva carrera només ha anat cap amunt. Parlo de l’ex-soldat Adam Driver, improbable estrella de rostre poc canònic, que ja ha treballat amb alguns dels grans —Clint Eastwood, Leos Carax, Spike Lee, els Coen, Steven Spielberg, Martin Scorsese, Terry Gilliam o Jim Jarmusch— i que aquests dies és present a les nostres pantalles per partida triple.

1. Per descomptat el seu rol més popular és el de Kylo Ren, el dolent oficial de la tercera trilogia «Star Wars». Per primer cop m’he negat a anar a veure el lliurament de torn de la saga. Mai no he compartit l’adoració nostàlgica que li professen alguns companys de generació i decididament no crec que calgui prendre-se-la gaire seriosament; però fins i tot en casos de pur entreteniment cal exigir uns mínims de qualitat. No pot ser que els guions es limitin a barrejar grans efectes especials amb apunts de mística impostada sense que al darrera hi hagi alguna idea d’arc argumental. Res d’això sembla existir a «The Rise of Skywalker», on han atès les peticions dels fans tot atropellant la poca lògica interna que fins ara s’havia mostrat. Maniobra calculada per satisfer (i frustrar) tothom, on tant els actors com els personatges difunts tornen a la vida i la mínima concessió al públic LGTBQ+ es pot eliminar fàcilment en els mercats que vulguin censurar-la. Passo.
2. Més prestigiós és el seu paper a «Marriage Story» de Noah Baumbach, pel·lícula favorita de la crítica i solvent aspirant a la collita de premis de la temporada. El director explica amb una lleugera capa de maquillatge el seu propi divorci, una trama que no es pot considerar excessivament original, tot i que en aquest cas els cònjuges intenten conduir el procés de la forma més civilitzada possible. Scarlett Johansson i Adam Driver redimeixen amb les seves bones actuacions alguns treballs seus més genèrics (Driver plora molt bé i canta amb força sentit una peça de Sondheim). Laura Dern roba, com sol fer, totes les escenes on apareix. «Marriage Story» tendeix a creure’s més important del que realment és i la suma no acaba d’estar a l’altura de les seves parts.
3. La seva intervenció més discreta, tot i actuar com a protagonista absolut, és a «The Report» de Scott Z. Burns, pel·lícula que aquí només hem pogut veure a Amazon Prime. Interpreta el paper sense lluïment d’un aplicat investigador del senat que treu a la llum els casos de tortura perpetrats en els centres de detenció de possibles terroristes. Es tracta d’un film freqüent a la cinematografia americana, en el qual es narra com la voluntat d’un sol individu és capaç de denunciar i de vèncer les pomes podrides del sistema; un cant, en definitiva, a les bondats de la democràcia USA, que pot ser imperfecta en alguns casos, però que disposa de mecanismes autoreguladors perquè els culpables acabin pagant gairebé sempre. Al costat de Driver, apareix un munt d’actors coneguts (John Hamm, Maura Tierney, Michael C. Hall, Corey Stoll, Matthew Rhys…), encara que, llevat d’Annette Bening, tots són vist i no vist. Tant se val, perquè «The Report» no podria ser més tediosa. Eviteu-la.

Vaughan Oliver (1957 - 2019)

This Mortal Coil, "It'll End in Tears" (1984)

Vaughan Oliver va morir el passat 29 de desembre als 62 anys. De vegades cal que arribi la mort per posar nom a un artista que ens ha anat acompanyant tota la vida sense que ens molestéssim mai a descobrir qui era. Oliver va participar des del seu inici en el disseny dels discos de l'exquisida companyia independent 4AD i fou l'imprescindible responsable de dotar-la d'una estètica inconfusible, onírica i nostàlgica amb un punt inquietant, com el contingut d'una Wunderkammer o unes golfes per explorar. Imatges borroses i falsament abstractes, sovint en blancs i negres o sèpies, quan convingué també va emprar el color de forma quasi agressiva.

Personalment l'associaré sempre a grups favorits meus com Cocteau Twins, This Mortal Coil, Mojave 3, Red House Painters o el malaguanyat Jóhan Jóhannsson, tot i que la simbiosi més duradora la va establir amb Pixies de qui va fer pràcticament totes les caràtules. També dissenyà esporàdicament per noms llegendaris com Scott Walker, David Sylvian i Robert Fripp, o David Lynch.

Independentment de raons sentimentals, trobo que totes aquestes obres són d'una altíssima qualitat que ultrapassa la seva funcionalitat. Una pena que Oliver desaparegui encara jove i amb la creativitat intacta.

Cocteau Twins, "Treasure" (1984)

Cocteau Twins, "Head over Heels" (1983)

This Mortal Coil, "Filigree and Shadow" (1986)

Cocteau Twins, "Victorialand" (1986)

Pixies, "Surfer Rosa" (1988)

Pixies, "Doolittle" (1989)

Pixies, "Bossanova" (1990)

Pale Saints, "The Comforts of Madness (1990)

The Breeders, "Pod" (1990)

Red House Painters, "Down Colorful Hill" (1992)

Mojave 3, "Ask me tomorrow" (1995)

Jóhann Jóhannsson, "Fordlandia" (2007)

Cocteau Twins, "Heaven or Las Vegas" (1990)

Ara, Bon Any!

El 2020 sembla un any bon minyó. Quequeja un número tan rodó com el 20, conté competició olímpica i proclama el Classic Blue com a color Pantone que li és propi.

Que no us enganyin, la descomposició de 2020 en nombres primers acaba aviat. 2020 = 2 x 2 x 5 x 101. A partir d'aquí, prometo sorpreses monstruoses.