Coincideixen a la cartellera dues pel·lícules que semblen germanes bessones per molts conceptes i que constituirien un ideal programa doble si encara existissin cinemes de barri. Vegem aquestes concomitàncies:
- Dirigeixen dos veterans, clàssics en vida, propers ambdós a la norantena.
- Expliquen fets que van ocórrer a la realitat i que esdevingueren notícies de portada.
- Aborden el tema del fals culpable generat a partir del prejudici.
- S'ha volgut llegir en els dos films una utilització personal de les històries narrades amb finalitat extracinematogràfica.
Parlo, per si algú ho dubtava, de "Richard Jewell" de Clint Eastwood i de "J'accuse" de Roman Polanski, dues mostres de cinema sòlid i tradicional absolutament recomanables. La primera explica una història recent i ja mig oblidada, la del personatge homònim que, treballant com a guarda de seguretat als Jocs Olímpics d'Atlanta, va impedir que l'explosió d'una bomba esdevingués una massacre. El caràcter neuròtic de Jewell i la seva afició a col·leccionar armes va propiciar que d'heroi passés aviat a sospitós d'haver provocat l'atemptat. Precisament la personalitat poc convencional del protagonista és el que fa més interessant el film, ja que evita que l'espectador s'identifiqui amb excessiva facilitat. La composició que en fa el mig desconegut Paul Walter Hauser ("I, Tonya", "BlacKkKlansman") és una de les grans bases del film. Gràcies a la complexitat que hi aporta s'esmena la possible manca de tremp que podria tenir el guió. Grans actuacions també de Sam Rockwell, inesperadament sobri com advocat defensor, i de Kathy Bates, tan fiable com sempre, en el paper de mare amorosa.
El cas del que tracta "J'accuse" (o "L'oficial i l'espia", com l'han anomenada arreu) és el celebèrrim "afer Dreyfuss", que va afectar un oficial jueu de l'exèrcit francès, falsament acusat de passar secrets militars als alemanys. El guió, basat en "An Officer and a Spy" de Robert Harris, se centra en els esforços de l'oficial Georges Picquart (Jean Dujardin) en demostrar la innocència d'Alfred Dreyfuss (Louis Garrel), figura pràcticament fora de camp durant la major part del film. La tasca de Picquart és encara més meritòria, perquè no sols ha de lluitar contra els prejudicis antisemites de l'estament militar francès, sinó també amb els seus propis prejudicis en el mateix sentit. En tot cas Dujardin, un actor de qui normalment no n'esperem gaire, està aquí admirable. L'acompanyen en papers petits primeres figures de la interpretació francesa amb un únic punt negre, l'horrible Emmanuelle Seigner, esposa del director, en un paper del tot prescindible. "J'accuse" explica de forma clara i prolixa una història força complicada sobre el paper. Pot resultar claustrofòbica i alguns la consideraran avorrida, però pels aficionats a la Història la contribució de Polanski mereix tota l'atenció.
Pel que fa a les motivacions personals que s'han volgut trobar darrera d'aquestes dues pel·lícules preferiria no insistir. Si Polanski ha volgut establir un paral·lelisme entre el calvari de Dreyfuss i el que ha patit ell mateix d'ençà que va ser acusat d'abús a una menor és una conjectura que no es percep en pantalla i que, per tant, roman en l'àmbit de la cacera de bruixes a tot preu. El fet que Eastwood faci de la premsa i del FBI els dolents de la funció de forma gairebé caricaturesca sí que podria considerar-se un indici descarat de l'ideari republicà del director. Deixem-ho així.
Afegiria a les concomitàncies que, en tots dos casos, malgrat haver estat maltractats pel sistema, les dues víctimes tan sols tenen la dèria de tornar a formar part del sistema.
ResponEliminaCert, i ho van aconseguir amb èxit relatiu.
Elimina