"Ciutat de Mal", que hom tendeix a pensar com "ciutat del mal", evoca en realitat la capital de l'illa de Mallorca en aquesta novel·la guardonada de Jaume C. Pons Alorda. En realitat el llibre té lloc en un univers imprecís on una única ciutat ocupa tot el planeta, la natalitat està tan controlada com la creació artística, els humans s'alimenten de forma sintètica i neva perpètuament. L'autor no elabora amb detall les característiques d'aquesta societat distòpica sinó que opta per la simplificació mítica de les rondalles i per l'exageració grotesca del gran guinyol. La narració s'articula en forma de diverses tríades, una mica a la manera dels contes clàssics: hi ha tres personatges principals que s'alternen en la trama, tres visites a les parades del mercat, tres patums literàries, tres meuques...
El fil principal, escrit en primera persona, el protagonitza un escriptor jove i verge de gènere indeterminat, obsessionat perquè el convidin a la matança del porc que organitza anualment el pintor Iannis de Corfú. El segon fil, en segona persona, correspon a una noia que escapa de les autoritats per protegir la criatura que du al ventre de forma il·legal. El tercer personatge, la Geperudeta, el relat de la qual s'expressa en tercera persona, és la fidel serventa de la família Fulkna ocupada en els preparatius d'una festa multitudinària. Totes tres històries acabaran convergint a les pàgines finals de forma convenient i poc satisfactòria.
"Ciutat de Mal" és una novel·la farcida de referents literaris, de vegades parafrasejant textos aliens ("Lolita" de Nabokov, per exemple), d'altres introduint personatges ficticis que són un clar homenatge a figures de la realitat. És el cas d'aquest Iannis de Corfú, que a penes amaga el pintor Miquel Barceló, de qui les festes de matança han esdevingut inexplicablement mítiques. Ho és també Werner Woyzeck, sòsies del director de cinema Werner Herzog. I Pons Alorda cita en una nota final les referències a Blai Bonet, Hervé Guibert, Joan Perucho (Onofre de Dip!), Alejandro Jodorowsky... Per altra banda aquesta família Fulkna, si no m'equivoco, ha de ser necessàriament un homenatge al guàrdia civil Saza de "Amanece que no es poco".
El llibre té poca acció, més aviat situacions úniques llargament sostingudes, culminades quasi totes en excessives orgies abarrocades. El llenguatge és recarregat i capriciós, d'un gust que no comparteixo. Qui conegui la vessant recitaire de Pons i Alorda, reconeixerà el seu inconfusible estil exacerbat en moltes de les pàgines d'aquesta "Ciutat de Mal", que a mi m'ha fatigat a poc de començar la lectura.
Canta, Mussolot, la còlera pedestre d'aquesta floritura de melicotonarro en almívar. Per la seva llengua ocupada passen déus i deesses de totes les tonalitats del cosmos, des del gris més oficiari fins al groc més vidalià, també passen carros i astronautes, venedors d'estampetes i batles biniors, pirates de la més baixa estofa i xuclasangs lèsbiques que visiten els espaiosos carros d'Akasawa, masmorres ocupades per orloffs i caps que esborren a través de fetus vacuns, carreteres perdudes en la immensitat de fòsters engrillonats,, també guerrillers de barris que muden per sempre en una ocultació constantera, gasolines perdudes enmig del desert, miralls que enlloc de donar la imatge corresponent el que fan és inventar-se noves realitats i vessar de forma periòdica fluxacions inhòspites de color taronja, finalment pescadors que batallen per heroïnes que s'amaguen rere barres de tavernes mentre un gras molt gras canta enmig de poemes incestuosos i cambrers i cambreres d'una bacanal estratosfèrica fins que esclata el clam s'una germana mitjana que se sap penetrada per dues realitats i ignorades per totes les altres, bikini de greix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada