Kombray

“Molt de temps vaig anar al catre amb les gallines. De vegades, quan apagava la candela, els ulls se’m tancaven tant de pet, que no tenia temps ni de dir: “M’estic quedant fregit”. I trenta minuts més tard, ja estava amb els ulls com plats menjant-me el coco perquè tenia ganes de clapar. I volia tancar el còmic que em pensava que tenia a les mans i apagar el llum. I és que mentre clapava m’havia estat esprement la neurona sobre el que havia llegit, però aquestes menjades de tarro eren tope rares. M’havia entrat la paranoia que el tebeo parlava de menda, de jo o d'un mateix: un bareto, la penya, la batussa entre el Paco i el Litus. Aquest mal rotllo durava encara uns segons després de despertar-me; m’ho empassava tal qual, però era com si les lleganyes no em deixessin veure que la candela estava out. Després començava a capiscar-ho, com si m’haguessin implantat els pensaments d’una vida anterior. L’aventura del tebeo podia ser la meva o no; ja passava d’ella, se m’en fotia. Quan tornava a guipar-me, flipava pepinos per trobar-me a les fosques. Molava, no dic que no, s’estava tope guai, encara que no entenia una merda. Quina hora era? Sentia el pito dels trens, allà a la quinta punyeta, com si cantessin els ocellets del bosc, i t’adonaves que tot quedava tope lluny. I m’imaginava un paio que caminava cap a l’estació, content perquè fotia el camp. Apa, que us bombin!”

—Escolta, això no em sona gens a Proust. Vols dir que no t’han passat un virus a l’e-book?

Més escola de la vida

Per coincidències de la cartellera, acabem de veure “Fish Tank” d’Andrea Arnold, una pel·lícula que podria ser la versió hiperrealista de “An education” de Lone Scherfig. Les concomitàncies: pel·lícules britàniques, dirigides per dones, amb una protagonista adolescent que manté una relació predestinada al fracàs amb un home adult, experiència de la qual en surt en certa manera enfortida.

Deixant de banda aquests punts en comú, no es pot imaginar dues pel·lícules més antitètiques. Si al film de Scharfig se li podia retreure un edulcorament que llimava les evidents asprors de la trama, a “Fish Tank” no hi trobarem cap complaença, tant sols fragments de realitat, gairebé documentals, sobre vides d’horitzons molt estrets.

Mia, la molt convincent no-actriu Katie Jarvis, viu en uns blocs-rusc a Essex amb una mare, que no sembla tenir altra ocupació que anar als bars, emborratxar-se i conèixer homes, i una germana petita i molt mal parlada. Mia no és precisament una noia popular, té problemes de relació amb tothom, un evident fracàs escolar, i la cohesió familiar s’ha establert entorn de l’agressió mútua. L’única cosa que sembla interessar Mia és assajar en solitari danses hip-hop. No és un panorama engrescador, almenys fins que no apareix el nou xicot de la mare, un home atractiu, atent i que sembla preocupar-se sincerament per les inquietuds de Mia…

La càmera de vídeo segueix els passejos de la noia pel sòrdid paisatge suburbà i el format accentua la claustrofòbia d’aquestes vides amb poc futur. Els diàlegs són escassos, no es tracta de personatges que acostumin a resoldre els seus problemes parlant; per tant, tot es basa en l’observació, en el petit gest o el somriure que s’escapa involuntari. I, si al principi pot semblar que no passi pràcticament res, de mica en mica es va acumulant una tensió que desemboca en unes escenes finals que tenen tot l’aire d’un malson, tractades tanmateix de forma totalment creïble. El desenllaç es pot considerar esperançador, amb totes les cometes que faci falta, però, vista la matèria primera, no es podia demanar més.

Amb alguns minuts de menys i l’eliminació de dos simbolismes obvis com són l’euga encadenada i el globus en forma de cor que s’eleva sobre el barri, m’hauria semblat una pel·lícula perfecta. Dura, modesta, però perfecta.

Imatges d’Alícia: Ralph Steadman

Això és d'Animal Farm d'Orwell.

Avui tinc com a convidat un altre il·lustrador ben especial, es tracta de l’artista britànic Ralph Steadman (Wallasey, 1936), que es va donar a conèixer com a dibuixant i caricaturista als anys 60 pel seu treball freelance a Private Eye, the Daily Telegraph, Punch, The New York Times i Rolling Stone.

Va establir una llarga col·laboració amb Hunter Thompson, aquell periodista gonzo i politoxicòman que acostumava a protagonitzar els seus propis reportatges. Va acompanyar-lo en alguns dels seus viatges professionals i s’ocupà d’il·lustrar-li diversos articles, així com els seus llibres “Fear and loathing in Las Vegas” (Por i fàstic a Las Vegas) i “Fear and loathing on the Campaign Trail ’72”. Quan Terry Gilliam filmà el primer d’aquests dos llibres, amb Johnny Depp i Benicio del Toro, Steadman s’ocupà de dibuixar-ne el cartell així com la caràtula del DVD.

Entre els llibres que ha il·lustrat trobem clàssics com “L’illa del tresor” (igual que Peake a l’apunt de fa una setmana), “Granja animal” d’Orwell, “Farenheit 451” de Bradbury o “El diccionari del diable” d’Ambrose Bierce. Ha il·lustrat “Psychogeography” del contemporani Will Self (a qui també li ha dibuixat les columnes que escrigué per The Independent). I va fer la portada per una compilació de cançons políticament incorrectes de Frank Zappa “Have I offended Someone?” (1997). A un nivell més anecdòtic, quan Johnny Depp va fer l’antologia de cançons de pirates “Rogue’s Gallery”, Steadman intervingué com a cantant en dues de les peces.

Però, és clar, tot i que la seva carrera és tan meritòria com transgressora, no estaria parlant d’ell si no fos perquè el senyor Steadman va dibuixar les aventures d’Alícia durant els anys de la psicodèlia, 1967 si no vaig errat. Poques Alícies veureu menys atractives (des d’un punt de vista convencional), però tampoc trobareu gaires interpretacions tan interessants de la típica imatgeria carrolliana com les que fa Steadman.

Com que qui tasta Carroll ja no en pot escapar de per vida, Steadman també il·lustrà “La caça del Snark” (igualet que Mervyn Peake). Aquí ja el trobem més madur i més propens a la taca de tinta, que és una de les marques de la casa.

El desembarcament.

L'esvaniment.

Per a qui vulgui continuar investigant, podeu visitar-lo a la seva pàgina on us intentarà vendre des d’una tassa fins a una corbata. Pitjors inversions podríeu fer.

I encara una altra allau

Prefereixo no fer comentaris.

Altres allaus

El que segueix no és ni una mistificació ni una broma elaborada, com de vegades passa amb alguns apunts que intenten fer passar per veres coses que no ho són. Si a la llarga es revelés tot com una mentida, jo hauria estat el primer enganyat.

Segurament he explicat algun cop abans l’origen del meu “nick” i del títol del bloc, si em repeteixo disculpeu-me. Tot prové de la meva fascinació per la paraula “avalancha”, rotunda i dotada de l’encant que comparteixen tots els mots monovocàlics en “a”. A més, el seu sentit recull molt bé la idea del que volia ficar dins del bloc, un cúmul heterogeni d’informacions que agafessin al lector una mica per sorpresa, a imatge del contingut heteròclit que podem trobar a la xarxa. Malauradament, l’equivalent català del castellà ”avalancha” és “allau”, que sona molt menys contundent. El vaig adoptar com a “nick” sense ser conscient fins molt més tard que es tractava d’un mot femení, detall que no em preocupa en absolut.

En quant al títol del bloc, tot respectant la inicial paraula inspiradora, hi vaig afegir la idea de publicació quotidiana, i, per deixar entendre que una mica d’humor no quedaria mai lluny de les meves intencions, vaig intentar imitar una d’aquelles capçaleres de diaris inventats que solíem trobar a les pàgines del Pulgarcito o el Tiovivo. Així va néixer “The Daily Avalanche”, títol absurd que hauria d’alertar de la seriositat relativa de la proposta.

Absurd he dit? Potser no tant. No ha estat fins fa molt poc que he descobert que “The Daily Avalanche” realment va existir i amb intencions del tot serioses. Va ser un diari de Memphis (Tennessee) fundat el 1858 i que va durar fins a 1890 amb noms successivament canviants. Així: The Daily Memphis Avalanche, Daily Avalanche, The Memphis daily Avalanche i finalment Memphis Avalanche. Fins i tot Mark Twain el va mencionar en algun article periodístic. L’any 1890 es fusionà amb l’Appeal i aparegué com a Appeal-Avalanche fins a 1894, quan es convertí en el Commercial Appeal que encara es publica en l’actualitat i és el diari més important de Memphis i la seva àrea metropolitana.

Però encara hi ha més, perquè a Lubbock (Texas) el 4 de maig de l’any 1900 (tot just fa 110 anys) la petita població veié el primer exemplar de “The Avalanche”, una creació de l’advocat John James Dillard, qui s’havia associat per a l’ocasió amb l’especulador i jugador professional Thad Tubbs. La primera edició constà de 40 exemplars de 4 pàgines. Sobre el nom “Avalanche” s’explica que Dillard l’havia anomenat així, perquè tenia la intenció de sorprendre la població amb el diari “sobtadament, tal com copeja una allau”. El diari encara perdura avui sota el nom de “Avalanche-Journal” i, com no podria ser d’altra manera, és el més important de Lubbock.

Per fer una darrera volta de rosca, perquè de segur en els fets exposats hi ha d’haver un significat ocult, em vaig preguntar quina relació tenien Memphis i Lubbock. Si diem Memphis de seguida pensem en Elvis Presley qui, tot i que va néixer a Tupelo (Mississipi), va traslladar-se a la ciutat de Tenessee als tretze anys i allí hi va morir a la seva famosa finca de Graceland. I Lubbock? Buddy Holly, evidentment. El malaguanyat rocker hi nasqué l’any 1936. Tot això no pot ser casual i començo a preguntar-me si “allau” no estarà destinat a ser el nou rei del rock&roll.

L’escola de la vida

Londres, 1961, les restriccions i les grisors de la postguerra encara cuegen en una societat que mai no s’ha caracteritzat especialment pel seu hedonisme. Jenny, una noia de 16 anys, bonica, intel·ligent i esnob, com ho deuen ser totes les noies brillants de la seva edat, es prepara pels exàmens d’entrada a Oxford, mentre somia en una vida bohèmia (versió existencialista) als cafès de la “Rive Gauche”. Jenny coneix un home atractiu que la sedueix pel seu carisma cosmopolita i la possibilitat d’una vida plena d’art, viatges, diversió i bellesa. Caldrà prendre una decisió entre la cultura de l’esforç i la mediocritat de classe mitja en la qual ha viscut tota la vida o un “modus vivendi” de satisfaccions immediates i dubtós fons moral. Enfrontada al primer dilema important de la seva existència, prendrà el camí equivocat, però per això mateix assolirà una nova maduresa. Precisament el tipus d’educació que no se sol impartir a l’escola.

La directora danesa Lone Scherfig, de la qual ja coneixia les seves excel·lents “Italià per a principiants” i “Wilbur es vol suïcidar”, dos brillants exercicis que barrejaven amb mestratge la tragèdia amb la comèdia, presenta en el seu darrer film “An education” un material bastant més convencional. La història es basa en un text autobiogràfic de la periodista Lynn Barber que l’amic Nick Hornby ha convertit en guió. Per la meva sinopsi inicial, ja es veu que el que s’explica és una típica història de formació amb un final del tot previsible, el que no impedeix que el film es contempli amb gran interès i fins i tot plaer.

Són nombrosos els factors que contribueixen a fer agradable l’experiència començant per l’atractiva estètica d’època, on l’austeritat britànica contrasta amb la disbauxa nocturna d’un Londres que aviat seria “swinging” i París apareix com una postal per on passeja Juliette Greco. El guió de Hornby m’ha semblat bo, perquè deixa que cadascun dels personatges defensi les seves raons i no esdevinguin meres siluetes morals. Fins i tot el llop amb pell de xai que sedueix Jenny, té un rerefons patètic que l’humanitza. I el fet que la protagonista sigui una persona intel·ligent, capaç de justificar els seus errors, fa que el seu fracàs sigui doblement interessant.

Òbviament la pel·lícula pertany a Jenny, i la relativament desconeguda Carey Mulligan està brillant en el paper. Encara que tenia 22 anys quan la va rodar, resulta creïble com a adolescent, i la seva bellesa il·lumina d’autenticitat i emoció tot el decurs del film. No sorprèn que la seva interpretació fos guardonada amb múltiples premis (BAFTA, British Independent Film, National Board of Review) ni que estigués nominada a l’Òscar.

Cal rendir-se una vegada més a l’eficàcia de l’escola d’interpretació britànica que fa de cadascun dels personatges un model de credibilitat. Alfred Molina broda un pare de relliscós comportament, que pràcticament empeny la seva filla a la gola del llop, mentre Cara Seymour, la mare, sense pràcticament obrir la boca és una mestra de l’eloqüència gestual. Olivia Williams, a qui vam veure fa poc més d'una setmana com a transsumpte de Cherie Blair, continua demostrant ser una actriu molt intel·ligent i, fins i tot, Rosamund Pike dóna calidesa a un paper de rossa espavilada i amb poques llums que fàcilment podria caure en el tòpic. Peter Sarsgaard, l’astut seductor, és l’únic americà de la troupe i el millor elogi que es pot fer de la seva actuació és que sembla britànic. Ah, i surt l’Emma Thompson, que també ho fa tant bé com sol.

En resum, una pel·lícula que, tot i amagar tramposament els aspectes més sòrdids de la història, té emoció i (com diria la protagonista) “charme”.

El senyor Miró comet adulteri (i 2)

D’acord, escollim Cecília, s’ha dit. Caldrà trobar el moment, millor que sigui un d’aquells dies que el treball s’allarga fora d’hores. Ens hi aproximarem en un lloc propici, davant de la màquina del cafè o al quarto de la fotocopiadora, intercanviarem algunes nicieses, fins que poc a poc ens endinsarem en qüestions més íntimes. No preveu una victòria fàcil, caldrà cautela, ella podria espantar-se davant d’una brusquedat. El procés pot ser llarg i problemàtic: trobades en cafès discrets, mitges mentides, “arriba un moment que el matrimoni perd tot el sentit”, “la meva dóna m’ha deixat d’entendre”, “ja no em fa cas”, fer-la entendrir amb les seves misèries, fins que ella li posi una mà sobre la seva per donar-li consol. El senyor Miró es fatiga pensant en tots aquests treballs, fa una el·lipsi i assumeix que ella ha cedit per fi.

A continuació s’imposa un encontre carnal, que tampoc és qüestió de fer les coses a mitges i quedar-se amb un mer pecat de pensament. No sap si Cecília, ran de la separació, viu sola o ha tornat a casa dels pares, i encara si viu sola, serà d’aquell tipus de dones que t’obren la porta de casa a la primera ocasió d’intimitat? Hauran de buscar un hotel? I quin tipus d’hotel? Ha de ser un lloc digne, confortable, amb un plus de disseny, la mena de detalls que realcen una primera vegada. Però ell, d’hotels a Barcelona no en coneix cap, per què n’hauria de conèixer si ja té casa seva? Se n’haurà d’informar per internet, seria impensable demanar consell a ningú, la seva empresa no vol testimonis.

Passa ràpid pel moment del sexe, l’incomoda pensar-hi ara. Posem que va bé. I llavors? Ben mirat, seria preferible que, un cop al llit, descobrissin la seva incompatibilitat sexual, que ella no arribés a l’orgasme, que volgués fer marxa enrere al darrer moment, que ell patís una impotència nerviosa… Qualsevol petit desastre que justifiqués la fi de la història.

Perquè, si l’encontre és un èxit i queden amb ganes de repetir, serà necessari trobar nous moments, inventar noves coartades, canviar d’hotel per evitar la rutina (o ella li obrirà les portes del seu pis? li donarà una còpia de les claus?). I sempre amb la por de ser descoberts per algun conegut que passava, per una mentida que fa aigües, una possibilitat que s’incrementarà amb els dies. I si s’enamoren de debò? O ell s’enamora? O es ella la que ho fa? Si perden el cap l’un o l’altre, o tots dos alhora, les conseqüències poden ser terribles: l’odi de Natàlia, el menyspreu dels fills, el divorci, la pèrdua de la casa i de l’apartament, el rebuig de bona part de la família, els comentaris sorneguers a la feina… Sense oblidar la incògnita de l’exmarit. Qui li diu que no serà un psicòpata gelós i venjatiu?

Davant de tot aquest gavadal de calamitats que li ve al damunt, el senyor Miró comença a tremolar violentament. Només mig recupera el capteniment quan sent la clau que gira a la porta del pis.

—Què hi fas a les fosques? —pregunta Natàlia, tot encenent el llum—. Tant tard fent migdiada?

El senyor Miró s’alça, procura ocultar el seu trasbals i fa un petó que vol molt dolç als llavis de Natàlia.

—Com és que has trigat tant?

—Tant? Són tot just les vuit, hi ha dies que arribo més tard, no sé perquè t’estranyes. Fas mala cara, et trobes bé? Potser és que tens gana. Per això m’has trobat a faltar. Tranquil ara m’hi poso amb el sopar. Et vindrà de gust un trinxat de col i patata? I és clar que sí, quan m’has dit que no a un trinxadet fet com a tu t’agrada?