dissabte, 8 de maig de 2010

Altres allaus


El que segueix no és ni una mistificació ni una broma elaborada, com de vegades passa amb alguns apunts que intenten fer passar per veres coses que no ho són. Si a la llarga es revelés tot com una mentida, jo hauria estat el primer enganyat.

Segurament he explicat algun cop abans l’origen del meu “nick” i del títol del bloc, si em repeteixo disculpeu-me. Tot prové de la meva fascinació per la paraula “avalancha”, rotunda i dotada de l’encant que comparteixen tots els mots monovocàlics en “a”. A més, el seu sentit recull molt bé la idea del que volia ficar dins del bloc, un cúmul heterogeni d’informacions que agafessin al lector una mica per sorpresa, a imatge del contingut heteròclit que podem trobar a la xarxa. Malauradament, l’equivalent català del castellà ”avalancha” és “allau”, que sona molt menys contundent. El vaig adoptar com a “nick” sense ser conscient fins molt més tard que es tractava d’un mot femení, detall que no em preocupa en absolut.

En quant al títol del bloc, tot respectant la inicial paraula inspiradora, hi vaig afegir la idea de publicació quotidiana, i, per deixar entendre que una mica d’humor no quedaria mai lluny de les meves intencions, vaig intentar imitar una d’aquelles capçaleres de diaris inventats que solíem trobar a les pàgines del Pulgarcito o el Tiovivo. Així va néixer “The Daily Avalanche”, títol absurd que hauria d’alertar de la seriositat relativa de la proposta.

Absurd he dit? Potser no tant. No ha estat fins fa molt poc que he descobert que “The Daily Avalanche” realment va existir i amb intencions del tot serioses. Va ser un diari de Memphis (Tennessee) fundat el 1858 i que va durar fins a 1890 amb noms successivament canviants. Així: The Daily Memphis Avalanche, Daily Avalanche, The Memphis daily Avalanche i finalment Memphis Avalanche. Fins i tot Mark Twain el va mencionar en algun article periodístic. L’any 1890 es fusionà amb l’Appeal i aparegué com a Appeal-Avalanche fins a 1894, quan es convertí en el Commercial Appeal que encara es publica en l’actualitat i és el diari més important de Memphis i la seva àrea metropolitana.


Però encara hi ha més, perquè a Lubbock (Texas) el 4 de maig de l’any 1900 (tot just fa 110 anys) la petita població veié el primer exemplar de “The Avalanche”, una creació de l’advocat John James Dillard, qui s’havia associat per a l’ocasió amb l’especulador i jugador professional Thad Tubbs. La primera edició constà de 40 exemplars de 4 pàgines. Sobre el nom “Avalanche” s’explica que Dillard l’havia anomenat així, perquè tenia la intenció de sorprendre la població amb el diari “sobtadament, tal com copeja una allau”. El diari encara perdura avui sota el nom de “Avalanche-Journal” i, com no podria ser d’altra manera, és el més important de Lubbock.

Per fer una darrera volta de rosca, perquè de segur en els fets exposats hi ha d’haver un significat ocult, em vaig preguntar quina relació tenien Memphis i Lubbock. Si diem Memphis de seguida pensem en Elvis Presley qui, tot i que va néixer a Tupelo (Mississipi), va traslladar-se a la ciutat de Tenessee als tretze anys i allí hi va morir a la seva famosa finca de Graceland. I Lubbock? Buddy Holly, evidentment. El malaguanyat rocker hi nasqué l’any 1936. Tot això no pot ser casual i començo a preguntar-me si “allau” no estarà destinat a ser el nou rei del rock&roll.

34 comentaris:

  1. Ah, però The Daily Avalanche era inventat? Doncs estava convençuda que existia.

    ResponElimina
  2. Llum, entre tu i jo: existeixo.

    ResponElimina
  3. "la luna ejerce extraños influjos
    que se contradicen y no hay quien descifre"

    fragment de la cançó "Avalancha" del grup Héroes del Silencio (del disc "Avalancha")

    ResponElimina
  4. Ha d'impressionar trobar-se amb el nom així, no?
    Jo també vaig agafar el nom de Piscolabis Librorum de manera irònica i ves a saber si algun dia algú em diu que ja existia una cosa així... mai se sap!

    ResponElimina
  5. m'encanten les coincidències!

    ResponElimina
  6. És curiós que tots dos diaris i també el teu bloc, vinguen de llocs on rarament es veu la neu i on els allaus són més que res metafòrics,,.

    ResponElimina
  7. Sempre hem d'acabar trobant que la originalitat no existeix, tot i que existim nosaltres. No sé perquè -però- jo també havia pensat que el títol del blog l'havies extret d'alguna banda, que era un rescat. Ara pensava en una cançó que canta en Yann Tiersen (tot i que potser és del Dominique Ané): Sous les avalanches.

    ResponElimina
  8. A mi m'agradaria que Allau acabés convertit en una estrella del rock... és com això dels sis graus de separció però en blocs i cantants...

    ResponElimina
  9. Com diu Lluís, tot es repeteix. Resulta gairebé impossible ser original. Però les referències que tu tens són prou interessants. Què tal cantes?

    ResponElimina
  10. doncs mira que et veig amb bons ulls, però per molt que m'hi esforço no et veig jo udolant dalt d'un escenari ^^

    ResponElimina
  11. Òscar, em quedo amb l'Avalanche de Leonard Cohen.

    ResponElimina
  12. Galde, potser era un fanzine literari dels monjos de Poblet.

    ResponElimina
  13. Potser no és tan curiós, Maria. Fer-ho en zona d'allaus seria com cridar el mal temps.

    ResponElimina
  14. Lluís, és del Vincent Delerm. La coneixia, però t'asseguro que tampoc la vaig tenir present.

    ResponElimina
  15. De més verdes en maduren, Montserrat ;-)

    ResponElimina
  16. Jo tampoc, Clídice, això fa més per tu.

    ResponElimina
  17. ...també hi ha unes quantes pelis amb aquest títol, una del Michael Curtiz del 1923 i un altre de Carol reed del 1940...no les he vist.
    però si que he vist una altra que es titula així Avalancha, la vaig veure un dia en un bar mentre dinava, una peli de catastrofes blanques protagonitzada, crec, per RockHudson.

    ...auanbabalubabalambambu....

    ResponElimina
  18. Robert, no n'he vista cap, però és que sóc poc de cinema catastròfic...

    ResponElimina
  19. The Daily Avalanche em pareix un bon nom per un diari, no com els de per ací, que tenen uns noms avorridíssims.

    ResponElimina
  20. doncs jo, des de fa uns mesos, i per culpa de la b(locos)fera, tinc un grup de pop de cambra: Matilde Urbach y los escritores ágrafos. La vida, que es muy seria con sus cosas.

    ResponElimina
  21. Tens raó, Titus, des que va tancar "El chafardero indomable"hem anat sempre avall.

    ResponElimina
  22. Matilde, ja tinc ganes de sentir-los. O és que això del pop de cambra vol dir que només actueu a la saleta de casa?

    ResponElimina
  23. Allau,
    Caldria indagar si els noms dels directors dels diaris que esmentes tene algun punt de coincidència amb el teu nom real. Hi ha obscures relacions entre les coses més impensades. A poc a poc l'atzar anirà demostrant que no existeix.

    ResponElimina
  24. Efectivament, no fem directes, però tenim una maqueta gravada: El repugnante olor de la tinta seca.

    5 tracks:

    1. Aparta de mi esta coma.

    2. Me lo dijo Bartleby (Mambo. Letra: matilde. música: pérez prado)

    3. Se me murió el tío Celerino y me quedé sin argumentos.(letra juan rulfo)

    4.Las palabras son cansancio (garcia&portet)

    5. Juan sin letras. (alalá popular)

    Tot distreu.

    ResponElimina
  25. Glòria, res a fer per aquest camí, ja ho vaig mirar. Però de segur que altres coincidències trobaré.

    ResponElimina
  26. Sí, sí, el tracklist ja el coneixia, ara volem sentir la maqueta. Friso.

    ResponElimina
  27. Doncs jo sempre havia associat el títol del teu blog amb la foto de capçalera. Totes aquestes ampolles, copes i gots de vidre estan per a que hi entri "un elefante en una cacharrería".

    ResponElimina
  28. Doncs jo canto fatal, però un curs vaig fer una suplència de profe de música durant tres mesos. I per cert (horror!) Sous ls avalanches és del Delerm! I mira qur tinc el CD per aquí...! És que duc un empatx de cantautors francesos, i ja se m'estan indisposant.

    ResponElimina
  29. Allau, el teu allau sempre m'ha fet pensar en les nostres allaus (o llaus).
    Com indica l'Alcover-Moll, a la zona de la Ribagorça i sobretot del Pallars Jussà són barrancs estrets i estimbats. Els que conec estan entre els indrets més salvatges del país i tenen uns noms ben suggeridors: de Segan, de Perauba, de Gelat..., Allau del Malpàs...
    El més violent n'és l'Allau de Baiarri que cau a plom sobre el Barranc de l'Infern.

    ResponElimina
  30. Ostre, Max, ara em fas patir per la cristalleria.

    ResponElimina
  31. Lluís, i si montem un festival de la cançó blocaire? Sembla que hi ha afició.

    ResponElimina
  32. Girbén no sé com prendre-m'ho, m'has dit estret? m'has enviat a l'infern? ;-)

    ResponElimina