L’hidra invisible

El principal reclam amb el que et venen «Sabrina» de Nick Drnaso (acabada d’editar en castellà per Salamandra) és el fet de ser la primera novel·la gràfica nominada pel prestigiós premi literari Booker Prize. No em posaré a discutir sobre qüestions taxonòmiques en referència a la pertinència d’aquest guardó; però sí que us puc assegurar que l’obra funciona perfectament com a literatura.

Una dona jove anomenada Sabrina ha desaparegut a Chicago. Pocs dies després és trobada morta al costat del seu assassí (que s’ha suïcidat). El llibre explora com aquests fets afecten les vides de persones relacionades directament (o no) amb la víctima: la germana, el nòvio, o un amic d’infantesa d’aquest, que treballa en una base militar mig secreta.

Aviat intervindran les xarxes socials per immiscir-se en aquestes vides i alterar-les fins a un punt impropi del que es reserva a uns perfectes desconeguts. Sorgiran les teories conspiradores, els judicis taxatius, l’insult descarat i (ai!) les «fake news». Els protagonistes se sentiran impotents davant d’una marabunta anònima i embogida d’indígenes d’internet que només tenen dos objectius al cap: mostrar-se davant del món amb la imatge més afavoridora possible i consolidar la identitat pròpia mitjançant l’assetjament de la competència.

He de confessar que el panorama que perfila «Sabrina», farcit de multituds injustament indignades, mal informades, i furibundes, m’ha fet una certa por. L’he associat, no sé perquè, amb «The Lottery» de Shirley Jackson. Coses dels horrors interioritzats.

Si he de posar alguna pega, seria que el disseny gràfic dels personatges podria imaginar-me’l perfectible. Però el ritme implacable de les vinyetes, el geni d’algunes solucions visuals, i sobretot aquestes tonalitats pastel, somortes, opressives i alienadores, només les puc considerar un encert.

Situeu «Sabrina» al nivell més alt de la novel·la gràfica contemporània, ben a prop de «Persepolis», «Maus» o «Fun Home», totes tan diferents, totes tan aclaparadores. Una experiència aterridora i també inoblidable.

Tres ciutats llombardes: Cremona (1)

Desembarques a Cremona a mig matí de desembre. Una boira espessa penja sobre la ciutat i el camí des de l'estació del tren es resisteix a revelar l'arquitectura que ens envolta. A les places del centre hi ha mercat i fins i tot mercadillo, transaccions ancestrals que no han canviat d'emplaçament durant segles. Lentament el sol va cremant la boira i dalt del cel apunta l'esvelt "Torrazzo", el segon campanar històric més alt d'Itàlia (112,12 metres). El van alçar entre 1230 i 1309 en estil romànic-gòtic i encara que no fos tan alt, ens continuaria semblant magnífic.

El Duomo annex té orígens romànics, però posteriorment hi han potinejat des dels gòtics fins els barrocs (i no estic parlant de bandes de música moderna). El nom oficial és Cattedrale di santa Maria Assunta i no em negareu que la façana és espectacular, encara que les floristes no hagin acabat de recollir les seves parades.

 

A les portes hi ha columnes i lleons. Les columnes i els lleons són hostes habituals de les esglésies italianes. En el cas dels lleons diria que no formen part de la fauna autòctona, però afegeixen un efecte dramàtic difícil de superar.

Les pintures interiors de la catedral són tan bones, que el conjunt és conegut impopularment com "la Capella Sixtina de la Planura Padana". El seu artífex principal és Giovanni Antonio de Sacchis, "il Pordenone" pels amics. Tots els frescos de la contra-façana m'han semblat "importants" de la millor manera possible.

Lamento que la monumental crucifixió em passés per alt. Podria ser que estiguéssim mirant parets diferents amb les mateixes intencions.

Crims silvestres

«Ozark», sèrie de Netflix creada per Bill Dubuque i Mark Williams, sembla una hereva espúria de «Breaking Bad» pel seu retrat d’una família aparentment «normal» que es troba immergida de sobte a l’altre costat de la llei. En aquest cas els Byrde de Chicago —pare, mare i parella d’adolescents— es veuen obligats a emigrar a una contrada feréstega (i turística) de Missouri després que un pla de blanqueig de diners s’en va en orris. A Osage Beach, a la regió dels Ozarks, hauran de continuar blanquejant diners a gran escala pel mateix càrtel mexicà, mentre aniran familiaritzant-se amb la fauna de malfactors locals. A diferència dels White d’Albuquerque, els Byrde dels Ozark s’impliquen tots solidàriament en les seves derives criminals, cosa que sempre dona joc.
L’entorn d’«Ozark», amb la seva barreja de marc natural incomparable, explotació turística, i misèria camperola (altrament dita «white thrash») també imprimeix caràcter. Com ho fa una trama amb alguns excessos, que convida a suspendre sovint la credibilitat, però que és innegablement sorprenent i ple de personatges complexos i originals.

La sèrie compta a més amb actors potents de primer nivell. Jason Bateman, que interpreta el pater-familias, ha figurat a totes les travesses de guardonats des del dia de l’estrena, i algun premi ha recollit. Laura Linney, que fa de mare, no ha tingut tanta sort, però està també magnífica. Com ho està la rossa Julia Garner, jove furiosa, força de la natura atrapada entre la innocència i la malícia.

Peter Mullan ja s’ha especialitzat en els papers de «narco» rural i amb Lisa Emery, que fa de la seva esposa, formen una de les parelles més desconcertants de la televisió actual. Inusitats són també aquests dos agents del FBI, gais i ex-amants, o el malalt terminal i nudista que habita el soterrani dels Byrde i l’interpreta el veterà Harris Yulin. Janet McTeer fa d’advocada del càrtel, freda i despietada, però amb tots els problemes propis d’una mare de família en funcions.

«Ozark» compta de moment amb dues temporades de deu capítols cadascuna. Un drama criminal amb girs sorprenents, bons actors i millors personatges, especialment els femenins. Les vistes dels llacs són precioses (gràcies a déu que s’han inventat els «drones»).

Vol transoceànic

Marta Rojals, esdevinguda immensament popular gràcies a un debut enlluernador —«Primavera, estiu, etcètera» (2011)—, que amb «L’altra» (2014) va acabar confirmant; s’atreveix ara, a «El cel no és per a tothom», amb un format de talla gran, d’aquells que no són aptes per a tots els estómacs ni tots els cervells, una novel·la de pràcticament 600 pàgines. Si abans l’Èlia i l’Anna foren les protagonistes i el marc temporal es va limitar a dies o mesos, ara —com si es tractés d’una superproducció de Hollywood— disposarem de tres actors principals i quaranta anys d’història familiar, que abasten des de finals de la dècada dels setanta fins al principi de la crisi del 2007.

Rojals retorna a l’entorn rural del seu primer llibre, encara que ara se situa a prop de l’àrea metropolitana barcelonina (potser el Penedès), per explicar la història d’unes bessones, Eva i Sara, antitètiques i enemistades. I la del seu germà petit Pep, que probablement hauria preferit no haver d’exercir d’àrbitre constant entre elles dues. «El cel no és per a tothom» es centra bàsicament en les forces internes que articulen el funcionament de les famílies, en les seves aliances i els seus enfrontaments, en els secrets i les mentides. Amb la rivalitat entre les dues germanes, Rojals il·lustra el conflicte que pateixen les dones del present per conciliar la carrera professional amb la creació d’una família pròpia; hi proposa dues solucions ben diferents, que lliga amb la poc subtil metàfora de l’aeronàutica i les ganes de volar.

La novel·la està estructurada en dues línies narratives paral·leles. En el present (situat l’any 2007), una crisi provocada per l’Ona, la filla de l’Eva, propicia una trobada de cap de setmana entre els tres germans, després d’anys d’allunyament voluntari de les bessones. La descripció d’aquest tens encontre s’alterna amb diverses escenes del passat que van explicant la biografia familiar i de mica en mica van il·luminant les reaccions i els capteniments del present. Aquesta construcció requereix un control ferreny dels girs de la trama, per aconseguir que les revelacions sorprenents es distribueixin al llarg de les pàgines, sense aixecar la llebre abans d’hora. Com que de l’elusiva Rojals una de les poques coses que coneixem és la seva professió, és inevitable trobar aquesta novel·la marcada per la seva arquitectura i d’una meticulositat digna del càlcul d’estructures. El nivell de precisió (i de prolixitat) amb el que s’especifiquen detalls sobre gestió del patrimoni cultural, requisits de les escoles de vol, història de l’aviació espanyola, o el funcionament de les corrupcions municipals, supera les exigències de la majoria de lectors distrets. I no és menys precisa, quan lliga cada escena del passat amb el seu context històric i amb els mems que li pertoquessin (siguin les cigarretes «Bisonte», els pastissets «Pantera Rosa» o les cançons de Perales). Em jugo un pèsol que darrera d’aquesta obra, en el seu taller, hi ha un full d’Excel a punt de ser descobert.

Rojals continua brillant en el control dels diversos nivells del llenguatge. Si bé quan empra la tercera persona omniscient mostra un català precís, creatiu i gens embafador, en els diàlegs (i en l’estil personal indirecte) es permet tota mena de llicències (barbarismes, girs dialectals, col·loquialismes, alternança de llengües en una mateixa frase…) Fins i tot farà de la correcció lingüística un dels motius de la novel·la, quan pel fet que la Sara passi la major part del temps en un entorn de parla castellana, l’Eva es vegi obligada a exterioritzar el filòleg aficionat que tots els catalans duem dins del cor. No m’estranya que la novel·lista es negui a que les seves obres siguin traduïdes: estan íntimament lligades a les penes i treballs de la llengua en la que foren escrites i, per tant, són intraduïbles.

Malauradament, la mecànica uniforme del llibre, aquestes escenes de banalitat quotidiana (tan perfectament descrita) on de tant en tant s’hi introdueix un bit d’informació pertinent, però que molt sovint són del tot prescindibles, acaben fent la lectura molt feixuga (especialment en tot allò que es refereix a la trobada dels tres germans en «el present», que sona artificialment allargassat). I, de forma inusitada a l’univers Rojals, s’introdueix un factor inesperat de sensacionalisme melodramàtic propi dels serials de migdiada a TV3. A «El cel no és per a tothom» trobareu drogoaddicció, VIH, fills secrets, corrupció municipal, traïcions familiars, malalties congènites, prostitució, presó, misèria, animadversions exacerbades, i dues parelles de bessons que practiquen l’adulteri endogàmic. Excessiu fins i tot per a un dickensià convençut com ho és servidor.

L’ambició fa de mal criticar —per no errar-la no hi ha res millor que quedar-se quiet a casa i per això mateix ens agraden els agosarats—; però aquest llibre no acaba de funcionar en molts aspectes i m'ha costat un mes acabar-lo. Com que Marta Rojals és una escriptora dotada i molt intel·ligent, només li desitjo que superi aquest entrebanc i que apunti millor al seu proper capítol de les obres completes. La penso continuar llegint; potser és que el cel no era per a mi.

Un món de metros: Nanning

Nanning és una ciutat del sud de la Xina de gairebé 3 milions d'habitants. Disposen de metro des del 2016 i ja compten amb dues línies, 41 estacions i 53 quilòmetres de xarxa. Com que són xinesos i van a preu fet, pel 2022 pensen tenir 4 línies més en funcionament, amb 64 estacions afegides.

De moment el mapa els hi ha quedat ben senzill, tot i que no s'explica perquè no traçaven una creu i evitaven aquests revolts innecessaris. El detall més curiós és que les línies verda i vermella semblen compartir un mateix tram de vies entre les dues estacions centrals.

Tres ciutats llombardes: Brescia (i 4)

Darrera de les catedrals i adjacent al palau episcopal hi ha la Biblioteca Queriniana, rica en còdexs miniats, incunables i pergamins, decorada a més de forma fastuosa. La va instituir l'any 1747 el cardenal Angelo Maria Querini i la va donar a la ciutat. Actualment és una biblioteca pública que es pot visitar lliurament i que és molt aconsellable fer-ho.

La universitat té les facultats d'economia i jurisprudència a l'antic convent de Sant Faustí. Al voltant del claustre s'hi pot trobar una biblioteca de factura molt més moderna, però l'indret encara conté una certa màgia, especialment de nit.

Al peu de la torre medieval anomenada Torre della Pallata hi ha una font barroca perfectament preservada, obra d'Antonio Carra i Valentino Bonesini. La flanquegen dues figures al·legòriques que representen els dos rius de la ciutat, el Mella (a l'esquerra) i el Garza (a la dreta). Com que són al·legòriques, hi ha interpretacions per a tots els gustos, per això hi ha qui diu que són els llacs de Garda i d'Iseo. Però qui, amb dos dits de front, pot empassar-se l'existència d'un llac que es digui Iseo?

La ciutat té moltes esglésies (som a Itàlia); però predominen les neoclàssiques i jesuítiques (som a Itàlia). Em quedo amb la de Sant Francesc d'Assís, romànico-gòtica, completada al segle XIII. Fixeu-vos en l'estel d'Orient interposat a la portalada. Això era a principis de desembre. Ara ja som passat festes.

Trio en fuga

La sèrie de Showtime "Escape at Dannemora", visible breument a Movistar, narra uns fets esdevinguts l'any 2015 a una penitenciaria al nord de l'estat de Nova York. Dos assassins condemnats a cadena perpètua, Richard Matt i David Sweat, després d'un pla de llarga gestació, van aconseguir escapar del penal amb la complicitat de la seva amant i supervisora als tallers de confecció, Joyce "Tilly" Mitchell. És un tipus d'història que ja ens han explicat moltes vegades  i aquí, tret del triangle sexual amb dona cinquantina molt frustrada, no brilla una especial originalitat. I tanmateix, en la seva execució aquesta sèrie impressiona per la qualitat de tots els seus ingredients.

Dirigeix amb sorprenent personalitat l'actor Ben Stiller, a qui associem habitualment al cinema còmic. El guió de Brett Johnson i Michael Tolkin pot resultar parsimoniós per a qui busquí acció trepidant; però està farcit de tocs de gràcia i prodigis d'observació. Potser la seva principal pega és que són més potents els cinc primers episodis, dedicats a la preparació de l'evasió, que els tres últims que descriuen els antecedents i el desenllaç.

Pel que fa al tercet protagonista, no se'ls hi poden escatimar els elogis, perquè constitueixen l'element definitiu per fer d'"Escape at Dannemora" una sèrie memorable. Que Benicio del Toro exhibeixi magnetisme i matisos no sorprendrà ningú; però benvingut sigui. Paul Dano continua la seva imparable progressió: semblava beneit quan el vam comprar, però a la "Guerra i Pau" de la BBC ja ens va deixar bocabadats. No obstant, qui s'està emportant tots els premis és la Patricia Arquette; potser perquè engreixar-se i enlletgir-se són esforços que se solen retribuir a l'hora de repartir guardons. No vull dir que no se'ls mereixi tots, perquè està certament molt bé, però Dano i del Toro també.

A casa, a la sèrie li hem posat un vuit alt, o sigui que poca broma.