Ghibli (5): més aparells voladors

«Porco rosso» de 1992 conté a la vegada alguns dels trets més característics d’Hayao Miyazaki, però també alguns realment poc ordinaris. Potser el que fa destacar el film dins de la seva producció és el seu retrat d’una època i una geografia molt determinats, lluny dels seus habituals mons fantàstics. Ens trobem a les costes de l’Adriàtic a finals dels anys 20, principis dels 30, i apart de la reconstrucció històrica de vehicles, vestuari i arquitectura, es descriu el ja innegable ascens del feixisme. No és que Mussolini i els seus acòlits formin part activa de la trama, es mantenen com una peça més del paisatge, però no deixen de ser significatius.

Una altra relativa raresa és la manca d’una protagonista femenina, tot i que apareixen en papers importants dues dones no precisament febles: l’atractiva cantant Gina i sobretot l’enginyera Fio Piccolo, sempre plena de recursos. Més rar és encara que el protagonista sigui un porc pilot d’avions (l’únic detall que atempta contra el realisme del film) i que en una època passada fos un humà veterà de la Primera Guerra Mundial. En cap moment s’explica com i perquè es va produir la transformació en porc, però ja sabem que l’absència de subterfugis per introduir la fantasia és una altra de les marques de la casa.

La trama se centra en la rivalitat entre el caçador de recompenses Porco Rosso i la banda de pirates de l’aire coneguts com «Mamma Aiuto». Es tracta d’un enfrontament que oculta una certa lleialtat i darrera de les baralles a cops de puny es pot sobreentendre un sentiment de camaraderia, una mica a la manera dels films d’aventures de Howard Hawks. Té «Porco Rosso» un to nostàlgic d’èpoques millors, on l’aviació era encara una ocupació cavalleresca i honorable, per això, sense deixar de ser una peça veritablement entretinguda, és una de les més adultes de la producció dels Ghibli.

Finalment és inevitable mencionar com el director es lliura al seu amor per les màquines volants, en especial per les pioneres de l’aviació, en escenes tant d’acció com de contemplació. Pocs moments més màgics que el de la visió onírica d’un «cel» dels aviadors on potser Miyazaki somia descansar algun dia.

Capella laica

Potser la capella Scrovegni em va deixar fora de joc pel seu aclaparador contingut religiós, jo que soc de poques transcendències i molt de tocar de peus a terra. Per això, per impressionar-me de debò va caldre visitar una altra capella de caire ben diferent. Bé, en realitat no és una capella sinó una estança dins d’un edifici mundà: el palau ducal de Màntua (i no hi cerqueu aquí cap relació amb el duc de «Rigoletto» que titllava les dones de vel·leïtoses com plomes al vent).

El duc es deia Ludovico III, de la poderosa família Gonzaga, i, molt conscient de les eines més precises per fer-se autobombo, va contractar Andrea Mantegna, un dels artistes del moment, nascut no gaire lluny d’allí. El pintor va decorar dues de les parets i el sostre del que es coneix com a «Cambra dels esposos» («Camera degli sposi»), una habitació quadrada que havia sigut successivament dormitori, lloc de reunions familiars i sala de recepció de convidats importants.

Els frescos reprodueixen, en estil il·lusionista, tant la família com el seguici ducal amb un grau de vivesa que gairebé et fa creure que els tens allí presents. Bé, això no és cert, ningú no deixarà de creure que allò són pintures; però la voluntat de retratar tothom —tant els poderosos com els subalterns, tant els nobles com les bèsties domèstiques, els esplendors i les misèries— et comunica amb intensitat que tota aquesta gent va viure aquí sis segles enrere. S’estableix una forta connexió entre l’espectador i els retratats, ducs i patges, gossos i nens, vida viscuda al capdavall.

I quan l’esgarrifança d’emoció comença a ser insuportable, alces els ulls i contemples els «putti» que treuen el cap i ensenyen el cul, tot es dissol en una gran rialla sense importància.

Filmoteca forçosa (1)

Breu recensió de pel·lícules vistes durant aquestes setmanes de reclusió. S’inclou puntuació personal orientativa.

Hustlers/Estafadores de Wall Street (Loraine Scafaria, USA 2019 (Amazon))
Basada en fets reals. Sobre prostitutes de luxe que es dediquen a plomar «brokers» fatxendes per pura justícia poètica. Jennifer Lopez continua tenint un cos 10 i déu-n’hi-do com de bé actua. (6,5)

«Les crevettes pailletées/Al agua gambas (Maxime Govare i Cédric Gallo, França 2019 (Movistar+))
Un nedador olímpic fa un comentari homòfob i el condemnen a entrenar un equip gai de waterpolo. Previsible i tòpica, però distreta. (6)

Jonas (Christophe Charrier, França 2018 (Netflix))
Un infermer gai de comportament autodestructiu viu aclaparat per un fet de la seva adolescència. Thriller televisiu on l’aclariment del misteri resulta una mica decebedor. El jove Félix Maritaud està acaparant tots els papers de gai que ofereix la cinematografia francesa. (6)

Boira (Shim Sung-bo, Corea del Sud 2014 (filmin))
Un vaixell de pesca amb problemes econòmics intenta diversificar el negoci mitjançant el tràfic de persones. En resulta una catàstrofe. Entre l’aventura i el thriller. Si deixem de banda que tota la tripulació és mononeuronal, el film és molt entretingut i està perfectament filmat entre la boira i les ones. (7)

Oldboy (Park Chan-wook, Corea del Sud 2003 (filmin))
Multipremiada i ultraviolenta. Una història de venjança francament exagerada, on la natura de l’ofensa no justifica la magnitud de la resposta. Filmada amb brillantíssima incoherència. Cal tenir una ment molt malalta per parir una trama com aquesta. (8 per la factura, 4 per les intencions)

Poesia (Lee Chang-dong, Corea del Sud 2010 (filmin))
Una dona gran amb inicis de demència ha de cuidar un nét irresponsable i sapastre que la involucrarà en un greu dilema ètic. Inscrita en un curs de poesia per a aficionats, intentarà reproduir l’inefable en un darrer acte de lucidesa. Sensacional Yoon Jeong-hee, sortida d’un retir de deu anys per interpretar el paper de la seva vida. Quasi una obra mestra. (9)

Cabells

—(…) ¿Te has fijado en que la gente de los libros hace cosas con el pelo que una jamás podría hacer?
—¿Como qué?
—Bueno, como cuando María Magdalena le secó los pies a Jesús con el pelo, o como las heroínas que bordan pañuelos. Seguro que al plancharlos el pelo se chamuscaba. Y eso de «Rapunzel, Rapunzel, suelta tu cabello». No se puede trepar por el pelo de alguien como si fuera una cuerda, sería un suplicio.
—Supongo que lo que pasa es que en los libros puedes decir lo que te dé la gana.

("Los años ligeros", Elizabeth Jane Howard)

Capella sacra

Tot en la visita a la capella Scrovegni, al costat del convent dels agustins de Pàdua, et prepara per a un esdeveniment memorable: l’hora concertada, les diverses antesales, el grup reduït de vint-i-cinc persones per torn… Això per no parlar de les expectatives històrico-artístiques que desvetlla: el fet de ser una de les poques obres que se sap amb certesa que va pintar Giotto o el paper que tenen aquests frescos com a pont mestre entre l’art medieval i el renaixentista.

Cau aviat la nit de novembre i plou amb placidesa quan ens apropem a la capella, un edifici rectangular i anodí que es va fer construir el banquer Enrico Scrovegni amb el doble propòsit de fer-lo servir d’oratori i de dipòsit de les seves despulles. Ens han convocat un quart d’hora abans a la taquilla del museu. El grup el formem només dotze persones, són els avantatges de viatjar fora de temporada. Ens fan passar a una tenda de plàstic annexa a la capella per contemplar un vídeo introductori. En realitat l’objectiu d’aquest petit entreteniment no és tant la nostra instrucció com el fet d’abaixar la nostra humitat corporal perquè no afecti el bon estat dels frescos.

Un cop dins, sabent que només se’ns permet deu minuts d’estada, ens entra una explicable ansietat. Hi ha molt per veure a les quatre parets (no tant al sostre), que estan completament cobertes d’escenes pintades. Hi ha un cicle de frescos sobre la vida de la Mare de Déu i un de més extens sobre la vida de Jesús. També hi ha unes figures en grisalla que representen els set vicis i les set virtuts (diuen que no hi apareix l’avarícia, perquè el pare del senyor Scrovegni era usurer). Precisament, al peu de la gran escena que representa el Judici Final es pot veure com el mecenes fa donació de l’edifici a la Verge Maria.

Enrico Scrovegni fa donació de la capella

Però tots aquests detalls els pots recopilar a posteriori, perquè en el moment que hi ets «in situ» t’atabales de mala manera —no sé si és la síndrome de Stendhal o la consciència dels minuts que s’esgoten— i acabes recorrent el passadís amunt i avall com un gat enlluernat. A més, moltes de les escenes és impossible veure-les amb claredat, ja que se situen a més de dotze metres d’altura (t’agradaria disposar d’una bastida per apropar-t’hi). Dissortadament són les figures al·legòriques i monocromes les que queden ran de terra.

Encara així és impossible no quedar admirat per la claredat de l’estructuració iconogràfica, ni sentir-se colpit per l’emoció austera d’alguna escena en particular, especialment la del magistral petó de Judes. Però, ai!, queda de tot plegat la recança de l’ocasió mig perduda.

Merry Christmas, Mr. Dickens

Les servituds del dickensianisme militant m’ha dut a recuperar «The Man Who Invented Christmas» («L’home que va inventar el Nadal»), un film del 2017 de Bharat Nalluri. Pertany a la tramposa tradició de les ficcions disfressades de crònica, que pretenen explicar la gestació d’una obra mestra de la literatura, del cinema, la música o les arts plàstiques. Aquí es tracta de l’arxifamosa «Cançó de Nadal», un dels llibres més llegits, adaptats i estimats de la literatura universal i tot el que se’ns relata sobre la seva gènesi és una gran mentida salpebrada amb alguns fets contrastats.

La pel·lícula comença amb una escena supèrflua de la primera gira americana de l’escriptor. Ens trobem a l’any 1843 i una reunió de Dickens amb els seus editors ens informa del seu descontent pel fracàs comercial de les seves tres darreres obres («Barnaby Rudge», «Notes americanes» i «Martin Chuzzlewit»). Això no va anar ben bé així, perquè «Chuzzlewit» es trobava encara en plena publicació i no es va concloure fins el 1844, però al guió ja li convenen aquesta mena de dreceres. Decidit a recuperar la confiança de la indústria editorial i l’admiració dels lectors, Dickens es proposa autoeditar-se una nova obra de la qual encara no coneix l’argument.

Una topada amb un cambrer del seu club, de nom Marley, li ofereix la primera idea, complementada després per un enterrament que presencia, on l’únic assistent el sobta pels despietats comentaris que fa. Així, de la successió d’episodis que conformen el seu dia a dia, l’escriptor va inspirant-se, talment com si treballés al dictat, mentre els personatges producte de la seva imaginació comencen a acompanyar-lo a la manera d’incòmoda motxilla. No cal dir que aquest procés tan mecànic de causa i efecte té molt poc a veure amb el mètode que empren els artistes reals d’ahir d’avui i de sempre.

Tot això està adobat amb alguns traumes personals que carrega Dickens de les penúries del passat: la seva estada a la fàbrica de betum, quan era un nen, i la relació conflictiva amb el paràsit del seu pare. Se suposa que tot això també quedarà degudament reflectit en el manuscrit final, atès que els autors no tenen imaginació i tot el que escriuen és pura autobiografia.

«L’home que va inventar el Nadal» és un film d’època correctament ambientat, però tirant a pobre (la senyora Dickens no es canvia de vestit fins l’escena nadalenca final). Dan Stevens resulta massa atractiu per fer d’escriptor i es veu obligat a compartir protagonisme amb la seva esponerosa perruca. Salven la interpretació el sempre fiable Jonathan Pryce, que fa de papà Dickens, i sobretot Christopher Plummer, que compon un Ebenezer Scrooge memorable. És una pena que, havent-hi tantíssimes versions de «Cançó de Nadal», a ningú se li hagi acudit oferir a Plummer el paper protagonista.

Ghibli (4): sentiments juvenils

Quan pensem en els estudis Ghibli, difícilment els associem amb històries costumistes contemporànies, ni amb ficcions amoroses jovenívoles, per això tant «Records de l’ahir» (1991) com «Puc sentir el mar» (1993) marquen una excepció dins de la seva producció, almenys en el seu aspecte temàtic, tot i que mantenen l’excel·lent estàndard acostumat.

«Puc sentir el mar», la menys ambiciosa de les dues, va començar (igual que «Kiki, aprenent de bruixa») com un projecte per donar una oportunitat als joves talents que treballaven a Ghibli, un afer de baix pressupost destinat a la televisió que va dirigir Tomomi Mochizuki. Malgrat una durada de 72 minuts, el film va resultar molt més car i laboriós del que estava previst, potser perquè la companyia no s’ha conformat mai amb produir tot just mitjanies.

El seu argument, una història d’amors d’institut que implica dos bons amics i una noia que acaba d’arribar de la capital, és més subtil i esquiva del que els clixés farien augurar, però no deixa de ser una obra molt dirigida a un públic preferiblement adolescent. Té com a tret diferencial la seva ambientació a Kochi, una de les ciutats més importants de l’illa de Shikoku, però un punt relativament apartat del país, que contrasta amb els orígens cosmopolites de la nouvinguda. L’objecte amorós del protagonista és una d’aquelles noies de tracte difícil, contradictori i manipulador, que resulten paradoxalment molt atractives als homes de les pel·lícules.

Res no justifica que «Puc sentir el mar» sigui un film d’animació, ja que tot el que es veu en pantalla és d’una absoluta quotidianitat, anodina i lletja. Fins i tot els viatges a Hawaii i Tòquio que realitzen els protagonistes estan desproveïts de qualsevol  sensació d’aventura extraordinària. Potser aquesta falta d’idealització en les imatges accentua per contrast el drama interior dels personatges i els hi confereix una major profunditat. En tot cas, aquesta pel·lícula de sentiments immadurs, perfecta com és en les seves intencions, a mi ja m’ha agafat una mica gran.

Molt més interessant em sembla «Records de l’ahir» que va dirigir el gran Isao Takahata, partint d’un «manga» del mateix títol, però ampliant-lo amb un desenvolupament posterior. El film narra com la jove Taeko viatja a Yamaga, en el nord rural del país, per fer una estada amb la família del marit de la seva germana. Durant el trajecte recorda episodis de la seva infantesa, no tots ells agradables, com la interdicció del seu pare a passar les vacances fora de la ciutat com feien les seves companyes. Un cop instal·lada en una casa de camp en companyia de la família del cunyat, Taeko s’adapta a aquest més relaxat dia a dia, coneix un jove cosí amb el que estableix una bona relació, i reflexiona sobre quines vol que siguin les prioritats de la seva vida.

La trama transcorre de forma introspectiva i tranquil·la, sense grans incidents, però amb una molt sàvia exposició dels fets. Els records de Taeko de nena inclouen moments gens idealitzats —l’acusació de no ser «normal» pel fet de treure males notes, la cleca que li clava el pare, els problemes amb els nois—, no gaire freqüents en el cinema d’animació. De fet, tota la part recordada té un tractament visual molt particular, amb colors pastel i escenaris desdibuixats, més imaginats que reals. En canvi, la part del present mostra colors intensos, figures més realistes i fins i tot algun toc etnològic en descriure el procés de recol·lecció de les flors del càrtam, emprades en cosmètica. Un additiu inesperat l’aporta la vigorosa banda sonora, formada en part per música tradicional hongaresa.

«Records de l’ahir», pel seu retrat psicològic, ha de ser una de les cintes d’animació més adultes que conec (i no tan depressiva com «La tomba de les lluernes» del mateix autor). Sense dubte un cim del gènere.