Capella sacra

Tot en la visita a la capella Scrovegni, al costat del convent dels agustins de Pàdua, et prepara per a un esdeveniment memorable: l’hora concertada, les diverses antesales, el grup reduït de vint-i-cinc persones per torn… Això per no parlar de les expectatives històrico-artístiques que desvetlla: el fet de ser una de les poques obres que se sap amb certesa que va pintar Giotto o el paper que tenen aquests frescos com a pont mestre entre l’art medieval i el renaixentista.

Cau aviat la nit de novembre i plou amb placidesa quan ens apropem a la capella, un edifici rectangular i anodí que es va fer construir el banquer Enrico Scrovegni amb el doble propòsit de fer-lo servir d’oratori i de dipòsit de les seves despulles. Ens han convocat un quart d’hora abans a la taquilla del museu. El grup el formem només dotze persones, són els avantatges de viatjar fora de temporada. Ens fan passar a una tenda de plàstic annexa a la capella per contemplar un vídeo introductori. En realitat l’objectiu d’aquest petit entreteniment no és tant la nostra instrucció com el fet d’abaixar la nostra humitat corporal perquè no afecti el bon estat dels frescos.

Un cop dins, sabent que només se’ns permet deu minuts d’estada, ens entra una explicable ansietat. Hi ha molt per veure a les quatre parets (no tant al sostre), que estan completament cobertes d’escenes pintades. Hi ha un cicle de frescos sobre la vida de la Mare de Déu i un de més extens sobre la vida de Jesús. També hi ha unes figures en grisalla que representen els set vicis i les set virtuts (diuen que no hi apareix l’avarícia, perquè el pare del senyor Scrovegni era usurer). Precisament, al peu de la gran escena que representa el Judici Final es pot veure com el mecenes fa donació de l’edifici a la Verge Maria.

Enrico Scrovegni fa donació de la capella

Però tots aquests detalls els pots recopilar a posteriori, perquè en el moment que hi ets «in situ» t’atabales de mala manera —no sé si és la síndrome de Stendhal o la consciència dels minuts que s’esgoten— i acabes recorrent el passadís amunt i avall com un gat enlluernat. A més, moltes de les escenes és impossible veure-les amb claredat, ja que se situen a més de dotze metres d’altura (t’agradaria disposar d’una bastida per apropar-t’hi). Dissortadament són les figures al·legòriques i monocromes les que queden ran de terra.

Encara així és impossible no quedar admirat per la claredat de l’estructuració iconogràfica, ni sentir-se colpit per l’emoció austera d’alguna escena en particular, especialment la del magistral petó de Judes. Però, ai!, queda de tot plegat la recança de l’ocasió mig perduda.