Les servituds del dickensianisme militant m’ha dut a recuperar «The Man Who Invented Christmas» («L’home que va inventar el Nadal»), un film del 2017 de Bharat Nalluri. Pertany a la tramposa tradició de les ficcions disfressades de crònica, que pretenen explicar la gestació d’una obra mestra de la literatura, del cinema, la música o les arts plàstiques. Aquí es tracta de l’arxifamosa «Cançó de Nadal», un dels llibres més llegits, adaptats i estimats de la literatura universal i tot el que se’ns relata sobre la seva gènesi és una gran mentida salpebrada amb alguns fets contrastats.
La pel·lícula comença amb una escena supèrflua de la primera gira americana de l’escriptor. Ens trobem a l’any 1843 i una reunió de Dickens amb els seus editors ens informa del seu descontent pel fracàs comercial de les seves tres darreres obres («Barnaby Rudge», «Notes americanes» i «Martin Chuzzlewit»). Això no va anar ben bé així, perquè «Chuzzlewit» es trobava encara en plena publicació i no es va concloure fins el 1844, però al guió ja li convenen aquesta mena de dreceres. Decidit a recuperar la confiança de la indústria editorial i l’admiració dels lectors, Dickens es proposa autoeditar-se una nova obra de la qual encara no coneix l’argument.
Una topada amb un cambrer del seu club, de nom Marley, li ofereix la primera idea, complementada després per un enterrament que presencia, on l’únic assistent el sobta pels despietats comentaris que fa. Així, de la successió d’episodis que conformen el seu dia a dia, l’escriptor va inspirant-se, talment com si treballés al dictat, mentre els personatges producte de la seva imaginació comencen a acompanyar-lo a la manera d’incòmoda motxilla. No cal dir que aquest procés tan mecànic de causa i efecte té molt poc a veure amb el mètode que empren els artistes reals d’ahir d’avui i de sempre.
Tot això està adobat amb alguns traumes personals que carrega Dickens de les penúries del passat: la seva estada a la fàbrica de betum, quan era un nen, i la relació conflictiva amb el paràsit del seu pare. Se suposa que tot això també quedarà degudament reflectit en el manuscrit final, atès que els autors no tenen imaginació i tot el que escriuen és pura autobiografia.
«L’home que va inventar el Nadal» és un film d’època correctament ambientat, però tirant a pobre (la senyora Dickens no es canvia de vestit fins l’escena nadalenca final). Dan Stevens resulta massa atractiu per fer d’escriptor i es veu obligat a compartir protagonisme amb la seva esponerosa perruca. Salven la interpretació el sempre fiable Jonathan Pryce, que fa de papà Dickens, i sobretot Christopher Plummer, que compon un Ebenezer Scrooge memorable. És una pena que, havent-hi tantíssimes versions de «Cançó de Nadal», a ningú se li hagi acudit oferir a Plummer el paper protagonista.
La pel·lícula comença amb una escena supèrflua de la primera gira americana de l’escriptor. Ens trobem a l’any 1843 i una reunió de Dickens amb els seus editors ens informa del seu descontent pel fracàs comercial de les seves tres darreres obres («Barnaby Rudge», «Notes americanes» i «Martin Chuzzlewit»). Això no va anar ben bé així, perquè «Chuzzlewit» es trobava encara en plena publicació i no es va concloure fins el 1844, però al guió ja li convenen aquesta mena de dreceres. Decidit a recuperar la confiança de la indústria editorial i l’admiració dels lectors, Dickens es proposa autoeditar-se una nova obra de la qual encara no coneix l’argument.
Una topada amb un cambrer del seu club, de nom Marley, li ofereix la primera idea, complementada després per un enterrament que presencia, on l’únic assistent el sobta pels despietats comentaris que fa. Així, de la successió d’episodis que conformen el seu dia a dia, l’escriptor va inspirant-se, talment com si treballés al dictat, mentre els personatges producte de la seva imaginació comencen a acompanyar-lo a la manera d’incòmoda motxilla. No cal dir que aquest procés tan mecànic de causa i efecte té molt poc a veure amb el mètode que empren els artistes reals d’ahir d’avui i de sempre.
Tot això està adobat amb alguns traumes personals que carrega Dickens de les penúries del passat: la seva estada a la fàbrica de betum, quan era un nen, i la relació conflictiva amb el paràsit del seu pare. Se suposa que tot això també quedarà degudament reflectit en el manuscrit final, atès que els autors no tenen imaginació i tot el que escriuen és pura autobiografia.
«L’home que va inventar el Nadal» és un film d’època correctament ambientat, però tirant a pobre (la senyora Dickens no es canvia de vestit fins l’escena nadalenca final). Dan Stevens resulta massa atractiu per fer d’escriptor i es veu obligat a compartir protagonisme amb la seva esponerosa perruca. Salven la interpretació el sempre fiable Jonathan Pryce, que fa de papà Dickens, i sobretot Christopher Plummer, que compon un Ebenezer Scrooge memorable. És una pena que, havent-hi tantíssimes versions de «Cançó de Nadal», a ningú se li hagi acudit oferir a Plummer el paper protagonista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada