dimecres, 1 d’abril de 2020

Ghibli (5): més aparells voladors

«Porco rosso» de 1992 conté a la vegada alguns dels trets més característics d’Hayao Miyazaki, però també alguns realment poc ordinaris. Potser el que fa destacar el film dins de la seva producció és el seu retrat d’una època i una geografia molt determinats, lluny dels seus habituals mons fantàstics. Ens trobem a les costes de l’Adriàtic a finals dels anys 20, principis dels 30, i apart de la reconstrucció històrica de vehicles, vestuari i arquitectura, es descriu el ja innegable ascens del feixisme. No és que Mussolini i els seus acòlits formin part activa de la trama, es mantenen com una peça més del paisatge, però no deixen de ser significatius.

Una altra relativa raresa és la manca d’una protagonista femenina, tot i que apareixen en papers importants dues dones no precisament febles: l’atractiva cantant Gina i sobretot l’enginyera Fio Piccolo, sempre plena de recursos. Més rar és encara que el protagonista sigui un porc pilot d’avions (l’únic detall que atempta contra el realisme del film) i que en una època passada fos un humà veterà de la Primera Guerra Mundial. En cap moment s’explica com i perquè es va produir la transformació en porc, però ja sabem que l’absència de subterfugis per introduir la fantasia és una altra de les marques de la casa.

La trama se centra en la rivalitat entre el caçador de recompenses Porco Rosso i la banda de pirates de l’aire coneguts com «Mamma Aiuto». Es tracta d’un enfrontament que oculta una certa lleialtat i darrera de les baralles a cops de puny es pot sobreentendre un sentiment de camaraderia, una mica a la manera dels films d’aventures de Howard Hawks. Té «Porco Rosso» un to nostàlgic d’èpoques millors, on l’aviació era encara una ocupació cavalleresca i honorable, per això, sense deixar de ser una peça veritablement entretinguda, és una de les més adultes de la producció dels Ghibli.

Finalment és inevitable mencionar com el director es lliura al seu amor per les màquines volants, en especial per les pioneres de l’aviació, en escenes tant d’acció com de contemplació. Pocs moments més màgics que el de la visió onírica d’un «cel» dels aviadors on potser Miyazaki somia descansar algun dia.


4 comentaris:

  1. Aquesta em té el cor robat. És la primera de Miyazaki que vaig veure, diria que al festival de Sitges, i em vaig fer fan d'ell a l'instant.

    ResponSuprimeix
  2. Encara espero que algun dia la projecten de nou al cine, però a casa l'he vista molts cops i sempre em sembla igual de bona. Coincideixo amb tu en l'escena del cementiri dels aviadors, bella i trista. I segueix deixant-me agradablement sorprès com de seriós i creïble resulta el seu protagonista principal, tot i tenir literalment cara de porc

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Home, és que a aquest país els porcs els respectem molt ;p

      Suprimeix