Advertits quedem

D’un temps ençà les obres de ficció audiovisual que es projecten a les nostres pantalles (però no així els telenotícies) venen acompanyades d’un avís telegràfic sobre les imatges de violència, drogoaddicció, sexe, nuesa i consum de tabac que estem a punt de contemplar, suposo que amb el propòsit de dissuadir alguna ànima sensible que passava per allí. 

Darrerament he observat però que aquest missatge cautelar ha anat augmentant en freqüència i precisió. Per exemple, a la quarta temporada de «The Crown» tres dels capítols estan precedits per aquest advertiment: «El següent episodi inclou escenes d’un desordre alimentari que alguns espectadors poden trobar incòmodes. Es requereix que l’espectador actuï amb discerniment». Es refereixen, per si hi havia algun dubte, a les imatges de la bulímia de la princesa Diana agenollada davant de la tassa del vàter, que són certament poc agradables, però res que tregui la son de ningú. Com no sigui que l’advertència és una forma discreta d’aconsellar-nos que no prenguéssim les mencionades imatges com a exemple a imitar.

Més lluny van al darrer capítol de la primera temporada de «The Morning Show», on el rètol inicial diu que a continuació veurem escenes d’abús de substàncies estupefaents i que un personatge atemptarà a la seva pròpia vida, tot afegint que, si ens trobem en un cas similar, fem el favor d’acudir a l’ajuda d’un expert. Apart que aquí ja estem entrant en el delicat territori dels «spoilers», em pregunto fins on arribarà aquesta consideració de les obres de ficció com a font d’alliçonament moral. 

No sé molt bé a què obeeixen aquestes ànsies protectores envers l’espectador, encara que sospito que es deuen a un deteriorament general del que significa el concepte de «ficció». Potser a partir d’ara, com ja és obligatori amb l’etiquetatge dels productes comestibles, caldrà especificar per a cada obra literària tots els seus ingredients i molt en especial aquells que poden produir al·lèrgies al consumidor. Per exemple, les morts violentes que conté (separades entre accidentals i voluntàries), els delictes (de sang, econòmics, de privació de la llibertat, d’abús de confiança…), els actes sexuals (reproductius, lascius, parafílics, gratuïts, ilegals…), el maltracte animal (racional i irracional), les paraules malsonants, l’engany, la guerra, l’esclavatge, la malaltia, les deformitats genètiques, les mutilacions, la bogeria, les passions desfermades, els trastorns obsessius, les addiccions, el fanatisme religiós i les males maneres en general. Això només per començar.

Sitcom (11): acampada a la lluna

Aquest any ja dúiem a l’esquena dues sèries suposadament còmiques sobre la carrera espacial —«Avenue 5» amb Hugh Laurie i «Space Force» amb Steve Carell (i Lisa Kudrow i John Malkovich)—, les dues considerablement fallides, al meu parer. I com que no hi ha dos sense tres, ara disposem a Movistar+ de la «sitcom» «Moonbase 8» sobre tres astronautes de mitjana edat que s’entrenen per viatjar a la lluna en una base lunar simulada, perduda al desert d’Arizona. Els tres protagonistes (que fan, a més, doblet com a guionistes) són un ex-pilot d’helicòpters per a turistes (el ben conegut actor John C. Reilly), un científic que és fill d’astronauta (el no tan conegut Fred Armisen) i un professor que vol propagar la doctrina cristiana per l’espai (el desconegut per a mi Tim Heidecker).

La comèdia de «Moonbase 8» s’intenta extreure de l’escassa heroïcitat dels seus personatges i dels problemes que poden sorgir de la convivència entre personalitats tan diverses, però la veritat és que el somriure rarament aflora. Sis capítols de mitja hora tampoc és un format que permeti aprofundir en la situació i, encara que figuri que els aspirants a astronautes ja porten allà gairebé dos anys, quan acaba la temporada es diria que encara està tot per començar. El més interessant de «Moonbase 8» és un jugador de futbol americà que surt al primer capítol (crec que és famós i l’han posat per atreure públic), però no torna a sortir.

De les tres comèdies sobre l’espai d’enguany aquesta deu ser la de pressupost més ajustat. Fracàs per fracàs, millor evitar les despeses excessives. 

Mentides veritables

 

La quarta temporada de «The Crown» sembla que no ha agradat gaire els Windsor, molestos pel que consideren inexactituds i visions partidistes en el relat de la seva pròpia història i molt especialment en tot el que té a veure amb la princesa Diana. Sorprèn la reacció, ja que no era pas la primera vegada que la sèrie es prenia llibertats creatives, tot i que cal reconèixer que en aquesta temporada el paper de la família reial sortia particularment deslluït. Alguns monàrquics, més papistes que el papa, van exigir que la plataforma Netflix precedís l’emissió de cada capítol amb un rètol que advertís del caràcter fictici d’alguns dels fets mostrats, com si no quedés prou clar que qualsevol programa interpretat per actors ja és una ficció per definició. Però coses més rares veurem en uns temps en els quals s’ha vist prendre la pàgina satírica «El Mundo Today» com a figura d’autoritat.

La sèrie que sí que no corre cap perill de ser confosa amb història de la bona és «The Great» (producció de Hulu, visible via Starz), sobre les aventures de l’emperadriu Caterina la Gran: una nota al peu dels títols de crèdit ja adverteix que és «an occasionally true story», o sigui «una història ocasionalment veritable». «The Great», de la que s’ha vist enguany una primera temporada de deu capítols (però en vindran més) explica com la princesa prussiana Sofia Frederica Augusta von Anhalt-Zerbst-Domburg esdevé l’emperadriu Caterina en casar-se amb el seu cosí segon, l’emperador Pere III,  i els problemes que té per adaptar-se a una nova cultura. Resulta que el seu marit és un dèspota capriciós, lasciu i sàdic, de manera que l’espavilada Caterina decideix carregar-se’l per poder governar sense traves i fer del país un oasi il·lustrat.

Com ja he avançat, els fets històrics no van anar ben bé així, i la jove princesa va haver de passar vint anys casada abans que el seu consort accedís al tron (després va ser qüestió de dies i d’un cop d’estat per usurpar-li les funcions). La sèrie suposo que conté algunes dades i personatges reals (si més no, hi surt Voltaire), amb vestuaris i costums propers als originals, encara que ja avanço que la majoria de palaus que hi surten són anglesos (i algun de napolità). El to és predominantment satíric, amb detalls grotescos, escatològics i violents; també amb algun apunt de drama, però ja es veu que no ens el podem prendre gaire a pit.

Dels actors n’hi ha de més i de menys. El bufó Nicholas Hoult fa d’emperador i no acaba d’estar a l’altura de la seva suposada crueltat. Millor funcionen les dones, l’ambigua tieta Elizabeth que fa Belinda Bromilow i sobre tot la llesta Marial de Phoebe Fox, la típica criada que sempre va un pas per davant de la seva senyora. Però l’arma gens secreta de «The Great» és Elle Fanning, que fa una creació admirable de l’emperadriu: una figura graciosa, seductora i plena de picardia que justifica per ella sola fer-se addicte al programa.

De moment acaba aquesta primera temporada amb l’emperador encara viu i Caterina persistint amb les seves ganes d’esdevenir «califa enlloc del califa». Com que a «The Great» la cronologia va com vol, veurem quant de temps sobreviu Pere III i quines noves peripècies esperen a la sensacional monarca. Jo no m’ho penso perdre!

Filmoteca forçosa (25)

Lost Highway (David Lynch, USA 1997 (Filmin))

Estació de pas en la via de la depuració, a mig camí entre «Blue Velvet» i «Mulholland Drive». Pur Lynch, però no el millor Lynch. (7)

JFK (Oliver Stone, USA 1991 (Amazon))

Malgrat un muntatge excepcional i molt bones interpretacions (no parlo de Mr. Costner), tres hores i mitja de paranoia conspiratòria és més del que estic disposat a aguantar en relació a l’assassinat de Kennedy. Amb tot, passa ràpid (sembla que només duri tres hores). (6)

Under the Silver Lake (David Robert Mitchell, USA 2018 (Filmin))

Andrew Garfield investiga la desaparició de la seva veïna macota sota l’ombra allargada de Hollywood. Derivació de David Lynch amb molt d’estil. Segons com t’agafi pot irritar molt o fascinar molt. M’ha passat el segon. (8)

Jamaica Inn (Alfred Hitchcock, Regne Unit 1939 (Filmin))

Aventura de pirates a la costa de Cornualla, adaptació de Daphne du Maurier i última pel·lícula britànica de Hitchcock fins el 1974. Molt lluny del que podríem anomenar la seva zona de confort. No la salva ni el gat vell de Charles Laughton. (6) 

Ishtar (Elaine May, USA 1987 (Filmin))

Notori fracàs comercial i de crítica, exacerbat pel seu altíssim cost. No feu cas als revisionistes que la volen reivindicar: continua sent un bunyol sense gràcia. Dustin Hoffman i Warren Beatty són un luxe malbaratat. De debò algú pot creure que, si li poses un turbant a Isabelle Adjani, pot semblar un noi? (4)

La història d’Adèle H (François Truffaut, França 1975 (Filmin))

Sensacional història d’enamorament tòxic, basat en (irreals) fets reals. Inoblidable Isabelle Adjani. (8) 

El que importa és jugar

La sèrie «Ted Lasso» (Apple TV+) sorgeix a partir del personatge homònim que Jason Sudeikis va encarnar per promocionar la cobertura que NBC Sports fa de la Premier League. Estrenada l’agost de 2020, abans d’acabar la primera tanda de deu capítols ja s’havia renovat per dues temporades més.

El punt de partida de la sèrie no podria ser més absurd: Lasso (Sudeikis), un entrenador de futbol americà de Kansas, és fitxat per un equip de futbol de la Premier League anglesa, encara que no tingui ni punyetera idea de com es juga el futbol europeu. El motiu d’aquesta operació suïcida s’aclareix aviat: la presidenta del club vol enfonsar l’equip com a revenja contra el seu marit, del qual s’està divorciant. De totes maneres, això no arriba a explicar perquè Lasso s’ha avingut a fer una feina per a la qual no està preparat en absolut, com no sigui pel seu irrefrenable optimisme.

En efecte, encara que tingui totes les circumstàncies en contra, l’entrenador superarà els entrebancs amb un bon rotllo descomunal que no sembla d’aquest món i acabarà aconseguint millorar el rendiment de l’equip. Sí, aquest positivisme a ultrança, tan americà, sembla tenir molta requesta entre espectadors de tots els països i només un amargat gosaria confessar que l’enfarfega tal acumulació de bones intencions. Així van passant agradablement els capítols, burlant-se una mica de les diferències culturals entre els Estats Units i el Regne Unit, i amb els egos dels diferents jugadors, d’edats i orígens molt diversos, des del jove golejador depilat que surt amb top models espaterrants, fins el veterà cremat, que no es depila, i que està sempre a punt de barallar-se amb tothom.

«Ted Lasso» té una mica de drama i una mica de comèdia, però d’aquelles que no provoquen ni llàgrimes ni rialles. Només Juno Temple fa una certa gràcia com a model assenyada i amb iniciativa. En quant a Sudeikis, amb la seva pinta de cunyat que prepara una costellada cada diumenge, la veritat és que cau força bé. En la vida real un entrenador de Primera Divisió a qui no li preocupessin els gols no duraria una setmana a la feina; però en el camp de la ficció televisiva ens podem permetre aquestes llicències i fins i tot gaudir-les. 

La broma continua (3)

Avui faré una repassada a traduccions que són directament un disbarat i per això mateix són les més divertides. Començo amb una que s’embolica amb la doble accepció de la paraula «gum», que tant vol dir «geniva» com «xiclet».

Now showing broad expanses of recessed gums (p.7)

mostrando grandes extensiones de chicle al fondo de la boca (p.14)

Aquí està parlant d’una boca, de la que poc abans ja n’ha ressaltat les dents blanques que sobresurten. Com que no se li acut que «recessed gums» poden ser «genives descarnades», s’empatolla amb tot això de les «grandes extensiones de chicle», que és realment genial.

He brought his sunglasses down onto the bridge of his nose with a finger (p.44)

Orin se alzó las gafas de sol con un dedo hasta el puente de la nariz (p.55)

Si diu «down», per què tradueix «alzó»? Si t’apuges les ulleres et quedaran sobre el front, mai sobre el pont del nas.

stir Ginger’s litter box around (p.77)

rocío la casa con ambientador Ginger (p.93) 

Aquí està descrivint una acció per eliminar l’olor d’un porro que s’acaba de fumar i no utilitza ambientador, sinó que remena el calaix de sorra de Ginger, que (per deducció) és un gat.

tickles your nose like a linty mitten (p.202)

te cosquillea en la nariz como a un gatito ronroneante (p.234)

Aquesta és del tot incomprensible, perquè «linty mitten» vol dir «manyopla esfilagarsada».

Human Immuno-Virus prevention (p.202)

la Prevención Humana Inmunológica contra los Virus (p.233)

Està parlant de la prevenció del Virus de la Immunodeficiència Humana, o sigui del VIH, però sembla que no s’ha adonat.

poking the non-Caucasoid snout in occasionally (p.98)

sacándose de vez en cuando sus mocos no-caucasianos (p.116)

Confon «snot» (moc) amb «snout» (morro) i li queda una frase inenarrable.

L’últim error és insòlit, perquè més que de traducció és de transcripció. A l’escena que es descriu, uns jugadors de l’equip de futbol americà dels Cardinals apareixen disfressats com un d’aquests ocells vermells:

A couple beaks and a claw fall off somebody (p.65)

A alguien se le caen un par de picas y una gorra (p.80)

La traducció correcta de «beaks and a claw» seria «picos y una garra» i segurament ha sigut qui ha picat el text el que ha decidit corregir-ho per «picas y una gorra» que són objectes més propis que li caiguin a algú.

No tots els homes…

No perdo ocasió de repetir, cada cop que sento mencionar el nom de Sofia Coppola, que m’interessen molt poc tots els seus drames sobre com és de difícil ser una nena rica (o una jove rica, o una dona rica). I malgrat tot he acabat veient el seu darrer film «On the Rocks», potser perquè ara moltes de les estrenes ja no passen pel cinema i te les trobes directament a les plataformes (en aquest cas Apple TV). La protagonista d’aquesta nova història és Laura Keane (Rashida Jones), una dona acomodada de Manhattan, amb un marit (Marlon Wayans) i dues filles precioses, que intenta ser escriptora en les hores que pot rescatar de la rutina quotidiana. Un mal dia, més per avorriment que per indicis sòlids, comença a sospitar que el seu marit l’enganya. Per sortir de dubtes no se li acut res millor que consultar el seu pare Felix (Bill Murray), un home faldiller que està convençut que tots els homes pensen amb el sexe. De tot això se’n segueix una aventura absurda per demostrar la infidelitat marital que només tindria sentit si la protagonitzés Woody Allen en clau còmica.

«On the Rocks» es deixa veure perquè Nova York surt molt bonica fotografiada per Philippe Le Sourd, perquè té la valentia de rescatar l’oblidat Michael Nyman, perquè la Jones fa de bon mirar i perquè tot el que passa és inofensiu. Fins i tot el suposat enfrontament entre pare i filla queda en foc d’encenalls, ja que tot ho tenen perdonat d’entrada. El millor del film és Bill Murray, en un paper que no li haurà costat gaire, però que li permet lluir el seu encant madur d’afable home de món. És molt poqueta cosa i l’oblidarem aviat.