El que importa és jugar

La sèrie «Ted Lasso» (Apple TV+) sorgeix a partir del personatge homònim que Jason Sudeikis va encarnar per promocionar la cobertura que NBC Sports fa de la Premier League. Estrenada l’agost de 2020, abans d’acabar la primera tanda de deu capítols ja s’havia renovat per dues temporades més.

El punt de partida de la sèrie no podria ser més absurd: Lasso (Sudeikis), un entrenador de futbol americà de Kansas, és fitxat per un equip de futbol de la Premier League anglesa, encara que no tingui ni punyetera idea de com es juga el futbol europeu. El motiu d’aquesta operació suïcida s’aclareix aviat: la presidenta del club vol enfonsar l’equip com a revenja contra el seu marit, del qual s’està divorciant. De totes maneres, això no arriba a explicar perquè Lasso s’ha avingut a fer una feina per a la qual no està preparat en absolut, com no sigui pel seu irrefrenable optimisme.

En efecte, encara que tingui totes les circumstàncies en contra, l’entrenador superarà els entrebancs amb un bon rotllo descomunal que no sembla d’aquest món i acabarà aconseguint millorar el rendiment de l’equip. Sí, aquest positivisme a ultrança, tan americà, sembla tenir molta requesta entre espectadors de tots els països i només un amargat gosaria confessar que l’enfarfega tal acumulació de bones intencions. Així van passant agradablement els capítols, burlant-se una mica de les diferències culturals entre els Estats Units i el Regne Unit, i amb els egos dels diferents jugadors, d’edats i orígens molt diversos, des del jove golejador depilat que surt amb top models espaterrants, fins el veterà cremat, que no es depila, i que està sempre a punt de barallar-se amb tothom.

«Ted Lasso» té una mica de drama i una mica de comèdia, però d’aquelles que no provoquen ni llàgrimes ni rialles. Només Juno Temple fa una certa gràcia com a model assenyada i amb iniciativa. En quant a Sudeikis, amb la seva pinta de cunyat que prepara una costellada cada diumenge, la veritat és que cau força bé. En la vida real un entrenador de Primera Divisió a qui no li preocupessin els gols no duraria una setmana a la feina; però en el camp de la ficció televisiva ens podem permetre aquestes llicències i fins i tot gaudir-les.