dilluns, 29 de març del 2010

Desplaçaments, desorientacions i petits jet lags


Ja poden dir els poetes allò tan bonic, que importen més els incidents de la ruta que no el destí del viatge, perquè a l’hora de traslladar-se en l’actualitat a un indret més o menys llunyà (el que és sinònim de prendre un avió), l’interval entre el principi i el final del viatge tendeix a esdevenir mínim. I no és que les companyies aèries, ajudades per les autoritats incompetents, no s’esforcin a fer aquests minuts el més llargs i incòmodes possibles; però encara així, el cos humà no acaba d’adaptar-se a aquests sobtats canvis d’escenari i els contempla amb absoluta perplexitat.

Així, per posar un exemple recent, un divendres al vespre pots rebre un bany de melodies donizettianes a un teatre de la Rambla barcelonina i l’endemà, sense trauma aparent, pots seure a una terrassa de Campo de’ Fiori, acompanyat d’una amiga i una copa de vi blanc. Prou sé que aquestes coses passen cada dia i no tenen res d’extraordinari; però a mi encara em meravella la conformitat amb que ho acceptem: potser el meu cos no està adaptat de sèrie per la vida al segle XXI.

Una estona més tard sopem animadament al voltant d’una taula un grup internacional de bloggers i simpatitzants [esdeveniment del que s’han fet ressò d’una o una altra forma aquí, aquí i aquí] [aquí no, perquè als intelectuals del "cachirulo" cal donar-los de menjar apart]. Tot i que el llenguatge predominant de la conversa és el català, els accents i la identitat dels parlants és ben curiosa: hi ha Maria, de Castelló, amb una flexibilitat dialectal que la permet passar a un o altre costat de l’Ebre amb extrema facilitat; Fabrizio utilitza un català digne d’aplaudiment endolcit per una discreta melodia italiana; Jesús, de Móstoles i amb arrels aragoneses, empra un valencià apitxat que causa estupor i admiració a parts iguals; Míriam és “chilanga” i parisenca eventual, o sigui que utilitza un castellà que em sembla ple d’idiosincràsies. El barceloní de Josep i el meu sonen com un anticlímax.

Ens trobem en un pis modern, de parets blanques, amb una làmina de Rothko emmarcada i alguna peça d’Ikea. Sona Mayte Martín o Chavela Vargas. Podria ser casa nostra si no fos perquè l’única cosa que tinc clar és que no ho és, perquè no reconec els mobles. Per un moment se’m creua algun cable i no sé on sóc: Castelló, el D.F., Palermo o Saragossa?

Surto al balcó per apaivagar el meu pànic. Enmig de la contaminada foscor urbana encara es beslluma l’ideograma familiar del gasòmetre. Sí, sóc a Roma, em dic. Sóc a Roma. És clar.

20 comentaris:

  1. Jo -potser per romanticisme demodé- estic totalment en contra dels viatges en avió. Perquè engeguen el sentit del viatge a una absurda translació. Practico a peu o en cotxe, i si pot ser, conduint jo per sofrir millor cada quilòmetre. Però en fim ja diu Sartre que cadascú escull el seu infern. Salut i bon viatge.

    ResponElimina
  2. Aquesta sensació de trasllat és el més proper als viatges siderals. No som conscients de la importància que els avions es portin d'un lloc a un altre sense cap mena d'esforç. Potser per això, en Lluís (excel·lent definició de romanticisme demodé que utilitzaré a partir d'ara!) se sent incòmode, com és obvi.
    Llegint els altres blocs que esmentes he rigut molt amb la llangonissa de pàsqua! Una autèntica xarxa blocaire al servei d'un gran detall.

    ResponElimina
  3. Una preciosa crònica, Allau. Sovint quan passejo pels carrers de la ciutat on visc gens lluny de Barcelona dic el que has dit tu en sortir al bancó: Sóc a Roma! i també Sóc de Roma.
    Assedegada de més notícies vostres us dedico un AVE que és romà i millor que l'avió.

    ResponElimina
  4. el gasòmetre és un servei de l'ajuntament de Roma per a convidats despistats, em volien posar davant del balcó el Colosseu però vaig pensar que ocupava massa espai :-)

    ResponElimina
  5. Lluís, aquest romanticisme no et durà gaire lluny (tot i que potser no t’interessa). Jo, a desgrat, assumeixo la penositat de les aerolínies.

    ResponElimina
  6. Galde, el joc combinat Ernesto-Leb va ser una benedicció: la catosfera al servei dels embotits.

    ResponElimina
  7. Ave Glòria! Ja hem tornat a casa, però no descarto alguna crònica romana més.

    ResponElimina
  8. Maria, mil vegades millor el gasòmetre: el seu estat de conservació és superior al del Colisseu i a més t’estalvies els gamarussos vestits de legionari romà.

    ResponElimina
  9. avions, xarxa :) què més es pot demanar si a canvi tens la meravella de trobades només permeses als renaixentistes i a costa de dies de desplaçaments :)

    a mi m'agrada aquesta sensació de desaparèixer d'una realitat i aparèixer en una altra, potser per això prefereixo "anar a viure uns dies a ..." que no pas "viatjar a ..." :)

    ResponElimina
  10. Jo -per plena convicció ambiental- milito contra l'aviació (la breu treva de l'11-s va donar uns resultats espectaculars que es callen).
    Just aquest vespre m'embarco i en una nit seré a l'Itàlia insular. Quin anar i venir!

    ResponElimina
  11. T'asseguro, Clídice, que a Roma hi hem viscut.

    ResponElimina
  12. Girbén, tu sí que saps desplaçar-te de forma humana. Bona estada insular!

    ResponElimina
  13. Lo que es la vida moderna, que la chilanga, el mostoleño, la de Castellón, el italiano y los catalanes (uno por adopción) compartan la mesa habiéndose leído antes, que se despisten gracias a Ikea que uniformó a todas las casas del mundo (aunque creo que no ha llegado a México), que con un vuelo de unas horas estemos todos en Roma brindando. Algo de gracia sí tiene la modernidad y hasta la postmodernidad.

    ResponElimina
  14. el viatge-trajecte en avió és diferent segons el que pugues comprar a bord.

    ResponElimina
  15. Alrededor de una buena mesa, Miriam, hasta la posmodernidad tiene su gracia.

    ResponElimina
  16. Rasoir, en un vol de Vueling pots donar-te per satisfet si aconsegueixes viatjar assegut.

    ResponElimina
  17. Alça, Manela! A qualsevol cosa (o gent) li diuen intel·lectual. Millor que menge a part, això sí, que el fadrí és de molt bon menjar.

    Aprofite, ja ficats, la feliç avinentesa per a declarar l'agraïment de tots els saragossans i assimilats pels teus amables records de viatge al voltant d'eixa ciutat tan única i tan meueta. Em sembla que no havia tingut moment d'agraïr-te'ls. A mi em caigué una llagrimeteta i tot (amb "cachirulo") quan els vaig llegir la primera vegada. La pròxima volta faré servir exclusivament el castellà manyo, que també hi gaste flexibilitat dialectal (amb "cachirulo") dels dos costats de l'Ebre: de Juslibol ençà i de l'Almunia de Doña Godina enllà.

    ResponElimina
  18. Senyor Jesús, no tinc cap dubte del seu astorador do de llengües. De vegades em pregunto si el colomet de l’Esperit Sant no ha niat a la seva closca.

    ResponElimina
  19. Hi ha, però, senyor Allau, qui em sent parlar una llengua qualsevol i li fa l'efecte que el colomet, més aviat que niar, m'ha deixat rastre gastro-intestinal, que de tot n'hi ha. Dotors té l'Església.

    ResponElimina
  20. Oooooohhhhhh és meravellós, tot. Fa segles que no em sento així enlloc. No sé si m'ha agradat més la descripció de la sensació del pis, les reflexions sobre desplaçar-se, la riquesa de la llengua, o Roma.

    ResponElimina