dimecres, 10 de març del 2010

El super-antiheroi caribeny


Sembla que tot escriptor amb arrels al Carib està predestinat a parlar de sexe, de dictadures i de creences animistes, veïnes properes del realisme màgic. El dominicà Junot Díaz a la seva primera novel·la “The brief wondrous life of Oscar Wao” (“La maravillosa vida breve de Oscar Wao”, Mondadori, 2007) cau de ple en totes aquestes temptacions de forma ben justificada.

Tot el llibre està travessat pel “fukú”, una mena de maledicció portada pels primers conqueridors espanyols i que marcarà amb la desgràcia les diverses generacions de la família d’Oscar. Aquest esperit maligne està contrarrestat per la “zafa”, personatge benèfic que pren les formes d’una mangosta daurada. Fins aquí els elements propers al realisme màgic, dels que la novel·la no abusa. Pel que es refereix al sexe, sembla ser l’esport preferit dels dominicans: el “culo”, com diuen ells (i fins i tot es parla de “culocracia”) és un dels signes d’identitat nacional.

I en quant a les dictadures, ningú no pot negar que Rafael Leónidas Trujillo és un dels personatges més sinistres i sanguinaris que ha conegut el món. El monstre que terroritzà la República Dominicana durant més de 30 anys i que va fer del país la seva propietat privada, incidí en la vida de tots els seus súbdits d’una forma que la novel·la insisteix en demostrar. Aquest personatge repulsiu se’ns presenta amb trets de malignitat gairebé sobrenaturals, com un arquetípic geni del mal propi d’un “comic book”. I això lliga amb els altres grans temes del llibre, que són els de la immigració dominicana a Estats Units, amb els seus problemes d’integració, de racisme i de marginalitat.

El títol de la novel·la apareix carregat d’ironia, perquè la vida d’Oscar pot ser breu, però no és gens meravellosa, perquè Oscar Wao no es diu realment així i perquè el que s’explica són les vides d’algunes altres persones, a més de la de l’heroi epònim. Tot i que de vegades el que es narra és terrible, el llenguatge és fresc i distanciat, amb una actitud tenyida de postmodernisme (que inclou freqüents notes al peu, molt en la línia de David Foster Wallace).

L’estructura m’ha semblat arbitrària: en el relat lineal de les desgràcies d’Oscar s’intercalen grans blocs dedicats a fragment de la vida de la seva germana, la seva mare i el seu avi, cadascun explicat per un narrador diferent, que en alguns moments m’ha fet perdre el sentit de la unitat del llibre.

I qui és aquest Oscar, mereixedor d’ocupar espai preeminent a la portada? Oscar és un nen grassó, amb ulleres, poc atractiu lector de revistes de superherois, jugador de rol, admirador de Tolkien i de Star Wars, el que els americans anomenen un “nerd”, una altra manera de batejar els fracassats socials. A mesura que Oscar vagi creixent s’enfrontarà al problema de la seva pròpia virginitat. Per a un dominicà no hi ha res més vergonyós (apart de ser “maricón”, no cal dir-ho) que desconèixer les delícies del sexe. Així seguirem els treballs amorosos del pobre Oscar per trobar una noia que s’apiadi d’ell. Estem molt lluny aquí de les farses adolescents del tipus “American Pie”, hi ha veritable comprensió i afecte en el relat del calvari d’aquest inadaptat fins arribar al seu trist final.

Tot i això l’anècdota m’ha semblat una mica lleugera, hi he trobat més grapa en els fragments on es parla de la mare o l’avi del protagonista. En definitiva, un llibre que es llegeix bé per la interessant forma com està escrit (barrejar cavallers jedi i figures històriques del trujillato és una jugada certament explosiva) més que pel que ens queda al final com a idea general.

Un llibre, per tant, mestís, on potser la seva més gran troballa rau en el seu llenguatge. Alguna vegada l’he vist descrit com a “spanglish”, el que no és cert, perquè no es tracta tant d’espanyolitzar paraules angleses (o viceversa), sinó que moltes vegades ambdós idiomes estan barrejats sense solució de continuïtat ni cometes d’advertència. Perquè us feu una idea:

“Listen, palomo: you have to grab a muchacha, y metéselo. That will take care of everything. Start with a fea. Coje that fea y méteselo!”

Suposo que el lector ideal d’un text així, el que millor el pot entendre i apreciar, és qui té un peu a cadascuna de les dues llengües. Tot i que “The brief wondrous life of Oscar Wao” va guanyar el Pulitzer de ficció de l’any 2008, dubto molt que un lector anglosaxó pugui arribar-lo a entendre al cent per cent.

No conec la traducció al castellà, però necessàriament ha de perdre gran part del seu caràcter, encara que acudeixin a aquella cançoneta tan emprenyadora de “en español en el original”. M’agradaria sentir l’experiència d’algú que l’hagi llegit traduït.

15 comentaris:

  1. Doncs mira, jo podria ser un dels lectors en espanyol (en el futur). Tal com ho expliques hi trobo elements temptadors, però justament aquest llenguatge mixte em faria la lectura molt espessa. Ja ho veurem... per setmana santa?
    I per cert: saps si Díaz és parent d'en Salvador Macip?

    ResponElimina
  2. El Salvador ja va fer fa temps, una crida per demanar on podia denunciar algú que li robava la pròpia imatge...
    Jo vaig començar a llegir-la en anglès, però la vaig deixar a mitja vida de la mare, l'haig de reprendre, però el tros que he lelgit conicideixo bastant en la teva anàlisi. La veritat és que el llenguatge era sorprenent. Coses de l'estil She was a "diosa". Jo també em posava a la pell del possible traductor i sincerament no li envejava la feina....

    ResponElimina
  3. Precisament, Lluís, crec que la traducció simplificaria la complexitat del llenguatge, més enllà de l’aparició d’algun dialectalisme dominicà.
    I ara que ho dius, deu ser de la branca colonial dels Macip.

    ResponElimina
  4. Eulàlia, no recordava aquest apunt d’en Salvador. Si no fos perquè no coneixia quina cara fa en Diaz, diria que l’elecció d’aquest llibre tenia motius subliminals.

    ResponElimina
  5. No tenia notícies del Junot. Dels caribenys, sóc molt procliu al cubà-parisí Lezama Lima.
    El seu lema Solo lo difícil es estimulante el vaig pintar en un estendard.

    ResponElimina
  6. A mi, Girbén, en Lezama més que estimular-me m’immobilitza.

    ResponElimina
  7. pffff quan aprengui anglès i castellà me'l llegiré. Entretant em creuré tot el que dius :)

    ResponElimina
  8. Jo sí he llegit la traducció castellana, Allau. La vaig agafar sense saber gaire què esperar-ne, justament perquè havia sentit que el llenguatge tan peculiar de la novel·la era poc menys que intraduïble. Però el cas és que el llibre em va agradar molt, i la traductora, Achy Obejas, trobo que fa una feina molt bona. Ara no tinc el llibre a mà per posar cap exemple, però el resultat és una barreja d'espanyol del Carib i anglès dels suburbis que no només no entorpeix la lectura, sinó que la enriqueix en tot moment.

    Molt recomanable. I diuen que "Los boys", el primer recull de contes de Junot Díaz, és també un tros de llibre.

    ResponElimina
  9. Espai, així pel que dius, s'han invertit els termes: el que era un text anglès salpebrat de mots dominicans, ara és un text en espanyol amb bones dosis de paraules angleses... Em sembla una bona solució.

    ResponElimina
  10. ...l'únic que recordo d'aquesta novel·la és: res. Podriem dir que és un llibre que no va deixar petja en mi...veurem en una propera lectura.

    ResponElimina
  11. Em temo, Robert, que a la llarga em passarà una mica com a tu.

    ResponElimina
  12. Allau no coneixia el teu blog. L'espia m'ha dut fins aquí. El llibre és brutal, a mi em va encantar i m'agrada que hagis fet aquesta crítica tan acurada...saludus

    ResponElimina
  13. Benvingut, Noctas, m'alegra que t'agradés.

    ResponElimina