dimecres, 23 de febrer de 2011

Disney nº 50 (1 de 2)

Quan jo era menut anar al cinema constituïa tot un esdeveniment, potser perquè la mare tenia una concepció una mica espartana de l’educació i només ens permetia aquestes escapades quatre o cinc cops a l’any. Si anar a veure una pel·lícula, qualsevol pel·lícula, ja era una festa, quan es tractava d’una producció de Walt Disney jo em sentia tocant el cel. M’imagino que en aquells temps les pel·lícules es devien reposar sovint, perquè recordo haver vist “Blancaneus”(1937), “Dumbo”(1941), “Els tres caballeros” (1944), “Bambi”(1942), “La dama i el vagabund”(1955) i “Peter Pan” (1953) i, per descomptat, no sóc tan gran com per haver assistit a les seves estrenes respectives. Solíem anar al Publi del passeig de Gràcia (on també feien els fantàstics Festivals Tom i Jerry) i sobretot a l’Atlántico de la Rambla, que tenia com a eslògan “siempre apto”. Quin millor esquer per a pederastes de tota condició?

Recordo aquelles tardes de cinema com moments perfectament màgics, sense que cap ombra els pugui entelar. Ni tan sols la suposadament traumàtica mort de la mare de Bambi, va deixar-me cap petjada duradora. I com que no tenia mai prou de Disney, aviat van venir els tebeos de Mickey i de Donald. Amb l’arribada de la televisió a casa no em podia perdre el programa “Disneylandia” en el qual un afable Walt Disney de parla porto-riquenya ens presentava una antologia de les seves produccions. Jo anhelava cada setmana que el programa fos dedicat a la Terra de la Fantasia, perquè era la garantia que veuríem fragments d’animació, i poc m’importava que fossin en blanc i negre, ja que de la televisió no se’n podia esperar més.

Durant els anys 60 vaig poder assistir a les meves primeres estrenes Disney:  “Cent un dàlmates”(1961), “Merlí, l’encantador”(1963), “El llibre de la selva”(1967) i sobretot el superèxit “Mary Poppins”(1964), que tots comentàvem entusiasmats a l’escola. Després, l’adolescència m’allunyaria del món màgic de Disney per les seves connotacions massa puerils. Durant aquells anys va començar a estendre’s un pensament crític que convertia l’obra del difunt Disney en paradigma de colonització cultural i en encarnació del capitalisme, el racisme, l’opressió de la dona i tota la resta de dimonis de l’esquerra del moment. No sabria dir si com a causa o per pura casualitat, aquesta onada de rebuig “progre” coincidí amb uns anys en els quals la companyia va entrar en visible decadència. Jo tanmateix, malgrat la meva deserció, mai no vaig guardar-li cap rancúnia al pare Walt i, quan va morir l’any 1966, vaig marcar la data al calendari com la primera topada seriosa amb la mortalitat.

Posteriorment les fortunes de la casa mare van anar i venir: hi hagué una “Disney renaissance” que va començar amb “La sireneta” (1989) i que tornà a espatllar-se cap al 1995 (“Pocahontas”), els primers anys del segle XXI foren de nou desastrosos i calgué buscar una transfusió de sang nova via Pixar… Avui dia la paraula Disney representa una enorme maquinària d’entreteniment que forma part del paisatge de les nostres vides i del que no fem esment per massa banal i mercenari.

Però no podem oblidar que, apart de les experiències formatives que cadascú hagi pogut viure amb els seus llargmetratges d’animació, durant llargs períodes de la seva història els Estudis Disney foren laboratoris d’experimentació i seus d’una tecnologia punta molt més audaç que la que mai podrà exhibir el cridaner James Cameron. El 1937 “Blancaneus” no fou un entreteniment per a la quitxalla, sinó un veritable fenomen de masses que va omplir una història atàvica amb colors, cançons i uns personatges inoblidables. Però Disney no estava buscant el màxim comú denominador dels gustos dels espectadors, com demostra a “Fantasia”, un híbrid d’animació i música clàssica, predestinat a fracassar per la seva gosadia formal. Fins i tot a l’aparentment senzilla “Dumbo” hi ha una escena lisèrgica de borratxera que encara inquieta 70 anys més tard.

Podria continuar, Disney mereixeria entrar en infinits detalls, però no penso encetar una nova sèrie. En contra de la posició majoritària, només volia dir que encara em considero, en certa manera, un fill seu.

31 comentaris:

  1. Amb les crispetes espero la segona sessió...! Això es posa animat... i animal!

    ResponSuprimeix
  2. Galde, em temo que estic fent enemics...

    ResponSuprimeix
  3. Coincidència total inclosa la filiació i la incomoditat que em va causar el rebuig progre, per molt que entengués els motius. Jo vaig acabar amb “El libro de la selva” y “Mary Poppins”. El Publi, de No-Do i sessió continua… “Blancanieves” la vaig veure amb uns ulls com plats a un local relacionat no recordo com amb la Parròquia de la Concepció.

    ¿Per que “nº 50”?

    ResponSuprimeix
  4. De petita l'única vegada que anava als cinemes d'estrena era quan estrenaven una de Disney, el meu avi que era una mica 'flamenco' m'hi portava. En concret recordo La Ventafocs i Peter Pan. Blancaneus i Bambi les vaig veure al del barri.

    Disney, curiosament, ha patit anatemes diversos. A l'escola ens van avisar amb motiu de La dama y el vagabundo sobre el contingut moral -negatiu- d'algunes pelis de dibuixos, allò de les gossetes sexis, l'ambigua nit que passen plegats la parella i l'actitud lliure del rodamón Golfo sembla que no eren del gust dels poders eclesiástics.

    Més endavant, ja en un context 'progre', Disney era un reflex de la corrupta societat americana i en cursets pedagògics per a mestres reconvertits ens empenyien a introduir a escola avorridíssimes produccions de l'est, també de dibuixos, força ensopits per cert, i a rebutjar l'allau -amb perdó- mediàtic yanki.

    No se'n van sortir, ni els uns ni els altres.

    ResponSuprimeix
  5. Tot un aconteixement era anar a veure una pel·li Disney, la meva primera va ser Bambi(4 anys) i si, em van haver de treure del cinema pels singlots que tenia en intuir que aquell tret havia matat la seva mare. Fos com fos, tot i els arguments repetitius, amb bons boníssims, dolents dolentíssims, sempre he seguit les pel·lícules amb il·lusió. I els dissabtes, el moment Disneylandia que desvetllaven tocava el món de la Fantasia, era sublim!
    Després van arribar nebots i fills que, perquè negar-lis que veiessin aquestes pel·lis per molt denotades que estiguessin?
    Calia per seguir les consideracions de l'onada progre, potser amb la seves certes raons, evitar a la nova generació de canalla, emocions per nyonyes que es consideressin i privar-los de tenir la seva opinió, com algú va creure millor fer?
    Sento defraudar, però en reconsiderar-ho em vaig posicionar en favor dels bons records que em van deixar Disney i no dubtaria tornar-ho a fer!

    Em consta ser una tieta estimada, potser Disney tindrà quelcom a veure.

    ResponSuprimeix
  6. Els meus únics disneys d'infantesa: Mary Poppins i La bruja novata, al cinema la primera i a la TV la segona. Això de "baixar" a BCN al cinema no era tan fàcil. Tampoc n'he sentit la necessitat de gran, i als meus fills els he estalviat el màxim que he pogut. No nego la qualitat, per cert que tinc un amic que dibuixava per les pel·lícules de la Disney, però el missatge ensucrat em supera. Em posa els nervis nerviosos, com si diguéssim. Massa ideologia.

    Ah, i jo també sóc una tieta estimada ;P ves que no sigui que Disney i el 'tietisme' no tinguin res a veure Carme, i ho siguis per lu bona gent que ets :D

    ResponSuprimeix
  7. José Luis, això deu voler dir que som més o menys coetanis. 50 és el nombre de llargmetratges d’animació que han fet els Estudis Disney fins a data d’avui.

    ResponSuprimeix
  8. Júlia, el fet que fos condemnat successivament pels uns i els altres pot ser un indicador de la seva rellevància, molt superior a la que es pot esperar d’un producte d’entreteniment per la canalla.

    ResponSuprimeix
  9. Carme J., em temia que el nostre passat “progre” hauria deixat una petja més profunda, però comprovo engrescat que per a la majoria els records de la infantesa tenen molta més força.

    ResponSuprimeix
  10. Clídice, tens raó que tu vivies a les muntanyes i això del cinema encara ho consideres cosa de bruixots... El suposat ensucrament de Disney ha estat exagerat pels que no l’han tractat gaire i, en quant a la ideologia, no en conté ni més ni menys que qualsevol altre entreteniment de Hollywood o la majoria de contes tradicionals. Ara no em diràs que els teus fills van créixer veient la història de la filosofia en dibuixos animats.

    ResponSuprimeix
  11. Babar, Fivel, Peraustrinia, La guerra del bosc ... i, no és conya, una sèrie sobre mitologia grega feta per nens per la BBC, entre altres. No vull ser repel·lent, però aleshores no treballava i vaig fer-me el propòsit que veiessin només cinema en català, i era una tasca força dificultosa. Això si, estic força satisfeta del resultat, el parlen i escriuen tan malament com la resta de jovent ;)

    ResponSuprimeix
  12. La setmana passada vaig anar a veure "Enredados" (sense l'excusa dels fills, que no en tinc!) i m'ho vaig passar ben distret, com quan era petita i encara no sabia què volia dir la paraula "progre".

    ResponSuprimeix
  13. Violadevent, nosaltres també hi vam anar fa uns dies, també sense coartada infantil. Demà en parlo.

    ResponSuprimeix
  14. Haig de dir que em sento una mica entre dues aigües. D'una banda en tinc bons records d'infantesa. I recordo Fantasia com una de les pel·lícules més fantàstiques infantils que recordo. Independentment de la crítica ideològica que se li pugui fer la veritat és que l'aportació de Disney a la història del cinema és monumental. De fet va tractar el públic infantil -familiar- amb respecte i els va elevar a la categoria de públic respectable. La tècnica d'animació és impecable. d'altíssima qualitat. No sé si ho expresso bé. Altra cosa és que em pesi la ideologia, l'eterna imatge de la princesa que tot iq ue es vulgui actualitzar segueix tenint les cosetes de sempre. Espero el teu comentari de "Enredados"... jo hi vaig anar dissabte amb les meves princeses -caram, ho veus? ja hi som emb les princeses dels biiiiips!-.

    ResponSuprimeix
  15. Eulàlia, el mite de les princeses també ha estat exagerat, de vegades pel departament de màrqueting de la pròpia productora. Dels 50 llargmetratges Disney potser hi ha princeses a 5 o 6: Blancaneus, Ventafocs, la Bella Dorment, la Sireneta, Rapunzel... Bella, Mulan o Pocahontas no són tècnicament princeses i, de fet, tenen papers molt més actius en la determinació dels seus propis destins.

    ResponSuprimeix
  16. Mes o menys, si s'accepta marge de 10, X+-10

    http://anchaesmicasa.wordpress.com/2010/10/21/el-dia-que-naci-yo-2/

    ResponSuprimeix
  17. No es pot negar que tots duem la marca de Disney més o menys tatuada en algun punt de la nostra persona. Però una cosa era la vivència "un dia de festa amb Disney" com tu descrius i una altra ben diferent la de tants nanos d'ara que viuen enganxats a un canal Disney que pretén guiar-los des que comencen a parlar fins que fan la selectivitat (i més enllà). Si t'estan imbuint uns valors concrets les 24 hores del dia, vulguis que no alguna cosa acaba quedant, i el que trobo al canal Disney quan faig zapping és força inquietant.

    Com a efecte col·lateral, he d'agrair a la mare aquelles sessions de cine on arribàvem sovint amb la pel·li començada i havíem d'intentar entendre una història ja començada, de la qual recuperàvem el principi després d'empassar-nos un No-Do. Devia ser la meva primera experiència de cultura postmoderna i narrativa fragmentària, tan útil per al món d'ara.

    ResponSuprimeix
  18. Santi, de res massa: tant dolent és veure 4 hores diàries de Disney Channel com de TV3. Això de veure les pel•lícules començades és un gran entrenament per a la imaginació.

    ResponSuprimeix
  19. Mai no em varen causar cap atracció les pel·lícules Disney i és que jo només volia veure pel·lícules de les dites no aptes. No podia ser que a les criatures se'ns tractés com a rucs fent parlar animalets amb increíbles veus de sabor caribeny però...d'adulta vaig recuperar amb molt bona disposició més d'un Disney. La Bella y la Bestia em va entusiasmar, lletra i música. Sé que és poc per una producció tan gran però és suficient com per fer-me mirar Disney amb més bons ulls que anys endarrere.
    Salutacions, Allau i llegidors!

    ResponSuprimeix
  20. Glòria, devies de ser una nena molt precoç. Jo, amb "La Bella i la Bèstia" fins i tot vaig plorar, i mira que ja tenia una edat!

    ResponSuprimeix
  21. M'has deixat amb cara de madrastra de Blancaneus.

    ResponSuprimeix
  22. Les pelis de la 2ª tanda són més progres i iròniques, però els gestos, les expressions tan yanquis i el dibuix hortera amb aquells cossos de gimnàs o de Barbie... Sort que la Pixar fa meravelles.

    ResponSuprimeix
  23. Espero, Joaquim, que sigui en la versió que es mira al mirall, no quan va repartint pomes emmetzinades.

    ResponSuprimeix
  24. És cert, Kalamar, que els herois i heroines de la 2ª tanda són una mica com ninots articulats, però també hi ha dissenys força currats com el geni d'Aladdin, o "The emperor's new groove" o fins i tot "Hercules".

    ResponSuprimeix
  25. L'estètica Disney -la seua ètica la deixo per a un altre dia- de petit m'encisava, d'adolescent em produia urticària, i ara em fascina i em repugna a parts iguals. La conclusió de tot plegat és que no em perdo cap de les seues pelis de dibuixos, i la majoria les tinc en devedé i les he vist més d'un cop.
    Hi ha, però, un parell de peròs que no puc estar de mencionar: en primer lloc, l'abominació que duu per nom "Tiana y el sapo", que no hi ha per on agafar-la; i en segon lloc, el fet de passar-me tota la meua infància veient cada setmana Disneylandia a l'espera que algun cop fessin algun episodi "desde la tierra del mañana", i no va haver manera. Encara arrastro la frustació, ai!

    ResponSuprimeix
  26. Redéu... crec que la primera pel·li que vaig vore al cine fou 'Jurassic Park'... i de Disney només 'Aladdin'.

    ResponSuprimeix
  27. Ha, ha, Leb, tens raó que des de Tomorrowland no feien mai res. M'has fet pensar que un dia podria explicar les meves experiències a Disneylandia. No vaig veure "Tiana y el sapo", però una escena de cabaret molt estilitzada que vaig pescar a Youtube no em va semblar gens malament. Sobre l'ètica Disney crec que ha estat excessivament dimonitzada, però no entraré ara en aquest camp minat.

    ResponSuprimeix
  28. Rasoir, arribes sempre tard. Mira el que t'has perdut:

    http://www.listal.com/list/sexy-disney-men

    ResponSuprimeix
  29. No m'ho hagués imaginat mai!
    Per cert, sempre la que és mira al mirall, que és l'autèntica madrastra perillosa, l'altre no té glamur.
    Bona nit, allau!

    ResponSuprimeix
  30. Ha, ha, la pregunta era retòrica, coneixia la resposta. Bona nit, Joaquim!

    ResponSuprimeix