divendres, 18 de febrer de 2011

Perill, ironia (2 de 2)


El que m’interessava remarcar aquí és que la plataforma d’on va saltar la notícia falsejada que comentava ahir era un bloc. Un bloc, encara que es publiqui sota l’empara d’un mitjà informatiu, com és el cas del d’Espada, té un contingut de difícil definició que només es pot discernir al llarg de la seva història. En aquest cas concret, hi va haver lectors que es van creure la base del text d’Espada i durant unes hores Cercas va passar per ser un “putero” (en Salvador Sostres, al seu bloc del mateix diari fins i tot va incórrer en una divertida patinada). Tal com funcionen les coses a internet, és fàcil que aquesta falsa reputació acompanyi el novel·lista durant un temps indefinit (allò del “calumnia, que algo queda”).

Un bloc no té altres regles que les que marca el seu propietari i pot publicar notícies, opinió, creació i fins i tot una barreja de les tres. Quan un bloc segueix una línia homogènia i consistent, no és difícil establir una forma correcta de llegir-lo; però això requereix continuïtat per part del lector, una virtut que no sempre es troba a la xarxa. Sempre existiran els lectors puntuals que aterraran excepcionalment per llegir un dels teus apunts sense conèixer el teu context. Per no parlar de les lectures superficials en diagonal, les quals estan a l’ordre del dia. Què fer en tots aquests casos amb la ironia?

Ai la ironia!, un recurs tan llaminer com perillós, que es refia d’un sobreentès comú que no sempre és garantit. Sense un context major, del qual els blocs sovint estan mancats, la ironia pot arribar a ser una arma que t’esclati a les mans. Quantes vegades has escrit un text humorístic amb aparences de crònica viscuda i algun lector l’ha interpretat amb cara de pal! O potser era que et seguien la broma en els teus propis termes? Mai no ho sabràs, perquè  no hi ha res més fal·lible a la dissecció que la ironia.

Puc posar-me a escriure amb intencions crítiques, per exemple, un apunt palesament i paròdicament homòfob i, per molt que carregui les tintes, sempre hi haurà algú que l’interpretarà seriosament, com a digne de ser recriminat (o de ser aplaudit, el que encara em farà sentir pitjor). I la solució, evidentment, no és farcir el text de petits “smileys”. És clar que per molt prim que filem, sempre hi haurà lectors deficients (i autors malintencionats), dels quals difícilment ens podrem defensar, per tant caldrà continuar atents tant a l’hora de llegir com a l’hora d’escriure.

Per fortuna ens movem en un àmbit reduït, res a veure amb la difusió de la qual gaudeixen els senyors origen d’aquestes reflexions. Si ens permetem alguna llicència, algun joc metaficcional, estic segur que la sang no arribarà al riu, perquè aquí regna un idíl·lic esperit de “fair play”. Si em vagués podria explicar com ahir a la tarda un conegut blocaire sortia d’un “meublé” amb una senyora que no era la legítima. Però jo mai no ho faria; perquè sóc tot un senyor.

31 comentaris:

  1. Això de calumniar-se els uns als altres als blogs em sembla que és un exercici propagandístic recíproc fenomenal. Allò de "que parlin de tu, encara que sigui malament".

    O sigui que si vols explicar que m'has vist avui de festa per La Rambla, tu mateix (de cara a la meva dona, que és el que compta, tinc una coartada d'uns quants milers de quilòmetres de llargada). Ara, prepara't, que jo puc fer com el senyor Sostres i el senyor Espasa i demà tots els lectors de El Mundo sabran que estaves en actitud melosa amb una rossa de pitrera descomunal en un bar molt conegut de Barcelona, i això sí que deixaria la teva reputació molt malmesa.

    Ah, m'oblidava: ;-)

    ResponElimina
  2. Vaja! després del fair play, el meublé i un que anava amb una que no era la legítima, te'n volia demanar proves de vídeo, però veig que s'ha delatat solet.

    Un que conec, que anys ha treballava de periodista a l'Avui, em deia que, en el fons, els periòdics no escriuen per la gent, sinó que escriuen per la competència, en una espècie de cursa idiota que provoca l'allunyament de la societat. I considerant que conec un munt de persones que no saben ni qui mana a Madrid, tendeixo a creure-me'l. Imagina si la premsa és un món petit, el dels blogs ja és minúscul. Però i lu bé que ens ho passem?

    ;P (per suposat)

    ResponElimina
  3. No fa gaire, en un apunt em vaig proposar, pel 2011, "no dedicar més temps als meus fills".
    Els qui creuen que em coneixen van pensar, però si no en té, de fills, la tia. ;-).
    Els qui hi van aterrar per casualitat devien dir, coi de mare desnaturalitzada. :-(.
    Però jo no oblido mai que no existeixo. Això em permetrà, de cara al 2012, tenir un fill de Noam Chomsky.
    Així que, si m'abelleix (o si t'abelleix), puc sortir de qualsevol meublé, rossa i amb una pitrera descomunal, de bracet amb l'SM.
    (L'SM, per contra, ja hauria de donar explicacions, veig. Inconvenients d'existir)
    I una pregunta, qui és un senyor, l'Allau o l'altre, el qui mou els fils?

    ResponElimina
  4. Salvador, si volem fer propaganda indirecta via el marro, caldrà que ho preparem bé. Avisa’m quan corris per Barcelona i no tinguis una coartada de pes. ;-)

    ResponElimina
  5. Tens raó, Clídice, que tots els que escrivim, sigui als diaris, sigui als blocs, ens creiem el melic del món. ;-)

    ResponElimina
  6. Matilde, Allau és una senyora, ho juro pels meus fills ;-)

    ResponElimina
  7. Estic am el SM, que sí que la tafaneris d'aquesta és la que fa pujar la audiència de forma descomunal. En muntaríem una de sonada.
    Eps... no ho digueu a ningú per m'han dit que la Clidice s'ho fa amb no se quants blogs, que ho he vist jo mateixa amb aquets ullets. I l'Allau, què t'haig de dir de l'allau, si jo t'expliqués passa que no puc parlar, i jo també el vaig veure per la rambla el SM que sí, que o era ell o era el Junot Dias, ja t'ho diré... i la matilde, ufff, la matilde... etc. etc. etc.

    ResponElimina
  8. Torno a ser aquí (et juro, Allau, que durant dos mesos, com a poc, m'abstindré de comentar, que estic molt pelma, ja ho sé).
    Però és que acabo de recordar el pitjor (o el més estrany, si més no) dia de la meva inexistència. Va ser quan la Clidi em va trucar per a entrevistar-me en directe a la ràdio. I és que té la seva conya, una que no existeix representant una biblioteca que sí que existeix. Una patata calenta. Així que, ràpidament, vaig proposar a la meva estricta governanta (la que mou els fils) que agafés ella el telèfon. No en va voler saber res, Et volen a tu, Mati, em va dir, amb aquell deix que indica gelosia. Per dir-vos que sé del cert que aquest Nadal, aprofitant les enfitamentes pròpies l'època, em va voler liquidar, fent-me ennuegar amb la pela d'un gra de raïm, la molt bèstia. Però aquesta és una altra història.
    Tornem al dia de la ràdio. Total, que al final vaig haver de parlar jo, això sí, ben ensinistradeta, que la governanta em va llegir la cartilla i no parava de dir-me, vigila, que tens una responsabilitat. Un autèntic rotllo. Curiós, això sí.

    ResponElimina
  9. Estic esperant que algú es dedique a llançar infundis sobre la meua persona. Malauradament, però, tot el que es diu i comenta és la trista veritat.

    ResponElimina
  10. Una anàlisi molt distreta de la nostra premsa. M'he divertit molt (com sempre) amb el Hooligan Sostres.
    Al marge d'això (entre nosaltres) sempre molta conyeta picant i tot això, però ningú que s'hi posi de veritat i es deixi fotografiar a la sortida d'un hotel o d'un meublé. Vaig a veure si ho puc arreglar, perquè sempre estem fent el catalanet: brometes i brometes, però poc marro de veritat.

    ResponElimina
  11. Eulàlia, ets una mina. Començo a pensar que l’alcaldesa de Nottinham també té un embolic amb en Salvador.

    ResponElimina
  12. Lluís, llàstima que hagin tancat la casita blanca... que seria un lloc molt "nostrat".
    Com les teves amenaces ens les hem de prendre seriosament: em puc triar el/la partenaire?

    ResponElimina
  13. Matilde, esplendors i misèries de la doble personalitat. Què t’he dir jo! I això de Jekyll i Hyde també ajuda.

    ResponElimina
  14. Martí, és que la teva realitat supera qualsevol ficció.

    ResponElimina
  15. La veritat, Lluís, és que jo sóc molt catalanet; per no saber, no sé ni on era la Casita Blanca, i ja me l’han tancada.

    ResponElimina
  16. Eulàlia no m'emboliquis que encara em posaràs en un sidral davant dels meus quatre homes legals (per allò que són els que EM PODEN mantenir) :D

    ResponElimina
  17. A mi m'agrada l'actitud d'en Monzó: les seves columnes sempre contenen informació força exacta i verificable, tot i que sovint semblin invents d'una ment pertorbada. L'únic camp on es permet la mentida és quan parla de la seva vida privada i, especialment, quan parla d'ell mateix: aleshores barreja indiscriminadament veritat i invenció. S'ha autoqualificat tantes vegades de xapero, drogaddicte, missaire o maltractador que no hi ha manera que el puguin atacar per aquest flanc.

    ResponElimina
  18. Ja veig que m'esteu muntant cites amb dones que no existeixen a llocs que ja no existeixen. És distret però com a calumnia no és gaire efectiu, sobretot pensant que tinc el meu "doble" (el Junot Diaz, com diu l'Eulàlia), a qui li puc llençar totes les culpes si cal...

    ResponElimina
  19. Santi, en Monzó és prou llest per dir aquestes mentides amb gràcia i sense que afectin la validesa del seu discurs.

    ResponElimina
  20. SM, no et queixis que la rossa descomunal amb monyo no té preu i si el lloc no existeix, mira també el podem fer virtual. Jo ja m'apunto a tota mena de performance que calgui per fer un video testimonial que garanteixi les calumnies. Sóc capaç de tenyir-me de pelroig (el ros ja me l'ha pres la matilde), mira que et dic. Bé amb una perruca ja faríem.

    ResponElimina
  21. Diu Orwell a "Homage to Catalonia" que quan veu un treballador en conflicte amb el seu enemic natural, la policia, "no em cal preguntar-me a quina banda estic". Donant a entendre que, tot i que no idealitza el treballador, té clar l'ordre de afinitats.

    Jo, que tampoc idealitzo Cercas, quan el veig en conflicte amb el seu enemic natural, Arcadi Espada, tampoc m'he de preguntar de quina banda estic: l'Espada (del qual el Sostres només n'és una mala caricatura) és un dels individus més llefiscosos i repugnants del periodisme espanyol.

    ResponElimina
  22. Certament, sempre hi ha qui fa una lectura plana dels textos, siguin irònics, crítics o metafòrics. El perill de ser llegit per individus així sempre hi serà, em temo.
    No sé si recordeu l'exposició "Fauna" que va fer en Fontcuberta; doncs bé, explicava que, en el llibre de signatures hi havia gent que es queixava que allò era fals, i que se sentien enganyats. Algú fins i tot el va amenaçar de denunciar-lo per farsant!

    ResponElimina
  23. I Lluís & cia: m'ofereixo voluntari per ser fotografiat in fraganti, retocat amb photoshop, i sortir on calgui escandalitzant al personal: segur que en Galderich ho sabrà entendre, haw, haw!

    ResponElimina
  24. Ara que no hi ha la Casita Blanca hauríeu de quedar a la França Xica.

    Però tu Leb, malgrat que la teva música la trobi horrible, ni se t'acudeixi que et trobi amb alguna d'aquestes palandrusques dels blocs! Tens exclusivitat amb mi!

    ResponElimina
  25. Brian, en aquesta polèmica (ja ho vaig dir) trobo que en Cercas no té raó; però els procediments d'Espada són repulsius i tres dies més tards continua autojustificant-se i carregant contra els seus antics col·legues d'EL PAÍS. Ja cansa.

    Ran de tot aquest afer he començat a llegir el bloc d'en Sostres i al·lucino: li cauen bufetades de tots costats i ell ni s'immuta. No sé si és seriós o representa la versió 2.0 de Tito B. Diagonal.

    ResponElimina
  26. Sort, Leb, que nosaltres ja duem a l'esquena un bon entrenament en jocs amb la ficció i a no ens espanta res.

    ResponElimina
  27. Galde, no volies marro? Encara n'acabaràs esquitxat!

    ResponElimina
  28. per al·lusions comento, que si no no ho faria; puc perjurar que tot plegat és mentida.

    (i sempre ens quedarà el Regàs... encara que les parets ho deixin sentir tot, tot i tot)

    ResponElimina
  29. Gatot, en el desmentit està la confirmació.

    ResponElimina
  30. Bé, poca cosa a afegir al que ja s'ha dit. Només una però: que poca feina el Cercas i l'Espada, no? Jo els portaria uns dies a les mines a picar pedra i veuries que ràpid els passa tot plegat.
    I d'acord que sempre hi haurà una lectura plana de qui no ha estat capaç de lligar una ironia, però és que en el llenguatge escrit de manera gairebé instatània, sense passar per la reflexió ( a mí m'agrada escriure tal com raja, sense mesurar gaire les coses) és molt fàcil que no se'ns capti. Un dia recordo que vaig escriure un post (de ficció) així com: estic trista i tal i tal i un blogaire va deixar un comentari on em donava ànims i m'encoratjava a seguir endavant. Bé, no tothom ha de saber qui som, com som i quina ironia gastem,no?
    per cert , aquest Sostres està malalt, no? L'altre dia feia un article sobre Santi Santamaria -encara de cos present- que el més bonic que li deia era que era una mala persona.

    ResponElimina
  31. Llum, no cal oblidar que en Cercas i l'Espada, a diferència de nosaltres, els paguen per escriure. Aquest pot ser el mal, que escriuen encara que no tinguin res de bo a dir. En quant a això del Sostres, no té nom.

    ResponElimina