Matriarques garrotxines

Feia temps que tenia ganes de clavar-li una dentegada a un dels llibres de la Júlia Costa. Em confesso addicte al seu bloc on, amb postures de jubilada ye-yé i transparent escriptura de vocació didàctica, invoca serenament molts dels fantasmes de la meva infantesa i primera joventut. La Júlia ja té al darrera una sòlida carrera literària, ha publicat cinc novel·les, llibres de poemes, ha guanyat diversos premis, és activíssima tant dins com fora de la xarxa i, malgrat tot, es queixa amb raó de l’escassa difusió de la seva obra. El tema convida a un punt i apart, també a un apunt i apart.

De moment faig aquí la meva modesta aportació perquè la conegueu una mica millor, ja que acabo de llegir la seva darrera novel·la “La cendra dels anys”, publicada per Actéon el 2010. M’informa el bloc de la Júlia que la novel·la pertany al cicle d’Userda, poble imaginari on ja ha ambientat algun dels seus llibres anteriors. Userda es basa en el poble real de Mieres a la Garrotxa, on va néixer el pare de l’escriptora, tot i que amb el pas dels anys sembla que la còpia ha anat adquirint característiques pròpies.

El llibre s’inicia amb el retorn als paisatges dels seus estiuejos infantils de Francesc Foraster (cognom gens innocent), un actor de segona, bisexual, i sense cap projecte que il·lumini la seva imminent maduresa. Aviat establirà una ambigua relació amb la Núria, matriarca de Can Cabanell, la família més poderosa del poble. La narració en primera persona dels dos primers capítols, passa a una tercera persona omniscient (el punt de vista de la novel·la és un xic erràtic) que ens comença a desgranar la història dels Cabanell des dels seus inicis a la pagesia fins a esdevenir els grans aristòcrates rurals de la contrada. Així, més enllà de la peripècia personal d’en Foraster (que reapareix de tant en tant i en certa manera clou el llibre), la novel·la s’ocupa de delinear una gran saga familiar que abasta més de dos segles: des de les guerres carlines, fins el present, passant per la Gran Guerra, la República, la Guerra Civil i els temps de l’estraperlo.

En aquest ambiciós relat s’acumulen els personatges, potser en nombre excessiu per enquibir-los en només 250 pàgines. Els homes sovint són absents, fent fortuna lluny de casa, mentre que les dones romanen al palau pairal controlant les regnes del poder real. Així, tant la Dolors com la Núria, són dues versions distants en el temps i en les maneres, però coincidents en la seva voluntat manipuladora, encaminada a garantir la continuïtat familiar. Al final la nissaga se n’anirà en orris, com sol passar tant a la ficció com a la realitat, i ningú no semblarà lamentar-ho.

M’ha agradat llegir “La cendra dels anys” perquè m’ha fet gràcia reconèixer en un entorn literari la mateixa Júlia que m’és familiar pel seu bloc. Així, la seva tendència a la digressió es correspon a les seves continues anades i vingudes, avançant i retrocedint en el temps, dins de la complexa història dels Cabanell. A més comparteixo amb ella la voluntat d’evitar els maniqueismes del blanc i el negre, i la recerca de les raons de cadascun dels personatges. Té la Júlia una tendència, que de segur que li ve del món dels blocs, de fer lliscar les seves opinions a través de les seves contrafigures literàries, el que marca la seva narració amb indubtables connotacions morals, en el sentit menys negatiu de la paraula. Aprecio també el seu rescat d’un vocabulari ben viu i gens afectat, però que corre el risc de ser oblidat sota el pes de l’estàndard urbà que ens ha tocat consumir.

Júlia Costa escriu amb una prosa cartesiana (i com l’entenc!), més propícia per l’explicació diàfana dels fets que per narrar passions enfollides (tot i que també té moments lírics apreciables). “La cendra dels anys” és una novel·la de formes més aviat clàssiques, plena d’incidents que barregen la història privada i col·lectiva del nostre país, un tipus de llibre que podria satisfer un públic molt ampli. Amb una mica més de control sobre les seves virtuts i sobretot amb un cop de sort, no veig perquè la Júlia no hauria de travessar la barrera invisible que la fes saltar cap a l’èxit comercial.