dimarts, 22 de febrer de 2011

Matriarques garrotxines


Feia temps que tenia ganes de clavar-li una dentegada a un dels llibres de la Júlia Costa. Em confesso addicte al seu bloc on, amb postures de jubilada ye-yé i transparent escriptura de vocació didàctica, invoca serenament molts dels fantasmes de la meva infantesa i primera joventut. La Júlia ja té al darrera una sòlida carrera literària, ha publicat cinc novel·les, llibres de poemes, ha guanyat diversos premis, és activíssima tant dins com fora de la xarxa i, malgrat tot, es queixa amb raó de l’escassa difusió de la seva obra. El tema convida a un punt i apart, també a un apunt i apart.

De moment faig aquí la meva modesta aportació perquè la conegueu una mica millor, ja que acabo de llegir la seva darrera novel·la “La cendra dels anys”, publicada per Actéon el 2010. M’informa el bloc de la Júlia que la novel·la pertany al cicle d’Userda, poble imaginari on ja ha ambientat algun dels seus llibres anteriors. Userda es basa en el poble real de Mieres a la Garrotxa, on va néixer el pare de l’escriptora, tot i que amb el pas dels anys sembla que la còpia ha anat adquirint característiques pròpies.

El llibre s’inicia amb el retorn als paisatges dels seus estiuejos infantils de Francesc Foraster (cognom gens innocent), un actor de segona, bisexual, i sense cap projecte que il·lumini la seva imminent maduresa. Aviat establirà una ambigua relació amb la Núria, matriarca de Can Cabanell, la família més poderosa del poble. La narració en primera persona dels dos primers capítols, passa a una tercera persona omniscient (el punt de vista de la novel·la és un xic erràtic) que ens comença a desgranar la història dels Cabanell des dels seus inicis a la pagesia fins a esdevenir els grans aristòcrates rurals de la contrada. Així, més enllà de la peripècia personal d’en Foraster (que reapareix de tant en tant i en certa manera clou el llibre), la novel·la s’ocupa de delinear una gran saga familiar que abasta més de dos segles: des de les guerres carlines, fins el present, passant per la Gran Guerra, la República, la Guerra Civil i els temps de l’estraperlo.

En aquest ambiciós relat s’acumulen els personatges, potser en nombre excessiu per enquibir-los en només 250 pàgines. Els homes sovint són absents, fent fortuna lluny de casa, mentre que les dones romanen al palau pairal controlant les regnes del poder real. Així, tant la Dolors com la Núria, són dues versions distants en el temps i en les maneres, però coincidents en la seva voluntat manipuladora, encaminada a garantir la continuïtat familiar. Al final la nissaga se n’anirà en orris, com sol passar tant a la ficció com a la realitat, i ningú no semblarà lamentar-ho.

M’ha agradat llegir “La cendra dels anys” perquè m’ha fet gràcia reconèixer en un entorn literari la mateixa Júlia que m’és familiar pel seu bloc. Així, la seva tendència a la digressió es correspon a les seves continues anades i vingudes, avançant i retrocedint en el temps, dins de la complexa història dels Cabanell. A més comparteixo amb ella la voluntat d’evitar els maniqueismes del blanc i el negre, i la recerca de les raons de cadascun dels personatges. Té la Júlia una tendència, que de segur que li ve del món dels blocs, de fer lliscar les seves opinions a través de les seves contrafigures literàries, el que marca la seva narració amb indubtables connotacions morals, en el sentit menys negatiu de la paraula. Aprecio també el seu rescat d’un vocabulari ben viu i gens afectat, però que corre el risc de ser oblidat sota el pes de l’estàndard urbà que ens ha tocat consumir.

Júlia Costa escriu amb una prosa cartesiana (i com l’entenc!), més propícia per l’explicació diàfana dels fets que per narrar passions enfollides (tot i que també té moments lírics apreciables). “La cendra dels anys” és una novel·la de formes més aviat clàssiques, plena d’incidents que barregen la història privada i col·lectiva del nostre país, un tipus de llibre que podria satisfer un públic molt ampli. Amb una mica més de control sobre les seves virtuts i sobretot amb un cop de sort, no veig perquè la Júlia no hauria de travessar la barrera invisible que la fes saltar cap a l’èxit comercial.

12 comentaris:

  1. No he llegit encara La cendra dels temps però el seu anterior, La descomposició de la llum, em va encantar

    ResponSuprimeix
  2. Deric, ja dic que és el primer llibre seu que llegeixo; però la Júlia es mereix encantar a més lectors, com ho va fer amb tu.

    ResponSuprimeix
  3. Em va semblar un llibre força remarcable en el nostre panorama, molt canònic, com tu dius, però que mereix aplaudiment.

    ResponSuprimeix
  4. I molt poc amable amb els uns i els altres, Clídice, que sempre està bé.

    ResponSuprimeix
  5. Ep, Deric, entre aquests dos hi ha 'L'inici del capvespre'.

    ResponSuprimeix
  6. Allau, gràcies pel comentari, avui costa molt que algú parli de llibres que no són 'aquells que toquen' àdhuc en el món dels blogs propers. Porto més de vint anys escrivint i publicant de tant en tant, sense això que en diuen 'èxit mediàtic' i amb unes vendes molt minoritàries però, vaja, com que afortunadament ho faig per divertir-me, ja m'està bè, encara que quan era més jove em feia una mica de ràbia veure el pa que s'hi dóna, en aquest món.

    Fins i tot, quan vaig publicar els primers algú de l'Avui sempre et feia alguna ressenya, en els darrers temps no m'han fet ni una menció 'canònica', o sigui, en els diaris i revistes de casa tot i que sé que les editorials, en concret Meteora i Acteon, s'han bellugat força, però és el que hi ha i tot s'ha complicat encara més.


    He de dir que al llarg dels anys el tradicional torna a ser innovador i a l'inrevés, sovint se'ns presenten com a novetats -en literatura, en pedagogia i en moltes altres coses- coses que són més velles que anar a peu.

    Mercès de nou a tu i també a la Clídice que també em va dedicar una entrada!!!!

    ResponSuprimeix
  7. Sobre el punt de vista, és primera persona quan ho narra el Foraster i omniscient en la resta, tinc tendència a no parlar -escriure- sempre en la mateixa persona gramatical, és possible que en ocasions sembli, com dius, erràtic, però és un efecte cercat, encara que probablement no me n'acabi de sortir en alguna ocasió.

    ResponSuprimeix
  8. De res, Júlia. No sóc immune a les modes culturals (allò que “toca”), però procuro que també la curiositat em guiï. Respecte a la frustrant difusió dels llibres, tens raó que anem a menys. Potser aviat en tornaré a parlar.

    ResponSuprimeix
  9. ostras allau, que envidia me das, ¡lo que lees¡, a mi me cunde poquísimo, a veces un libro aun gustándome me dura dos semanas.. reconozco mi lentitud y también el gusto de volver atras y releer algunas páginas... me ineresan y me gustan algunos blogs y meterme en harina con sus dueños/ñas... sin darme cuenta como han cambiado mis hábitos lectores... Quizá ya hayas hablado de ello no creo ser la única.

    besos

    ps:un día de estos tengo que pensar porqué me gusta mandaros besos a los blogs que me gustaís,... claro que si tuviera la posibilidad también se los mandaría a algún que otro de mis escritores preferidos ...

    ResponSuprimeix
  10. És un tòpic dir que es publica massa. El problema és que la difusió és massa monòtona. Aviam si algun cineasta agafa alguna novel·la de la Júlia i s'hi atreveix. Pa negre hauria de ser la normalitat.

    ResponSuprimeix
  11. Pilar, a veces pienso que me paso el día leyendo y escribiendo. A este paso, no voy a tener otro tema de escritura que lo que leo. Pero es cierto que ya no soy tan rápido como antaño.

    (Los besos no requieren justificació, siempre son bienvenidos).

    ResponSuprimeix
  12. Puigmalet, no estic segur que sigui un tòpic. Algú hauria de calcular quants lectors toquen per escriptor. Quan dius monòtona, suposo que vols dir que es centra sobre els mateixos quatre autors i títols, i sí, és cert.

    ResponSuprimeix