dijous, 5 de maig del 2011

Demà serà un altre dia

L’Eduard Márquez és un d’aquests fenòmens de culte que recorren de tant en tant les nostres lletres, al qual havia estat immune fins que l’abassegadora crítica favorable (i el fervor dels seus lectors) m’ha fet encuriosir pel seu recent “L’últim dia abans de demà” (Empúries, 2011).

Sense conèixer res de la seva obra anterior, entenc que “L’últim dia abans de demà” es distancia de treballs anteriors, perquè aquells se situaven a èpoques i indrets indeterminats o llunyans, mentre que aquest voreja segons confessió pròpia el terreny autobiogràfic. Puc considerar Márquez, nascut el 1960, company de generació i reconec moltes de les actituds i els paisatges d’una certa joventut progre. Em cau més lluny la seva educació als maristes amb abusos sexuals inclosos. Tot i que el tema del llibre sembla ser com les vides més aposentades poden ser colpejades en qualsevol moment per la catàstrofe, fins a quin punt tots vivim en un equilibri precari, crec que la seva densitat de malvestats és excessiva. En 145 escasses pàgines trobarem la mort en accident d’una filla petita, un càncer terminal, una mare depressiva, un divorci, un trastorn bipolar que acaba en suïcidi, un alienament social i els abusos ja esmentats. D’aquest feix de conflictes més o menys freqüents en literatura, potser el que m’interessa més és el de l’amic d’infantesa que reapareix anys més tard com a pària sense sostre; però la novel·la no s’ocupa d’explicar-nos com ha arribat fins aquest extrem.

Possiblement la trama no importa tant, com la manera d’exposar-la; perquè de seguida queda clar que Eduard Márquez és un estilista. Les diverses seccions que conformen el llibre, els seus paràgrafs i frases són d’una concisió ascètica. Fins i tot els signes tipogràfics es redueixen a la mínima expressió (no hi ha signes d’interrogació ni exclamació, ni cometes, cursives o marques que indiquin el que és diàleg). Tot i que el llenguatge és denotatiu i amb un vocabulari molt planer, aquesta forma despullada juntament amb la repetició gairebé ritual d’algunes frases i escenes confereix a la lectura una sensació propera a la poesia.

Sospito que l’autor opera amb una estratègia de destil·lació, eliminant tot el que és superflu fins a deixar els elements indispensables perquè l’estructura no s’enfonsi. És significatiu que en una nota final se’ns informi que els titelles i el circ que apareixen a la novel·la estan basats en obres de Calder i de Klee, quan en el text pràcticament no es descriuen. Això implica que el text definitiu és només la punta de l’iceberg, la depuració d’una història rica i ben documentada de la qual ha partit Eduard Márquez. No, no podem acusar a l’autor de lleugeresa a l’hora de fer la seva feina, la molt premeditada poda és ben palesa.

El llibre és breu i és llegeix ràpid, massa ràpid, les seves virtuts corren el risc de passar desapercebudes, tal és la facilitat encisadora de la seva lectura. El desplegament de la trama amb contínues anades i vingudes en el temps, la fa indubtablement més atractiva, tot i que reservar per les tres o quatre últimes planes la descripció dels dos fets més punyents potser sobrecarrega el final. També he trobat que, si bé el to voluntàriament poc sentimental accentua per contrast el dramatisme dels fets, pot arribar a fer pensar que els personatges són uns frígids emocionals.

En definitiva, em vaig empassar “L’últim dia abans de demà” en tres horetes ben satisfactòries, però després, tot reflexionant vaig començar a pensar si n’hi havia per tant o bé havia estat víctima d’un bon número d’il·lusionisme. És clar que, ben mirat, la literatura no deixa de ser sempre un número d’il·lusionisme més o menys reeixit. Indubtablement llegiré alguna cosa més d’Eduard Márquez.

12 comentaris:

  1. Estimat Allau,
    Gairebé podria subscriure la teva crònica. Jo també me'l vaig empassar en tres horetes i vaig pensar tan primet i tantes morts i el continuu caire tràgic. El que més m'agrada del llibre és que, sense necessitat de situar els diàlegs en el temps, sempre sabem en quin moment es produeixen. El llibre té una enorme vocació d'estil que aconsegueix a costa de presentar-nos uns fets molt punyents en poc nombre de fulls. Aquest fet em converteix la novel·la en quelcom interessant però alhora esquifit. Jo també seguiré llegint a Márquez.

    ResponElimina
  2. Glòria, per tractar-se d'un material tan combustible, crec que Márquez se'n surt molt bé. I poc més puc afegir, que congratular-me de la nostra total coincidència.

    ResponElimina
  3. Estem contaminats per aquesta tendència noucentinsta de fer noveles-riu. Si una història es pot explixar en 150 planes no cal usar-ne 200. Márquez aplica aquesta norma a la pefecció i a més sap usar-la en altres registres (per exemple la literatura infantil), cosa que demostra que és una opció viable en motls camps, no només en la "literatura de culte". Bé, almenys a mi és una opció que em convenç, com pots haver deduït després de llegir Ullals :-).

    ResponElimina
  4. Salvador, discrepo. No tinc cap prejudici envers les novel·les breus (adoro la Nothomb), el que no em convenç tant és l'acumulació difícil de digerir d'incidències dramàtiques en aquest llibre. La brevetat d'extensió implica brevetat de lectura, i les emocions requereixen el seu propi temps per pair-les. Com deia aquell arquitecte, amb menys incidents assoliria més eficàcia empàtica.

    No ho comparis amb "Ullals" on contingut i extensió estan perfectament equilibrats.

    ResponElimina
  5. M'interessa veure aqueta esporgada i deixar-me captivar per l'il·lusionisme. O potser és que, hores d'ara, no tinc temps per obres de més llargària que tres hores. Seran els signes del temps :)

    ResponElimina
  6. Clídice, a partir d’ara el temps aproximat de lectura esdevindrà el principal paràmetre per valorar (o no) una obra. A partir d’ara, Charlie Brown i Mafalda ;p

    ResponElimina
  7. Pel que comenteu, aquesta deu ser una novel·la "escurada" de tan depurada. Un esquelet, que conté molts elements però que no disposa dels volums necessaris per a que el pensament hi descansi.
    Compte: l'esquelet pot ser bell, polit, valuós, i té vocació d'eternitat (ha vençut el cos). Un esquelet tampoc el podria despatxar en tres hores.

    ResponElimina
  8. Olga, tu que tens dèria pels esquelets, potser series capaç d’encantar-t’hi el temps que calgués amb aquesta novel•la veloç.

    ResponElimina
  9. Com que El silenci dels arbres em va deixar indiferent, ni m'he mirat els següents. Potser m'ho repenso ara.

    ResponElimina
  10. Observo, Kalamar, que Márquez sol desvetllar grans entusiasmes però també grans indiferències. Aquesta manca d’unanimitat pot ser un factor interessant.

    ResponElimina
  11. És una teoria interessant, però no sé si realment cal "palla" per a sostenir els cops emocionals i facilitar-ne la digestió. Depèn de l'efecte que vulguis aconseguir. És cert que en aquest llibre es condensa tota la vida d'una persona, destacant-ne potser els punts més dramàtics, que al cap i a la fi són els que la defineixen, però l'impacte és més fort d'aquesta manera. Hi ha moltes maneres d'agafar el lector pel ganyot, i aquesta funciona. Si ho trobes excessiu, El silenci dels arbres és menys intensa i més poètica, però igual d'escueta. (En tot cas, gràcies per dir que a Ullals hem aconseguit un bon balanç!).

    ResponElimina
  12. Ep, Salvador, en cap moment he parlat de "palla", tot muscle i fibra, però tampoc anabolitzants.

    ResponElimina