dilluns, 25 de març de 2013

Anna entre bambolines

Després de la recent experiència amb “Anna Karènina” al club de lectura de Vic, un cert interès per veure la versió que s’havia tret Joe Wright de la màniga semblava justificat; especialment, perquè tenia notícies que l’adaptació del dramaturg Tom Stoppard no havia seguit els procediments estàndards per apropar les joies de la literatura universal al gran públic, sinó que havia optat per una visió tan personal com estilitzada, cosa que ja m’està bé. Perquè, francament, no crec gaire en la possibilitat de transmetre les virtuts d’una obra literària a altres mitjans, sobretot quan es tracta d’una novel·la tan indiscutible i monumental com “Anna Karènina”, i per tant prefereixo l’aproximació creativa i lateral que no una inassolible fidelitat feta de reconstrucció pulcra i historicista.

En aquest sentit la lectura de Wright/Stoppard no decep des de les seves primeres imatges d’un teatre buit, on s’alça el teló i la immortal història de Tolstoi comença a tenir lloc sobre l’escenari. Així, mentre la càmera es mou entre fluida i artificiosa per les dependències del teatre, màgics moviments d’envans i paravents van fent aparèixer davant dels nostres ulls des d’un restaurant, fins a l’interior d’un vagó de tren o un hipòdrom. L’estilització inicial és tan deliberada com en una comèdia musical i per uns moments fa pensar en el “Moulin Rouge” de Baz Luhrman en versió sedada. Més endavant la pirotècnia formalista es modera (o potser és que l’espectador s’hi acostuma), però el que no hi ha dubte és que Wright té una visió molt precisa de com vol explicar la seva història. Què pretén dir-nos, que la societat està regida per rígides normes similars a les d’una representació teatral? Que Anna, en desafiar aquestes regles, és l’únic personatge viu?

Siguin quines siguin les intencions del director, no crec que afavoreixin la comprensió de la narració. Wright, que és sobretot un estilista, aconsegueix això sí imatges molt belles des de la seva absoluta irrealitat, com ho són la seqüència del gran ball o el clímax a les curses de cavalls. Inevitablement en una novel·la de gairebé mil pàgines moltes de les seves peripècies han hagut de ser sacrificades, la més curiosa de totes per la seva rellevància, l’intent de suïcidi de Vronsky.

Qui només conegui “Anna Karènina” per les seves translacions cinematogràfiques, potser ignorarà que paral·lelament als amors dissortats de la protagonista, hi ha una segona trama igualment important entorn del propietari rural Levin i el seu festeig inicialment fallit amb Kitty. Atès que Levin és sens dubte l’alter ego de Tolstoi, es comprendrà que aquesta part del llibre contingui molta més reflexió existencial que no pas acció; per això sol estar absent de la majoria d’adaptacions al cinema. Sorprenentment Stoppard ha inclòs més dosis de Levin del que és habitual amb el que aconsegueix excitar-nos la curiositat i deixar-nos després insatisfets, amb ganes de saber-ne més.

Malgrat les conegudes excel·lències dels actors britànics, una posta en escena (mai millor dit) tan epidèrmica com aquesta, no afavoreix les seves possibilitats de lluïment. Per a Keira Knightley (Anna), sempre tan decorativa, el plantejament juga al seu favor i fins i tot li he cregut descobrir indicis de maduració interpretativa. Igualment bonic de veure, però totalment erroni en el paper, és el Vronsky d’Aaron Taylor-Johnson. Qui hauria de ser tot un tros d’home capaç de dur a la perdició una dona adulta, apareix aquí com una derivació de Justin Bieber amb borrissol al llavi superior. Amb tota seguretat, només Jude Law com el cornut Karenin, dota el seu paper de consistència i humanitat.

Com ja he dit al començar, en matèria d’adaptacions de clàssics favorits, abans que una còpia correcta (com m’oloro que serà la pròxima “Grans esperances” de Mike Newell), doneu-me un intent fallit, però amb un excés d’ambicions, sempre que ens proporcioni un parell d’hores de plaers superficials i titil·lants.

10 comentaris:

  1. Titil·lants: paraula que ens permet veure les estrelles, en tots sentits.
    Bona troballa.

    ResponSuprimeix
  2. L'aniré a veure aviat, espero, i espero trobar aquests moments titil.lants.

    ResponSuprimeix
  3. Mira que no anava a veure la peli, però després de llegir-te continuo amb la mateixa opinió :P

    ResponSuprimeix
  4. Espero amb moltes ganes la teva opinió sobre l'adaptació de Grans esperances; jo certament no en tinc gaires, d'esperances, pel que fa a aquesta pel·lícula, potser tu em convences del contrari.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És que em sembla que no l'aniré a veure. Així, sobre el paper, no li trobo cap atractiu.

      Suprimeix
  5. Veure els tràilers i tenir ganes d'envair ... ai, no, volia dir: veure els tràilers i no tenir ganes d'anar-hi van ser ú. Imagino que cal desfer-se de la novel·la per veure la pel·lícula i considerar el títol com una coincidència. Salutacions :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Clídice, millor no tenir la novel·la gaire present.

      Suprimeix