dimarts, 5 de març de 2013

Una desfeta en tres actes: Vidi

“Victus” narra en tres parts les vicissituds de Martí Zuviría, un personatge històric menor (així ens el ven Sánchez Piñol) que va ser present a la derrota catalana de setembre de 1714. La primera part comprèn l’aprenentatge de Zuviría com a enginyer militar sota el mestratge del famós Sébastien Le Prestre de Vauban. Aquest inici, apart de l’interès que pot tenir seguir l’educació del protagonista, presenta l’estat de l’art de l’enginyeria militar a principis del segle XVIII i, potser pel seu caràcter didàctic és el que més m’ha atret del llibre.

En canvi la segona part, molt més episòdica, difícilment ha captat el meu interès. El seu únic propòsit sembla ser el de fer topar-se Martí Zuviría amb alguns actors de la guerra de Successió espanyola (el general Villarroel, el Duc de Berwick, el militar anglès Stanhope, l’enginyer holandès Verboom, l’advocat Rafael Casanova…). Amb un d’aquells privilegis tan propis de la novel·la històrica, el protagonista de “Victus” tindrà l’oportunitat de tractar amb els personatges més famosos del seu segle (més endavant coneixerà també Swift, Goethe i Newton!) Així, un cop presentats, els farà reaparèixer en un seguit de coincidències inversemblants al llarg del setge de Barcelona.

Segons la nota preliminar, l’autor assegura que s’ha cenyit sempre que ha pogut a dades documentades; però el protagonista, pel fet de ser una figura històrica menor, permet a Sánchez Piñol prendre’s unes llibertats a la trama que acaben sent difícils de pair (vaja, jo no me les he cregut). Així, els repetits canvis de bàndol de Martí, més que plausibles girs del guió, semblen una estratagema per poder oferir visions de primera mà de tots els contendents. Tot i això, hi ha escenes en primera persona on el narrador amb tota seguretat no podia ser-hi present; i ja em podeu titllar de maniàtic, però aquests no són trucs acceptables en una novel·la que aspira a dir tota la veritat sobre el que va succeir.

Finalment la tercera part, amb la descripció dels tretze mesos del setge, aborda l’escenari principal cap a on s’encaminava tota la novel·la i el motiu real de la seva lectura. Perquè, si bé “Victus” es subtitula “Barcelona 1714” (segurament per raons comercials), cal dir que només un quart del llibre succeeix en aquest any i aquesta ciutat. Tampoc és que el suposat clímax m’hagi interessat més que la resta de la novel·la i m’he hagut d’obligar a acabar-la amb més sentit del deure que plaer.

Malgrat la seva vocació descarada i poc amiga de la impostació, el llibre acaba amb un to entre poètic i hagiogràfic, assegurant-nos als catalans el sempitern paper de l’ase de tots els cops, però amb la promesa (en un futur incert) d’un definitiu renéixer. 


Sí, fe és creure en allò que no es veu.

8 comentaris:

  1. Cony! M'ho temia per les descripcions elogioses que tothom em feia!

    Això de tenir un protagonista hiperactiu amb el do de la ubiqüitat és el gran problema de l'anomenada novel·la històrica...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És que, si no surten personatges famosos, sembla que ja no és històrica.

      Suprimeix
  2. Cada dia m'agrada menys la novel·la històrica o pseudo-històrica.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Diria, Júlia, que novel·la històrica és una contradicció en els termes.

      Suprimeix
  3. Efectivament, Allau. Jo sóc de les que penso que "novel·la històrica" són dues paraules que no poden anar juntes. Es contradiuen clarament.
    Vaig adquirir el llibre quan va sortir, el vaig començar i me'n vaig cansar. L'escriptura volgudament barroera em molestava i em feia molta mandra veure el munt de pàgines que em quedaven per llegir.
    Amb el què no estic d'acord és en que no caldria traduïrlo al català esgrimit com a raó que el castellà l'entenem tots...Per aquesta regla de tres, eliminem el català d'una vegada per totes posat que el castellà l'entenem tots. No et sembla?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Glòria, quan dic que la traducció al català és innecessària, ho dic perquè la traducció sempre és un mal necessari davant de l'original i en aquest cas l'original és en castellà. Per què no deixem el català per escriure obres originals i per traduir d'idiomes que no dominem? Si creus que calia la traducció, per què no et vas esperar a llegir-lo traduït?

      Suprimeix
  4. Doncs perquè no tinc res contra la llengua castellana ja que ni ella ni el català tenen cap culpa del què fa anys que passa. Penso que encara que jo no m'esperés hi ha gent que desitja llegir-lo en català i quer aquest ha estat un cas molt especial. S'ha llançat en castellà peer abastar públic de tot l'estat a fi de que els inquiets coneixessin què ens havia passat el 1714. Si ara surt en català, per Sant Jordi hi haurà una munió de vendes. És clar que a mi que no em preguntin què tal és.
    Gràcies per contestar-me Allau. Sóc susceptible i ho sé.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Glòria, salvant les distàncies, és com quan a García Marquez li van traduir "Crónica de una muerte anunciada" al català. Sempre m'he preguntat quin era el públic potencial d'aquesta traducció (per descomptat, sensibilitat literària zero).

      Suprimeix