El dia dels enamorats de 1989 la trucada d’una periodista de la BBC informava Salman Rushdie que l’aiatol·là Khomeini l’havia condemnat a mort per haver escrit la novel·la “Els versos satànics”, la qual suposadament atacava els dogmes de l’Islam. Aquell dia en el qual molts aprenguérem la paraula “fàtua”, Rushdie ja no va poder dormir a casa i va iniciar una extraordinària odissea que el duria a la itinerància i la clandestinitat durant els nou anys següents.
En el seu moment la notícia em va impactar vivament i recordo com vaig seguir amb interès les múltiples reaccions a aquella condemna que apareixien dia sí dia també a les portades dels diaris. Aquesta situació es prolongà durant uns mesos fins que va deixar de generar notícies i lentament es difuminà en l’oblit. Passaren els anys i tot d’una semblà que la crisi havia estat resolta, tot i que no era conscient que hi hagués hagut cap declaració explícita. Què havia passat? Per esbrinar-ho res millor (vaig pensar) que llegir “Joseph Anton” la crònica dels fets escrita pel seu protagonista i publicada l’any 2012 a l’editorial Mondadori. El títol “Joseph Anton” respon al nom fals que va haver d’adoptar Rushdie a la clandestinitat i prové del nom de dos dels seus escriptors més admirats: Joseph Conrad i Anton Chekhov.
El llibre traça uns breus antecedents de la infantesa i joventut del novel·lista, nascut a una família de cultura musulmana, però d’inclinacions laiques i obsessió per la divinitat. Aquesta inquietud envers la religió és la que va induir Rushdie a introduir algunes variacions sobre el naixement d’El Corà a un episodi aïllat de la seva novel·la “Els versos satànics”, una novel·la màgica, al·legòrica i totalment innòcua per a uns ulls occidentals. No ho semblaria tant a partir de la condemna de Khomeini (qui es trobava pràcticament al llit de mort i, per descomptat, no havia llegit el llibre). Bo és recordar les diverses respostes a la “fàtua” que tingueren lloc en aquell llunyà 1989. El món de la cultura va fer pinya gairebé unànime entorn de l’escriptor. Les excepcions (Roald Dahl, John Berger, John Le Carré...) resulten fascinants, cadascuna per motius completament diferents. Els caps d’altres religions (els catòlics, els anglicans, els hebreus) respongueren amb previsible solidaritat corporativa en contra d’aquell blasfem que gosava fer pessigolles a la fe mahometana. Mentrestant, el govern conservador de Margaret Thatcher no deia ni mu.
L’absència de gestos oficials no vol dir que la maquinària de l’estat no funcionés (en secret) a tot tren. Rushdie va gaudir des del primer moment d’una protecció de cinc estrelles i va viure amb aquests impensats equips policials unes experiències difícils d’oblidar. L’escriptor mostra a “Joseph Anton” el seu agraïment en més d’una ocasió, però es revela en la mateixa mesura com un captiu impacient a qui li molesta estar tan sobreprotegit. Aviat fa comparacions odioses i pensa (injustament) que a Estats Units, on no l’importunen tant per motius de seguretat, viuria millor.
Aquest Rushdie obcecat per la defensa de la llibertat d’expressió i que no para esment de les conseqüències dels seus actes, no concita gaires simpaties i, durant gran part de la “fàtua” li costà la solidaritat d’una part de l’opinió pública britànica: aquella que l’acusava d’haver escrit el llibre per guanyar notorietat i lamentava la quantitat de fons públics que estava costant la seva protecció. El cert és que Rushdie, malgrat la seva creïble sinceritat, no sempre es presenta sota la llum més propícia, i el fet d’escriure el relat en tercera persona, com si parlés d’un altre, a més de confondre el lector, n’accentua la distància.
L’interès del llibre va decaient a mesura que es prolonga l’amenaça i el novel·lista es dedica a descriure amb prolixitat tots els actes socials als que assisteix i la quantitat de celebritats a les que tracta. Finalment l’afer no té cap resolució definida sinó que va perdent l’interès de les parts implicades i acaba semblant un pròleg prematur a la catàstrofe de l’11-S. “Joseph Anton” acaba mig malbaratant una història apassionant amb un excés de pàgines i una veu narrativa menys empàtica del que li agradaria creure’s.
En el seu moment la notícia em va impactar vivament i recordo com vaig seguir amb interès les múltiples reaccions a aquella condemna que apareixien dia sí dia també a les portades dels diaris. Aquesta situació es prolongà durant uns mesos fins que va deixar de generar notícies i lentament es difuminà en l’oblit. Passaren els anys i tot d’una semblà que la crisi havia estat resolta, tot i que no era conscient que hi hagués hagut cap declaració explícita. Què havia passat? Per esbrinar-ho res millor (vaig pensar) que llegir “Joseph Anton” la crònica dels fets escrita pel seu protagonista i publicada l’any 2012 a l’editorial Mondadori. El títol “Joseph Anton” respon al nom fals que va haver d’adoptar Rushdie a la clandestinitat i prové del nom de dos dels seus escriptors més admirats: Joseph Conrad i Anton Chekhov.
El llibre traça uns breus antecedents de la infantesa i joventut del novel·lista, nascut a una família de cultura musulmana, però d’inclinacions laiques i obsessió per la divinitat. Aquesta inquietud envers la religió és la que va induir Rushdie a introduir algunes variacions sobre el naixement d’El Corà a un episodi aïllat de la seva novel·la “Els versos satànics”, una novel·la màgica, al·legòrica i totalment innòcua per a uns ulls occidentals. No ho semblaria tant a partir de la condemna de Khomeini (qui es trobava pràcticament al llit de mort i, per descomptat, no havia llegit el llibre). Bo és recordar les diverses respostes a la “fàtua” que tingueren lloc en aquell llunyà 1989. El món de la cultura va fer pinya gairebé unànime entorn de l’escriptor. Les excepcions (Roald Dahl, John Berger, John Le Carré...) resulten fascinants, cadascuna per motius completament diferents. Els caps d’altres religions (els catòlics, els anglicans, els hebreus) respongueren amb previsible solidaritat corporativa en contra d’aquell blasfem que gosava fer pessigolles a la fe mahometana. Mentrestant, el govern conservador de Margaret Thatcher no deia ni mu.
L’absència de gestos oficials no vol dir que la maquinària de l’estat no funcionés (en secret) a tot tren. Rushdie va gaudir des del primer moment d’una protecció de cinc estrelles i va viure amb aquests impensats equips policials unes experiències difícils d’oblidar. L’escriptor mostra a “Joseph Anton” el seu agraïment en més d’una ocasió, però es revela en la mateixa mesura com un captiu impacient a qui li molesta estar tan sobreprotegit. Aviat fa comparacions odioses i pensa (injustament) que a Estats Units, on no l’importunen tant per motius de seguretat, viuria millor.
Aquest Rushdie obcecat per la defensa de la llibertat d’expressió i que no para esment de les conseqüències dels seus actes, no concita gaires simpaties i, durant gran part de la “fàtua” li costà la solidaritat d’una part de l’opinió pública britànica: aquella que l’acusava d’haver escrit el llibre per guanyar notorietat i lamentava la quantitat de fons públics que estava costant la seva protecció. El cert és que Rushdie, malgrat la seva creïble sinceritat, no sempre es presenta sota la llum més propícia, i el fet d’escriure el relat en tercera persona, com si parlés d’un altre, a més de confondre el lector, n’accentua la distància.
L’interès del llibre va decaient a mesura que es prolonga l’amenaça i el novel·lista es dedica a descriure amb prolixitat tots els actes socials als que assisteix i la quantitat de celebritats a les que tracta. Finalment l’afer no té cap resolució definida sinó que va perdent l’interès de les parts implicades i acaba semblant un pròleg prematur a la catàstrofe de l’11-S. “Joseph Anton” acaba mig malbaratant una història apassionant amb un excés de pàgines i una veu narrativa menys empàtica del que li agradaria creure’s.
Fa molt anys vaig intentar llegir un llibre de Rushdie però el vaig deixar de bon principi. Quan ba ser amenaçat ho vaig sentir i vaig confirmar un cop més com en són de dolents els fanatismes. Però mai més m'he sentit atreta per la seva escriptura. I ara només em faltaves tu, Allau.
ResponElimina"Fills de la mitjanit" em sembla una molt bona novel·la. "Els versos satànics" em va interessar menys.
EliminaSento que l'amenacin i la resta però aquest senyor com a escriptor, és un 'rollo', cada cosa al seu lloc.
ResponEliminaCom acabo de dir, "Fills de la mitjanit" em sembla molt bona i ha estat guardonada amb el Booker dels Bookers.
EliminaO on es demostra que entre el blanc i el negre hi han grisos. El llibre no m’interessa ja, però la teva lectura sí.
ResponEliminaAlgun rèdit havia de treure d'una tasca una mica feixuga.
Elimina