diumenge, 17 de març de 2013

Converses amb Malvina


He arribat, com sempre, massa aviat i he de fer temps amb els ulls clavats als rellotges del vestíbul de l’estació de Sants. La persona que espero és la meva sogra, Malvina, que ha hagut de baixar a la ciutat per fer-se unes proves mèdiques. Als aeroports, encara, però a les estacions de tren ja ningú no va esperar ningú. Gairebé és com anar a donar la benvinguda a algú a una boca del metro. Però la bona dona, que amb prou feines ha sortit del poble els dits que es poden comptar amb una mà, perd tota la seva aptesa natural així que la trasllades a la gran urbs. Per això, com a bon gendre, l’he de rescatar i guiar-la per la metròpolis en absència de la seva filla.

El que he de fer és senzill: es concreta a rebre Malvina, carregar la seva maleta, i dur-la en cotxe fins a casa, instal·lar-la a l’habitació dels convidats i esperar que Oliva (la seva filla, la meva dona) torni de la feina. Entre el moment de l’arribada de la sogra i el de l’aparició d’Oliva transcorreran a tot estirar un parell d’hores que hauré d’omplir amb activitats que vagin més enllà del mer transport d’equipatge. O sigui que li hauré de donar conversa.

I no és que Malvina em caigui malament, ni que no ens entenguem (coincidim al menys en l’amor per la seva filla, la meva dona), però és que tinc el gran problema que no sé què dir-li quan les circumstàncies ens ajunten en un compromís. Per descomptat ni ella ni jo som xerraires de mena, però em nego a acceptar que el silenci que s’estableix habitualment entre nosaltres pugui significar una comunió espiritual. Més aviat seria una incapacitat de comunicació entre dues ànimes que bàsicament s’estimen.

Per evitar tot aquest enuig dels minuts de silenci, assajo un diàleg fluid amb la passatgera Malvina. Me la imagino tot just arribada, amb la seva maleta de rodes (de color magenta!) gairebé per estrenar, desconcertada encara, amb ulls aprensius sobre el dimoni anomenat Barcelona. Començarem parlant del viatge, per pura cordialitat: “heu tingut un bon viatge?” I ella respondrà que sí, perquè un viatge en tren difícilment presenta sorpreses. Després farem alguna observació sobre la meteorologia. Com que som al caire de la primavera, tant podem queixar-nos d’un fred inusual com d’una calor igualment inusual. Intentarem coincidir en la conformada acceptació de la realitat (amb això ja haurem arribat al pàrquing).

—Quina mala sort que avui l’Oliva tingués una agenda tan apretada —li comentaré, mentre ella s’acomoda al cotxe i s’arregla la faldilla i l’ajudo a cordar-se el cinturó—, li van posar una reunió important a l’últim moment.

Malvina assentirà sense dir res. Pujarem la rampa, sortirem a la llum del carrer. Durant el trajecte a casa podré parlar-li del tràfic, de les obres que han començat a la Diagonal, de com ja s’allarga el dia, de la consulta sobiranista, de la mort del papa de Roma. Li podria preguntar per les seves varices (no, millor no tocar qüestions de salut). Podré repetir-li la columna de Monzó que he llegit avui a “La Vanguardia”, però ho hauré de fer de manera molt literal, sense fer segones lectures.

A casa li ensenyaré l’habitació que ja coneix d’altres vegades, les tovalloles netes sobre el llit, un parell de perxes buides a l’armari. Ella em donarà una bossa amb aquelles magdalenes industrials i olioses “que tant ens agraden”. Jo li preguntaré si estarà còmoda, si li cal alguna cosa més, si vol prendre un cafè o un got d’aigua. Que a quina hora té demà les proves i li confirmaré que l’Oliva l’acompanyarà.

—Ja veurà com tot anirà bé —li diré, sense cap motiu, només per solidaritat i després miraré el rellotge i descobriré amb horror que encara queda una hora i mitja fins que arribi la meva dona. Li hauré de preguntar per la gent del poble, si la tieta Rufina i el tiet Antoniu estan bé i si la cosina… Com coi es deia la cosina aquella hipocondríaca que ens enterrarà a tots? O mencionar l’hort, encara que no estic segur si encara el cuida o ja ho havia deixat córrer per allò de la mala circulació de les cames. I com a últim recurs, puc posar la tele, que a la tarda fan aquells programes “magazine”, intranscendents, però que ajuden a fer petar la xerrada entre els espectadors.

I també puc fingir una afonia; després de tanta conversa imaginada noto les cordes vocals fatigades.

Però no, ja s’anuncia per megafonia el tren en el qual arriba Malvina. I poc després, quan la veig travessar la barrera, me n’adono que alguna cosa no rutlla. Se m’acosta tremolosa, amb els ulls humits.
—Ai, fillet, que m’acaben de prendre el bolso d’una estrebada.
—Però vostè està bé? No ha pres mal?
—Estic bé, però pots comptar el disgust. No és pels diners, però hi duia el carnet i les claus de casa. I una bossa de magdalenes per a vosaltres. Hem d’anar a la policia a fer la denúncia.
—Als mossos, crec que és als mossos que hem d’anar.
—Sí, això, als mossos.

3 comentaris:

  1. la vida és allo que ens passa mentre fem altres plans diuen que deia Lennon, i és ben cert.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La vida és allò que passa entre àpats, Francesc.

      Suprimeix
  2. Ara m'has fet venir gana, Allau. Llàstima que no tinguem a mà aquelles magdalenes que tant ens agraden!

    ResponSuprimeix