dilluns, 24 d’abril del 2017

Així que passin quaranta anys


Si no em fallen els càlculs, feia quatre dècades que no trepitjava Bèlgica, un país que com la veïna Holanda em desvetlla tota mena de complicitats. Serà pel seu paisatge escassament dramàtic, sobretot al país flamenc, i per les seves ciutats ordenades, d’arquitectura pulcra i domèstica que evoca el triomf de la burgesia i el pragmatisme.

La primera vegada que vaig ser aquí devia tenir disset anys i moltes ganes de córrer món. Amb l’Ernest, el meu company de batxillerat de tota la vida, vam agafar l’Inter-Rail, el clàssic de l’època per viatjar «low-cost» pel continent europeu mitjançant els ferrocarrils d’aquest costat del Teló d’Acer. Per qui no conegui el sistema, diré que consistia (consisteix?) en un carnet de viatge que per un preu fix et permet viatjar gratuïtament durant un mes per la xarxa de trens europea. Em pregunto ara quina estratègia ens guiava, ja que no recordo que duguéssim al damunt cap guia de viatge més enllà del llistat d’albergs de la xarxa de Youth Hostels. Probablement ens presentàvem a l’estació i buscàvem entre els trens a punt de sortir un destí que ens resultés familiar per algun motiu. Pel mateix mecanisme que busca amortitzar, via l’empatx, el preu d’un bufet lliure, nosaltres miràvem de maximitzar les parades per recórrer tots els quilòmetres possibles a preu fet.

Tot i això, recordo que, fos per xamba o per acció de la providència divina, vam topar-nos amb bastants indrets interessants. Si no, no m’explicaria com  vaig acabar seient embadalit a Gant davant del Retaule de l’Anyell Místic de Jan van Eyck, en una catedral de Sant Bavó completament a les fosques (o així m’agrada representar-m’ho). Ni el nostre enjogassament davant del descobriment dels prístins patis blancs de les beguines, recintes màgics i de lliure accés.

De segur, el realisme (quasi obscè en la seva precisió) dels vells mestres flamencs m’havia seduït. Memling i van der Weyden, emparats pel fenomenal van Eyck, establiren un nou canon estètic que encara no he abandonat. Lamentablement no puc aportar proves: a principis dels anys setanta del segle passat els fills de casa mig bona no disposàvem encara de màquina de fer fotos. Què estrany era aquell temps, tan llunyà i tan proper, on la gent no es feia fotos amb naturalitat.

No us podeu imaginar com em fot l'absència de material gràfic sobre les vacances adolescents compartides amb l'Ernest.

10 comentaris:

  1. sempre us quedarà van Eyck.

    I que n'és d'admirable el punyetero!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre, encara que aquest d'aquí és un Memling igualment admirable.

      Elimina
  2. O sigui que des de jove ja t’anava això de l’arquitectura i de l’art.

    Aquest post serà el preàmbul d’una sèrie de post al estil Estampes pulleses però de Bèlgica?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, de jove ja tenia aquestes febleses.

      No sé si se'n seguirà una sèrie o no. Veurem.

      Elimina
  3. Si en fas una sèrie, la seguiré perquè ja saps que la pintura a mi també m'entusiasma i els flamencs eren un craks. Van Eyck m'agrada però Memling...bé, em qued amb tots dos.

    ResponElimina
  4. Allau, comparteixo amb tu l'amor a Bèlgica. Tu vas tenir la sort, a més, de fer un viatge d'adolescència i encara que segur que les fotos les trobaras a faltar sempre, la memòria t'afavoreix donant-te una imatge més al teu gust. Per si serveix d'alguna cosa, a mi també m'agradaria molt que aquest post fos l'inici d'una sèrie sobre Bèlgica. Bentornat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, però és una memòria tan al meu gust, que no me l'acabo de creure.

      Elimina
  5. Encara es pot fer l'interrail, el fill de la meva cosina i aquest passat estiu són la meva prova ;)

    ResponElimina