diumenge, 14 de maig de 2017

Bèstia i bèstia són

Amb la certesa que els xenomorfs alienígenes poques novetats en matèria d’esgarrifances podran proporcionar-me, he aviat en Josep a veure «Alien: Covenant», mentre jo em ficava amb plena consciència a la gola del llop, també coneguda com «Beauty and the Beast» (2017). Porta en cartell quasi dos mesos, el que és tot un rècord en els temps que corren, i tot i així a la sala hi havia més d’una trentena de persones en una primera sessió de tarda. La majoria eren nens d’edats inferiors a set anys. Jo n’era l’excepció. Durant les dues hores llargues de pel·lícula, l’audiència en pes ha desfilat cap al lavabo per descarregar les bufetes. Potser els nens d’ara els fabriquen com a clons d’ancians prostàtics. Davant meu, una nena d’uns dotze anys s’abraçava sentimentalment a la seva mare (o tutora) cada cop que el film es posava tendre. En definitiva, jo no hauria d’haver estat allí.

La primera pregunta que caldria fer-se és si calia un «remake» de la «Beauty and the Beast» de 1991, un dels productes més agradables i perfectes de l’animació Disney de tots els temps. Algú va trobar en aquells 84 minuts d’encisadora concisió alguna cosa a faltar? No sé si el fet que no estigués filmada amb imatge real podia molestar algú, però la veritat és que, quan es tracta de mobiliari antropomòrfic, doneu-me sempre dibuixos animats i estalvieu-me aquestes visions abismals de canelobres sinistres i porcellanes fantasmagòriques.

Animació inepta

Els quaranta-cinc minuts de metratge afegit, l’ocupen un parell de noves cançons supèrflues i mantes explicacions sobre els problemes maternals/paternals de la Bella i la Bèstia respectivament. No sé quina dèria freudiana ha agafat els guionistes de Hollywood, que creuen pensar que als espectadors res no ens agrada tant com furgar en el passat de les famílies.

La pel·lícula és estèticament horrorosa, atapeïda i bigarrada, com una diarrea de daurats de l’era Putin. Emma Watson em cau molt bé, però malgrat el seu llarg entrenament amb els efectes especials a can Harry Potter, no acaba de resultar convincent interpel·lant un fons verd de pantalla. Un munt d’actors suprems són dilapidats en l’esforç (Emma Thompson, Ian McKellen, Kevin Kline, Stanley Tucci, Ewan McGregor). La gran diva de Broadway Audra McDonald, fa d’armari, i li deixen cantar minut i mig. Jo em quedo amb Luke Evans, que no sé si ho fa bé, però està sempre molt bo.

La suposada escena «gai» que protagonitza Josh Gad ha omplert molts noticiaris desinformats. Sembla mentida que a aquestes altures del segle XXI haguem de perdre el temps amb aquestes nul·litats. Una cosa més a oblidar d'aquesta oblidable empresa.

2 comentaris:

  1. Com diem a casa: encara et passa poc! I a més, ens has deixat sense la teua crítica del nou alien, que per dolent que sigui, segur que és millor que aquesta bèstia.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És que ja no tinc ganes de passar por al cinema; però tothom diu que és "més del mateix".

      Suprimeix