dimarts, 2 de maig de 2017

Tintín a Brussel·les o Brussel·les a Tintín

Palau reial de Klow
[Recupero aquí i amplio, amb l'experiència recollida recentment, un article que vaig publicar l'any 2012.]

Quan es parla de les grans aportacions que Bèlgica ha fet a la cultura universal, apart de les populars “moules-frites”, de les cerveses monacals i d’alguna marca de xocolata de qualitat, es menciona Jacques Brel, Georges Simenon i Hergé. Aquests tres mites de la francofonia belga aviat van ser atrets per la molt més poderosa òrbita cultural francesa. Maigret treballava, de fet, per la policia judicial parisenca i Brel va desenvolupar gran part de la seva carrera a la metròpoli; Tintín, en canvi, va néixer com un mite genuïnament brussel·lès.

A la seva primera aventura, publicada a un suplement minoritari i local, Tintín agafava el tren a la Gare du Nord de Brussel·les, en ruta cap a la Rússia bolxevic. A la fi del seu periple i degut a la popularitat assolida, es va muntar a l’estació mencionada una cerimònia de benvinguda a la qual el públic respongué amb entusiasme. Lamentablement, no queda res d'aquell edifici, traslladat l'any 1952 unes desenes de metres més al nord. A la seva segona sortida, ara al Congo, Tintín tornava a prendre el tren a la primera vinyeta, tot informant (a l’edició original en blanc i negre) que es dirigia a Anvers per embarcar-se.

No serà fins la seva sisena aventura que trobarem Tintín a casa seva, l’adreça de la qual no descobrirem fins “El secret de l’Unicorn”: 26, rue du Labrador, Bruxelles. Existeix, en efecte un carrer a Brussel·les amb aquest nom, però es troba als afores i no s’assembla gens al barri cèntric on viu Tintín. En canvi, la rue Terre-Neuve és una ferma candidata a ser la font d’inspiració d’Hergé. Curiosament, Joaquim Ventalló, a l’hora de fer la traducció catalana, rebatejà el carrer com “del Llaurador”, potser per evitar una paraula que pogués suggerir un (fals) castellanisme.

26, rue de Terre-Neuve, Bruxelles

Les referències a la capital belga continuaren als àlbums posteriors, tot i que només algú que conegués bé la ciutat les podria identificar. Al principi d'“El ceptre d’Ottokar” trobem el jove repòrter passejant entre les estàtues neoclàssiques del Parc del Cinquantenari, la silueta de l’observatori de “L’estel misteriós” correspon a l’observatori d’Uccle a Brussel·les i el mercat de brocanters d'“El secret de l’Unicorn” s’inspira en el que se celebra tradicionalment a la Place du Jeu de Balle al barri de Marolles.


Més crucial pel tema que ens ocupa és una visita a l'importantíssim Musée du Cinquantenaire, on entre altres meravelles de l'etnografia colonial i el passat artístic d'Europa, toparem amb l'original del fetitxe arumbaia de "L'oreille cassée". Evidentment no és arumbaia, sinó que pertany a un poble de la costa del Perú amb un nom tribal que ja he oblidat, i el que té escapçat és el peu, no pas l'orella. Poques vitrines més enllà hi ha una mòmia inca, que si no és la de Rascar Capac, se li assembla com dues gotes d'aigua.


Un dels nombrosos murals urbans que reprodueixen personatges de la "bande dessinée" té com a protagonistes a Tintin, Haddock i Milú. El trobareu, camí del ridícul Manneken Pis, i prop d'una botiga Desigual, prou indicativa dels interessos presents.

Sibil·linament Hergé retratà la seva ciutat allà on no tocava, com quan prengué com a model pel palau reial de Klow a Sildàvia el seu homòleg de Brussel·les. També es divertí utilitzant el dialecte del popular barri de Marolles per anomenar alguns dels seus personatges més exòtics.

Parc del Cinquantenari


Curiosament, a mesura que la popularitat de Tintín augmentà i sobrepassà les fronteres del país, les mencions explícites a Brussel·les i els belgues disminuïren. Aquesta eliminació dels trets més localistes coincidí amb l’aparició del castell de Moulinsart que, com és sabut, es tracta d’una versió escapçada del castell de Cheverny al Loire, és a dir a França. En traslladar-se Tintín a viure al castell, aquest esdevingué el centre del seu univers i, en certa manera, es perderen les arrels reals per ser substituïdes per un espai mític.

Tot i que prop de Moulinsart hi ha un poble del mateix nom i fins i tot fem coneixença d’alguns dels seus habitants (el carnisser Sanzot o el marbrista Boullu), mai no tindrem l’oportunitat de veure els seus carrers. Quan Tintín s’allunyi de casa, el trobarem als ports de Le Havre o Saint Nazaire, investigant a Ginebra o de vacances a l’Alta Savoia, però rarament als carrers de la seva ciutat on sembla que només s’hi aproparà per esbargir-se (les varietés de “Les set boles de cristall”, el cinema de “Stoc de coc”).

L’Allau, lector infantil, certament no percebia aquestes subtileses; per a ell com per a tants altres lectors innocents, Tintín habitava una ciutat europea ideal situada nord enllà, segurament més feliç i més plena d’aventures possibles, tal com predicava l'Espriu. Malgrat la voluntat realista de l’obra d’Hergé, de vegades convé reivindicar el tresor inacabable de les geografies imaginàries, allà on tots podem plantar la nostra casa sense necessitat d’empadronar-nos.

6 comentaris:

  1. Sense ser tintinòfila, quan he vist la foto de la rue de Terre-Neuve he pensat en la casa de Tintin, i no em facis dir l'àlbum, perquè no el recordo. Ho he dit expressament perquè sé que acabo de cometre sacrilegi, i a mi, els sacrilegis tan barats sempre em fan peça :P

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No hi veig enlloc el sacrilegi; només la perspicàcia.

      Suprimeix
  2. Fantàstic repàs (un com més) a la realitat tintiniana.

    ResponSuprimeix
  3. Tintin dona per Bèlgica, França i el món sencer. I quin plaer cada nova revisió! Per cert, aprofito el teu post per citar a un altre belga, Magritte, que penso està a l'alçada dels altres tres.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo, Magritte el trobo més discutible. Suposo que alguna cosa diré quan visitem el museu al blog.

      Suprimeix