dimecres, 3 de maig del 2017

El que ha menjat

Em fa l’efecte que d’un temps ençà Quim Monzó està una mica desganat literàriament parlant. La seva darrera obra narrativa («Mil cretins») data de 2007 i des de llavors la seva única activitat coneguda són les columnes de La Vanguardia, que cada dia que passa semblen més esbravades. Crec recordar que en un determinat moment va dir que no publicaria més llibres de ficció, perquè els hi piratejaven: sona una mica a excusa de mal pagador.

Ara, per mitigar un xic aquesta sequera, el diari on es guanya les garrofes li ha editat «Taula i barra», un recull de les seves columnes de tema gastronòmic en format de diccionari, que ha editat i seleccionat Julià Guillamon, qui ja s’havia responsabilitzat del catàleg de l’exposició que li dedicaren a l’escriptor a l’Arts Santa Mònica el 2010.

L’autor ha escrit força sovint sobre el que es menja al país i també sobre el que hem deixat de menjar (allò dels llençols perduts a les successives bugades). Guiat per un sentit comú insubornable, Monzó defensa els grans plaers de la cuina tradicional, cada vegada més difícil de trobar, mentre fustiga el papanatisme de tots aquells esnobs que pretenen estar a la moda. Lamenta la desaparició de les sopes dels nostres menús, així com la de la carn de be, que hem acabat associant amb les sortides a la muntanya. Abomina de les truites a la francesa extraplanes, les vaixelles extravagants i els croissants sense banyes. I lamenta la tendència catalana a la fadesa culinària, de manera que les nostres patates braves no piquen, i exigim el mateix dels restaurants mexicans o indis que funcionen al nostre territori; per no parlar de la nostra resistència a menjar la pasta «al dente».

Tots els articles exhibeixen la precisió i la ironia marca de la casa i pràcticament tots estaria disposat a firmar-los. És una lectura distreta que de totes maneres m’ha resultat familiar en gran part de les entrades, i això que no sóc lector habitual de La Vanguardia. Potser és que l’autor comença a repetir-se, ja que té una carrera llarga a l’esquena i els pecats del gremi de restauració continuen evitant tota penitència. No puc evitar llegir el títol en clau polisèmica i veure en aquesta «barra», tant la que es refereix al taulell dels bars com la que exhibeixen tants d’aquests humans que se suposa que procuren per les nostres papil·les gustatives.

I aprofitaré aquesta tribuna que jo mateix m’he erigit per comunicar-vos que jo també detesto aquests plats sense vores —sovint una peça de fusta rectangular— que permeten que les menges s’escampin per la taula a la mínima malaptesa en l’ús dels coberts. I no diguem dels plats de pissarra que emeten sons tan harmoniosos quan hi talles un entrecot al damunt. Però el meu odi més pregó el susciten aquells pots de vidre amb tapa de rosca —súmmum del hipsterisme—, pensats per consumir begudes a través d’una canyeta. No m’agrada beure amb canyeta i no hi ha res més plaent que sentir als llavis la curvatura d’una paret de vidre fi i el líquid que s’hi escola entremig. El gruix que implica una tapa de rosca és improcedent i groller. Ja està dit. Gràcies, Quim!

12 comentaris:

  1. el millor de Monzó no és el que ha escrit, sino el que podia haver escrit. Quan a la cuina, Ferran Adrià ha fet motm de mal a tota una generació de cuiners, esferificats i sofisticats en el no res de la buidor gastronómica, mentre han perdut l'essència de la cuina tradicional ben feta dins d'un plat com cal....

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. No voldria menysprear l'obra feta per Monzó, a qui aprecio força. En quant a les malifetes de Ferran Adrià, potser és el més visible, però no ha estat ni molt menys sol.

      Elimina
    2. era una metáfora. no ha estat Adrià. sino la secuela de Adrianets que s'han escampat arreu imitant-lo a la baixa.
      Quan a Monzó, no menyspreo pas la seva obra (m'ho he llegit tot d'ell, llevat d'aquesta última) i m'agrada; simplement penso que podia haver fet encara molt més, li manca una gran novel·la...

      Elimina
    3. Potser hauríem d'abandonar el prejudici que tot escriptor de contes ha de demostrar la seva bondat amb una novel·la. Això als poetes mai no els hi demanen.

      Elimina
  2. No l'he llegit, el vaig regalar fora de casa i ha tingut èxit, o sigui que ja m'està bé. Això de fer josepplanisme és molt nostrat: la nostra vida una taula parada. Aquí o som poetes o gastrònoms. O ambdues coses, valga'm Déu! Tanmateix estic totalment d'acord amb tu, no entenc perquè coi m'he de menjar un entrecot en una peça de pissarra que als Pirineus fan servir per les teulades, que el cambrer no pot agafar ni servir com cal i que els sucs s'escampen per les vores. No crec que l'Adrià hagi fet mal, ell ha fet la seva via i se n'ha sortit amb excel·lència, el que fa mal són els imitadors que pensen que tenen prou geni per anar una mica més enllà, i en comptes d'excel·lir l'únic que fan és provar d'épater. Estic de la Michelin fins al capdamunt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Completament d'acord. Apart de poetes i gastrònoms, també som filòlegs, meteoròlegs i caçadors de bolets.

      Elimina
  3. Joder....Al MOnzó lo tengo por vecino de escalera...Menuda maravilla...y a los del Ticketcs por vecinos de barrio.

    De los dos soy el único afiliado a la AAVV de Sant Antoni. A uno le suda la tripa y le molesta que le pidan consejos los crios pequeños; a los otros se la pasan por el forro lo de las basiras dominicales, y dejan la mierda del sábado a ristras de la calle Tamarit hasta los domingos a la mañana que pasan a recogerla.

    Todo muy bonito y muy bucólico...pero a joderse el que vive en el barrio.
    Salut

    ResponElimina
  4. Segur que comparteixo molts gustos de Monzó, els plats han de ser això, plats i els gots i copes, gots i copes. Hi ha qui pretenen innovar força les coses i el que s'esperava original és un autèntic nyap.
    Adrià és un gran artista. La Història el posarà al seu lloc si no hi és ja. Altra cosa és la imparable tendència a imitar-lo, a ser un cuiner únic que inventa, "crea" per dir-ho més bé. En aquesta munió s'ha de separar el gra de la palla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fins que no tasti la seva cuina, no em podré pronunciar.

      Elimina
  5. En Monzó te un estil propi que fa de bon llegir. No sé si això és una lloança però s'agraixen els seus llibres per a una lectura tranquil·la i ràpida. Fast-Literature...

    ResponElimina