dilluns, 29 de maig de 2017

Trucant a les portes del cel


El director rus Andrei Konchalovsky ha de tenir una de les carreres més curioses del cinema mundial amb títols com l’èpica «Siberíada», el melodrama «Els amants de Maria», el «thriller» d’acció ferroviària «Tren a l’infern» o «Tango & Cash» amb Sylvester Stallone. En els últims anys, alternant treballs a Estats Units i la seva Rússia natal, no ha obtingut el ressò de la seva filmografia anterior, o potser és que jo no estava atent. Amb «Paradís», que s’ha estrenat aquí quasi de puntetes, va guanyar el Lleó de Plata l’any passat i mostra clares ambicions artístiques.

El film gira entorn de tres personatges interrelacionats durant la Segona Guerra Mundial: Jules, un francès col·laboracionista (Philippe Duquesne), Helmut, un oficial d’alt rang de les SS (Christian Clauss) i Olga, una aristòcrata russa membre de la resistència (Yuliya Vysotskaya, dona del director). La particularitat principal del film és que al llarg del relat s’intercalen unes escenes on els tres protagonistes, en un escenari neutre i un punt abstracte, clarament fora del marc temporal, ens revelen els seus sentiments. Amb l’ajuda del títol, no costa gaire situar-los en una mena de més enllà, potser venent la moto al mateix Sant Pere. Pot sonar una argúcia de guió una mica agosarada; però els russos per aquestes coses de la mística i la transcendència ja ho són. Tot i que el «paradís» titular també es pot referir, com s’explicita en els diàlegs, al paradís a la Terra al qual aspiraven tant comunistes com nazis.

Altres trets característics de la pel·lícula són la magnífica fotografia en blanc i negre d’Aleksandr Simonov i un format gairebé quadrat de la imatge que evoca els noticiaris de l’època i que afegeix un punt de claustrofòbia molt adequat per explicar una història d’opressió, de culpa i de bogeria creixent, sense arribar però al sadisme punitiu d’«El fill de Saül».

A «Paradís» li costa una mica entrar en matèria i el personatge del francès no acaba d’estar integrat en el decurs del film (tot i que la seva prematura desaparició serveix per indicar-nos el possible context metafísic), però acaba aconseguint explicar-nos de forma imaginativa noves vides en un decorat de camps de concentració que ja imaginàvem exhaurit. Un rètol final ens revela la voluntat de Konchalovsky d’homenatjar aquells russos que es sacrificaren per salvar jueus durant la Segona Guerra Mundial. Atesa la tradicional reputació antisemítica de la Unió Soviètica, no sembla mal propòsit per un film tan apreciable.


2 comentaris:

  1. Estaré a l'aguait. La fotografia és molt evocadora.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si no t'afanyes, no el veuràs enlloc. El vam recuperar al Mélies.

      Suprimeix