dilluns, 24 de juliol de 2017

Dunkerque (2): realisme i propaganda

Confesso que el cinema de Christopher Nolan, per molt espectacular que acostumi a ser, sempre m’acaba irritant pels seus aires de transcendència impostada, mai plenament justificada. Tinc per tant la satisfacció de declarar que «Dunkerque», el seu darrer film, m’ha semblat una obra molt apreciable i, de moment, el cim de la seva filmografia.

La història és coneguda, si més no perquè ja la vam veure ahir a «Their Finest» i concerneix a l’evacuació de les tropes aliades, atrapades a les platges de Dunkerque a finals de la primavera de 1940. De forma no lineal se’ns explica l’acció des de tres punts de vista i tres marcs temporals diferents. El segment dedicat a la platja transcorre durant una setmana i relata els diversos intents, sovint frustrats, d’abordar algun vaixell per part d’un jove soldat, únic membre supervivent de la seva companyia. La part dedicada al mar segueix durant un dia la peripècia d’un navegant civil que, per iniciativa pròpia, decideix anar a rescatar soldats a l’altra banda del canal. Per últim, la porció aèria s’esdevé durant una hora i té com a protagonistes tres spitfires en missió per dissuadir els avions de la Luftwaffe que estan bombardejant la platja.

Bravo per l’audàcia d’aquesta estructura narrativa, tot i que de vegades es fa estranya l’alternança de dia i nit, de temps núvol i de ple sol. En algun moment m’he sentit desconcertat i crec que em caldrà un segon visionat per decidir si el complex muntatge és coherent o conté algun forat. És en tot cas un gran experiment visual, amb molts pocs diàlegs i (juraria) pocs efectes digitals. Fotografia superlativa del grandíssim Hoyte van Hoytema i un disseny de so de treure’s el barret.

El guió del mateix Nolan evita tant la visualització de l’enemic alemany (tret dels seus Stukas) com el rerefons biogràfic dels seus personatges (tret del que interpreta Mark Rylance), de manera que tot «Dunkirk» esdevé una excitant lluita per la supervivència. Que els actors tinguin poc a tallar no vol dir que no estiguin molt al seu lloc; i aquí tant cal destacar als veterans (Cillian Murphy, Kenneth Branagh, el mencionat Rylance, o Michael Caine (fetitxe de Nolan) com a veu en off); com els acabats d’arribar, des del debutant Fionn Whitehead, fins a Harry Styles (que solia ser cantant de la «boy band» One Direction).

El meu problema més gran amb «Dunkirk» és la banda sonora de Hans Zimmer, que sovint martelleja amb voluntat manipuladora unes escenes que ja serien enervants sense la seva presència. El gos de Pavlov hauria protestat.

El meu segon problema més gran amb «Dunkirk» és que l’apetitós Tom Hardy apareix gairebé tota l’estona amb la cara tapada. No patiu, ho superaré. I més que un problema és una perplexitat el to final de la pel·lícula, que exalta la resiliència del poble britànic i apel·la al mateix temps a la solidaritat internacional, especialment a la que invoca una intervenció dels Estats Units. Es tracta d’un missatge que hauria resultat molt pertinent si «Dunkirk» s’hagués estrenat el 1940; però que en l’actualitat no saps si prendre-t’ho com una defensa del Brexit o què.

Tant se val. Aneu-la a veure. La pel·lícula és molt bona i només dura 106 minuts, que en els temps que corren és tota una benedicció.

4 comentaris:

  1. trobo que el Hardy, amb el poc que ensenya, gloriosos ulls, fa un treball rodó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No li hagués costat res ensenyar una mica més.

      Elimina
  2. (Fa temps que et tinc abandonat) Coincideixo en tot el que dius (bé, el Tom Hardy no em diu res: a mida que em faig gran, la bellesa masculina em queda en temps passats; però no em passa el mateix amb les dones). De tot plegat, el que més m'ha molestat és la música. En general em sobra la música a les pel·lícules; en aquest cas, molesta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per coincidir amb la música, em pensava que era jo sol.

      Elimina