diumenge, 8 de juliol de 2018

Delinqüència tens nom de dona

Hi ha pocs gèneres tan fiables com el de les pel·lícules d’atracaments perfectes. Evidentment n’hi ha de millors i pitjors, però rarament són dolentes, i solen ser molt entretingudes. Steven Soderbergh és el responsable d’alguns dels exemples més reeixits del que parlo, tant a la trilogia sobre Danny Ocean («Ocean’s Eleven», «Ocean’s Twelve» i «Ocean’s Thirteen») com a la molt recent «Logan Lucky»). Ara retorna, en qualitat de productor, amb «Ocean’s 8», el que seria la resposta femenina a la seva trilogia anterior (fixeu-vos que li queden lliures el 9 i el 10 per completar una nova trilogia).

Debbie Ocean (Sandra Bullock), la germana petita de Danny, surt de la presó en llibertat provisional i el primer que fa és anar a buscar la seva col·lega Lou (Cate Blanchett) per proposar-li el robatori d’una valuosa joia durant la gala anual del Metropolitan Museum. Per posar fil a l’agulla (i mai millor dit) reuneixen un equip amb altres cinc especialistes (tot dones). I per completar la vuitena peça de l’equip hi ha Daphne Kluger (Anne Hathaway) una vanitosa celebritat d’ofici desconegut, la qual serà còmplice involuntària en lluir la reputada joia al seu escot.

Dirigeix i firma el guió (amb Olivia Milch) l’impersonal Gary Ross, que almenys es pren la molèstia d’imitar algun dels tics de Soderbergh (pantalles dividides, infografies i rètols que no venen a tomb). L’argument no és per tirar coets, la mecànica del robatori mostra un enginy molt justet, però l’embolcall no pot ser ni més superficial ni més luxós: vestits de nit, «cameos» de famosos, les sales del Met plenes de Modiglianis i temples egipcis per servir el sopar…

Teòricament el repartiment estel·lar hauria de ser el que salva els mobles; però els resultats són contradictòriament irregulars. Bullock (mai un plat del meu gust) és la virtual protagonista i concediré que es defensa amb professionalitat; però Blanchett (deixada de la mà tant pels guionistes com pel seu cirurgià plàstic) és un veritable zero a l’esquerra. L’autèntica triomfadora per punts és Hathaway, sovint impecable quan es tracta de comèdies, i aquí repetint les fragilitats de la diva amb peus de fang de forma hilarant.

Rihanna és una actriu inepta, però una presència magnetitzant, que és el que importa avui dia. Seria injust no mencionar els excel·lents treballs de Sarah Paulson (la dona que veritablement controla els moviments del seu cos i de les seves targetes de crèdit) i Helena Bonham Carter (l’enderroc de Vivienne Westwood esdevingut broma britànica). Mindy Kaling i Awkwafina aporten gràcia i sentit a les seves limitades escenes i fins i tot James Corden, que és un home, té oportunitat per lluir-se.

El saldo final és difícil de defensar; però també impossible de bloquejar. «Ocean’s 8» és una altra manipulació maquiavèl·lica del feminisme de baixa intensitat que corre per les xarxes. Només prego  ser viu per fer d’espectador de les edicions 9 i 10.

2 comentaris:

  1. El repartiment sembla, si més no, car de pagar. Saps una cosa? Quan era ben jovenet estava enamorat de la Sandra Bullock. No de la seva capacitat com a actriu, però la trobava guapíssima, ves per on. No compto haver vist conscientment cap pel·lícula de la saga Ocean's, així que no crec que comenci per aquesta.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ara té la cara una mica acartronada, crec que s'ha fet "algo". A "Gravity" estava bé.

      Suprimeix