dilluns, 23 de juliol de 2018

Sense sostre


El segon volum de «Vernon Subutex» apareixia sis mesos després del primer, el juny de 2015 (en castellà a Random House el gener de 2017). El protagonista prossegueix la seva vida de sense sostre al barri parisenc de la Butte Bergeyre en companyia d’altres col·legues en la mateixa condició o d’ànimes afins. Mentrestant els seus vells amics, que passaven gran part del primer volum a la recerca de les cintes perdudes del músic Alex Bleach, aquí les recuperen tot seguit i n’escolten el contingut, de manera que els enregistraments perden la seva recent condició de McGuffin per esdevenir motiu de fricció.

Tot d’una la majoria de personatges del primer llibre comencen a relacionar-se els uns i els altres a través de Facebook i d’un grup de WhatsApp per acabar fent trobades bucòlico-musicals al parc de les Buttes-Chaumont. D’aquesta manera, el que havia sigut una novel·la coral esdevé un continu aplec hedonista una mica difícil d’entomar. No vull imaginar-me que hagués passat si en temps de Dickens ja s’hagués inventat el WhatsApp: «David Copperfield» ens hagués mort d’avorriment després d’una desena de pàgines.

La novel·la manté encara l’estructura de capítols centrats en un personatge, del qual se’n descriu el punt de vista en tercera persona: en Sélim, professor universitari i laic, perplex per la deriva islamista de la seva filla; Antoine, repudiat fill de productor cinematogràfic, amb trastorns d’espectre autista; Loïc, membre violent de l’extrema dreta en ple procés de transformació; o Marie-Ange, que ja no estima el seu home com a marit, però sí com a pare. Curiosament Vernon Subutex, malgrat que ostenta el rol titular, té un paper ínfim a l’acció i cal prendre’l més aviat com un catalitzador o un aglutinador entorn del qual conflueixen tots els personatges.

Despentes continua demostrant coneixements precisos sobre tota mena de qüestions del present: precarització del mercat laboral, fluïdesa de gènere, xenofòbia rampant, destrucció de la distinció entre alta i baixa cultura, «scratchings»…; i ho articula a través de personatges psicològicament versemblants.

Els últims capítols perden la veu singular d’un sol personatge per adaptar-ne una de col·lectiva; mentre sembla que tota la colla emprèn una «tournée» de «raves» pels sis cantons de la França. Em veig incapaç d’endevinar cap a on tirarà el tercer títol de la trilogia; però ara ja no me’l puc perdre.

Cap comentari:

Publica un comentari